Què pretenien els insurrectes el juliol del 1936

La batalla de Madrid

Fancco després de travessar el mediterrani amb l'exercit africà cap a la península es va dirigir cap a Madrid (el seu principal objectiu), ja que representava el símbol Republicá. Pero en morir Sanjurjo i convertirse ell (Franco) en cap de l'exercit va preferir desviar-se per ocupar primer Toledo i posar fi al setze de l'alcazár mentre Yague i el General Mola li falicitaven el pas cap a Madrid.  Yague va conquistar Badajoz i Irún i sant sebastian, el  territori que va des de Galícia fins les capitals de província aragoneses, excepte una franja que incloïa Astúries, Cantàbria i Biscaia  per  Mola; unint així les zones insurrectes del Nord i del Sud i quedant aixi aillada i envoltada la ciutat de  Madrid. Les troès rebels van començar  a avançar veloçment cap a Madrid, els quals a finals d'Octubre ja estaven a les seves portes esperant fer-se amb la ciutat. La ciutat no es va quedar de braços creuats, milers d'homes i dones la van fortificar i amb el lema " No pasaran" van resistir els primers atacs. Pero per evitar que el govern república caigues en mans dels contraris en cas de que la capital caigues, van decidir translladarla a València, quedant així Madrid en mans d’una junta presidida pel general José Miaja i on l’estratega era Vicente Rojo.
Madrid resistia gracies a la arribada de les primeres Brigades internacionals dirigides pel lider anarcosindicalista Buenaaventura Durruti la qual va detenir "amb ungles i dents" les maniobres dels nacinals que volien tallar les comunicacions amb València, fet que no van aconseguir. Maniobres :  batalla del Jarama (II-1937) els republicans detingueren l’ofensiva. Batalla de Guadalajara (III-1937) els italians foren derrotats en la primera victòria militar republicana.

L’ocupació del Nord (Abril-Octubre del 1937)

No podent encerclar Madrid, el comandament franquista inicià, a la fi del març del 1937, l’anomenada 

campanya del Nord, contra la zona republicana, que comprenia Biscaia, la província de Santander i Astúries (menys Oviedo). El 26 d’Abril tingué lloc el bombardeig de Gernika per aparells de la legió Còndor, es a dir, destruïda per l’aviació nazi per ordre de Francode . L’11 de juny fou trencat el “cinyell de ferro” de Bilbao, ciutat ocupada el 19 per les tropes de Franco. Per afluixar la pressió sobre el Nord, el republicans van atacar a Brunete (Madrid) i Belchite (Saragossa), però fracassaren i això permeté els nacionals l’ocupació de Santander (VIII-1937) i Astúries (X-1937). Tots els recursos industrials i miners del Nord eren ara dels insurrectes.

L’arribada a la Mediterrània

A les darreries del 1937 l’Exèrcit Popular fou reformat sota la direcció de militars professionals (Miaja, Rojo, Segismundo Casado)
I de caps procedents de les milícies (l’anarquista Cipriano Mera i els comunistes Juan Modesto, Enrique Líster i Valentín González “el Campesino”), sent les brigades mixtes les unitats bàsiques ja que els republicans encara confiaven en la posibilitat de guanyar la guerra.

El general Rojo va ordenar al nou exercit república  l’ofensiva de Terol, a l’hivern del 1937-1938, una gran batalla que va comportar l'ocupació republicana de la ciutat.  Pero al 1938 els franquistes recuperaren Terol i iniciaren la campanya d’Aragó, que els va permetre l’ocupació de Lleida (3-IV-1938), Gandesa, Balaguer, Tremp, Camarasa i les centrals hidroelèctriques dels Pirineus. Seguint aquesta ofensiva els nacionals arribaren a la Mediterània per Vinaròs. El territori república es va dividir en dues zones i una part de Catalunya va quedar ailada de la resta.

L’ocupació de Catalunya (juliol 1938-febrer 1939)

El govern de la República veient la situació desesperada i esperant obtenir recolzament internacional va aprofitar les noves armes que havia adquirit per iniciar la batalla de l’Ebre el 25-VII-1938 travessant l’Ebre entre Benifallet i Mequinensa, prop de la desenbocadura. Les autoritats republicanes eren conscients que la situació el era totalment desfavorable pero els quedaba les esperançes de reconquistar territori .

L’exercit republicà s’organitzà i el 25 de juliol de 1938 llançà des de Catalunya una darrera gran ofensiva dirigida pel Coronel Modesto i amb la participació de les milícies de Lister per tal d’intentar unir el territori republicà. S’inicia així la batalla de l’Ebre (juliol-Novembre 1938). Els republicans aconsegueixen inicialment avançar però l’Agost Franco inicià una contraofensiva. Franco va enviar una gran exèrcit amb tropes espanyoles (entre elles el terç Nostra Senyora de Montserrat, de voluntaris catalans), alemanyes, italianes i marroquines, que va derrotar els republicans. La batalla acabà el 16-XI-1938.

La victòria obtinguda permeté la conquesta de Catalunya pels franquistes: Tarragona (15-I-1939), Barcelona (26-I-1939) i Girona. Això provocà l’exili d’unes 470.000 persones, entre elles el president Azaña i els governs de la República, de la Generalitat i del País Basc. Les Corts republicanes es van reunir per darrer cop al castell de Figueres (1-II-1939).

1. La vida a la reraguarda

   
   

La guerra va comportar miseria i mort per a milers de persones de tots dos Bandols. Vaprovocà uns 437.000 morts entre els republicans i 221.000 entre els nacionals, incloent-hi les baixes en combat, per repressió i víctimes de la fam i malalties, a més d’uns 430.000 exiliats. Cal afegir-hi les morts produides per la gueu manca d’aliments sobretot a la zona republicana, ja que no controlava les regions agrícoles. D'altra banda es va produir  una forta reducció de la producció industrial pels bombardeigs, la manca de matèries primeres i la mobilització de la població masculina (tots els homes entre 17 i 35 anys).

Els bombardeigs fets per les aviacions i les marines d’Alemanya i d’Itàlia de les ciutats, ports, indústries i nusos de comunicacions van crear un clima de terror. Madrid fou la primera ciutat que els patí (X-1936). Barcelona va ser atacada 384 vegades des del 13-II-1937, una situació que va obligar a construir més de 1.000 refugis subterranis. També van patir atacs totes les ciutats relativament importants, en alguns casos solament per desmoralitzar i terroritzar la població, com en els casos de Gernika i de Granollers. Així en el territori republicà moriren en aquests atacs unes 12.000 persones, d’elles 5.500 a Catalunya.

Des dels primers dies moltes famílies van fugir a amagarse a les zones de les seves simpaties, però després foren els republicans els que van haber de refugirse i fugir de l'ocupació franquista. Així, el setge de Madrid provocà uns 300.000 desplaçats cap a Catalunya i València. 

Quan al 1937 estava en perill el Nord i davant la impossibilitat d’evacuar tota la població civil, es va optar per donar prioritat als inafants els quals es van embarcar direcció a països europeus, americans i a la Unió sovietica.

Entre el 27-I i el 3-II-1939 un milió d’espanyols passaren a França, de la qual gran part (dels refugiats) van ser reclosos en camps de concentració del Rosselló (Argelers, Sant Cebrià). La meitat va poder tornar a Espanya uns mesos després. La restà inicià un llarg i penós exili.