Principals corrents filosòfics: De Plató a l'Utilitarisme

John Stuart Mill i l'utilitarisme

Mill defensa l'utilitarisme, una ètica basada en el principi d'utilitat: una acció és bona si produeix la màxima felicitat per al major nombre de persones. La felicitat no consisteix en un estat permanent de plaer, sinó en una vida on predominen els moments de plaer sobre els de dolor.

A diferència de Bentham, Mill considera que no només importa la quantitat de plaer, sinó també la seva qualitat. Per això distingeix entre plaers superiors (intel·lectuals i morals) i inferiors (físics). Ho resumeix amb la famosa frase: «És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet.» La seva ètica no és egoista, ja que les nostres accions han de tenir en compte les conseqüències que tenen sobre els altres i buscar el benestar col·lectiu.

Plató: El món de les idees

Plató proposa el concepte del Bé en si i el món de les idees, il·lustrat pel mite de la caverna. Divideix la realitat en dos mons:

• Món sensible: imperfecte, canvia constantment i ens enganya.
• Món intel·ligible (de les idees): perfecte, etern i immutable.

La felicitat s'aconsegueix coneixent el Bé. El principal problema és la ignorància; el mal és ignorància, ja que qui coneix realment el Bé actua bé. A més, divideix l'ànima en tres parts: racional, irascible i concupiscible.

Kant i l'ètica formal

Kant critica les ètiques materials perquè busquen un fi concret (felicitat, plaer, utilitat...) i es basen en imperatius hipotètics: «si vols X, fes Y». Defensa una ètica formal basada en l'imperatiu categòric, una norma moral universal que obliga a actuar per deure.

• Llei universal: actua només d'una manera que voldries que tothom seguís.
• Dignitat humana: les persones s'han de tractar sempre com un fi i mai com un simple mitjà.

Distingeix tres maneres d'actuar: contra el deure, d'acord amb el deure però esperant alguna cosa a canvi, i per deure.

Descartes: El racionalisme i el dubte metòdic

Descartes busca convertir la filosofia en una ciència segura basada en la raó. Per superar l'escepticisme, aplica el dubte metòdic seguint quatre regles: evidència, anàlisi, síntesi i enumeració. Fins i tot considera la hipòtesi del geni maligne.

A les Meditacions, arriba a la primera veritat indubtable: cogito ergo sum («penso, per tant existeixo»). També demostra l'existència de Déu i proposa un dualisme antropològic: l'ésser humà està format per dues substàncies, ment (pensament) i cos (matèria).

David Hume i l'empirisme

Hume defensa l'empirisme: tot coneixement prové de l'experiència sensible. Distingeix entre:

• Impressions: percepcions directes i vives.
• Idees: còpies més febles de les impressions.

Segons el principi de còpia, tota idea ha de provenir d'una impressió anterior. La ment en néixer és una tabula rasa. La causalitat no és una veritat necessària, sinó un hàbit mental. Finalment, diferencia entre relacions d'idees (matemàtiques) i qüestions de fet (experiència), concloent que moltes creences es basen en el costum i l'hàbit.