Pressupostos Generals de l'Estat: funcions, elaboració i tipus de despesa i ingressos

Economía25,42 KB

Pressupostos Generals de l'Estat

Els Pressupostos Generals de l'Estat són un conjunt de documents en què es recullen les despeses i els ingressos que el sector públic té previst realitzar durant un exercici fiscal, que sovint és d'un any natural. En aquests documents figuren una sèrie d'aspectes: els objectius econòmics generals que es pretenen aconseguir durant l'exercici fiscal; les despeses i els ingressos detallats de cada un dels organismes, institucions i empreses que constitueixen el sector públic; els instruments de política microeconòmica i macroeconòmica i els mitjans tècnics que s'utilitzaran per aconseguir el compliment dels Pressupostos.

Elaboració dels Pressupostos Generals de l'Estat

L'elaboració dels Pressupostos Generals de l'Estat passa per 4 fases:

  • Preparació: al nostre país, l'elaboració dels pressupostos és competència del Govern i, en concret, del Ministeri d'Economia i Hisenda, que s'encarrega de recollir els informes i les sol·licituds dels altres ministeris i òrgans institucionals.
  • Discussió i aprovació: un cop elaborats, el Govern està obligat a presentar els pressupostos perquè siguin examinats, esmenats i aprovats per les Corts Generals, almenys tres mesos abans que finalitzi la vigència dels pressupostos anteriors.
  • Execució: la posada en pràctica dels pressupostos per part del Govern té dues vessants. Si es tracta de despeses públiques, les xifres consignades es consideren segures, màximes i limitatives. En canvi, si es tracta d'ingressos, les xifres reflecteixen l'estimació de les quantitats que s'espera recaptar.
  • Intervenció i control: l'Administració duu a terme un control de despeses i ingressos a través de l'organisme anomenat Intervenció General de l'Estat. Aquest control es realitza durant el període d'vigència dels Pressupostos. Un cop acabat l'exercici, el Tribunal de Comptes duu a terme un examen de les despeses i els ingressos reals, i remet els resultats a les Corts.

La despesa pública

La despesa pública és el conjunt d'obligacions de pagament concretes pel sector públic com a conseqüència de la seva intervenció com a agent econòmic. Es distingeixen entre:

  • Despeses corrents: el percentatge més elevat de la despesa del sector públic. Es destinen a dotar la societat de serveis públics com l'educació, l'assistència sanitària, l'administració de justícia, la defensa nacional, etc. Poden subdividir-se en: l'adquisició de béns i serveis produïts per les empreses, siguin propietat d'altres agents; i la remuneració dels funcionaris i el personal que treballa en nom d'organismes i institucions del sector públic.
  • Despeses d'inversió: es destinen a mantenir i ampliar el capital productiu del país, bàsicament capital d'utilitat pública, com vies de comunicació, ports i aeroports, centres educatius, hospitals, etc. Aquestes inversions cobreixen necessitats no ateses per la iniciativa privada, a causa de la gran inversió exigida o de la seva escassa rendibilitat.
  • Altres despeses: són les que efectua el sector públic sense contraprestació alguna. Segons la seva destinació, es distingeix entre: transferències, que es destinen a les persones físiques, en aquest grup s'inclouen els subsidis d'atur, les beques, les prestacions socials no contributives, etc.; i subvencions, que van destinades a les empreses. La seva finalitat és reduir els costos de producció de determinats béns.

En la Llei General Pressupostària es recull una altra classificació:

  • Orgànica o per seccions: ens informa de qui és l'agent que efectua la despesa, és a dir, qui gasta.
  • Funcional o per programes: suposa la classificació principal dels diferents nivells de despesa. Àrees, subfuncions, etc., són despeses realitzades a través de programes en funció dels objectius, és a dir, com s'gasta.
  • Econòmica o per capítols: distingeix entre despeses financeres (les que es dediquen a l'adquisició d'actius i amortització de passius) i no financeres (despeses corrents i despeses de capital). És a dir, què es gasta. Això permet una visió global de la despesa pública.

Els ingressos públics

Els ingressos públics són els fons que van a parar al sector públic perquè aquest pugui complir els objectius que persegueix i atendre les seves despeses.

Els ingressos ordinaris (sous normals, salari) són els que s'obtenen de manera regular al llarg de l'exercici fiscal. Aquests procedeixen de:

  • Impostos indirectes: són els que graven les rendes del contribuent en el moment de la seva utilització, és a dir, amb motiu d'actes concrets de consum, despeses, etc. (els més habituals: l'impost sobre el valor afegit (IVA); els impostos especials (hidrocarburs, tabac i alcohol); i l'impost sobre transmissions patrimonials).
  • Impostos directes: són els que penalitzen les rendes del contribuent en el moment de la seva percepció o generació. Són més progressius, és a dir, com més gran sigui la renda, més gran és el tipus impositiu que s'aplica (els més coneguts: l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), l'impost sobre successions, l'impost sobre patrimoni i l'impost sobre societats).
  • L'acte de les empreses públiques: pot generar beneficis com a conseqüència de la diferència entre els ingressos que s'obtenen per la venda de béns i serveis, i els costos de producció d'aquests mateixos béns.

Tipus d'IVA

Tipus d'IVA: caprichos 18%; menjar 7%; llibres (cultura) 4%; medicaments 4%; exempts: serveis de correus, assistència sanitària, prestacions de serveis d'assistència social, l'educació, les operacions d'assegurances, algunes financeres, el lloguer i la compravenda de terrenys no edificables.

Pressupostos generals de l'Estat

Pressupostos generals de l'Estat: llista de tots els ingressos que tenen previsió (no són segurs) i els impostos que segur que tindran (macroeconòmic però pot ser micro), com ara la hipoteca, nens, etc.

  • Previsió (ministeri d'economia i hisenda): el Govern les envia a les Corts perquè les acceptin o no.
  • S'fan públics i es duen a terme.
  • Control per no passar-se.

Ingressos de l'Estat: previsió, impostos que paga la població; despeses; inversió.

Ingressos extraordinaris són els que s'obtenen de forma puntual, quan el sector públic necessita disposar de fons per atendre les seves necessitats (loteria). Aquest tipus d'ingrés procedeix de:

  • Deute públic (els títols del Tresor, bons de l'Estat que equivalen a un valor superior a partir d'un cert període de temps): és un conjunt de préstecs que el sector privat o els empresaris concedeixen al sector públic. Sol tractar-se de préstecs a un tipus d'interès i amb unes condicions fiscals que els fan atractius per als agents econòmics als quals van dirigits.
  • La venda de patrimoni públic (diners per patrimoni): consisteix a cedir la propietat de béns o empreses de titularitat pública a societats, altres empreses o particulars.
  • Els impostos extraordinaris sobre el patrimoni privat (església): s'apliquen quan la intervenció del sector públic produeix un increment del valor dels béns privats.
  • Les taxes: el que paga el ciutadà per certs serveis que sol·licita a l'Estat, com les taxes acadèmiques.
  • Els diferents tipus de rendes generals pel patrimoni de l'Estat (interessos de diners invertits, ingressos patrimonials, etc.).
  • Les transferències o ingressos sense cap tipus de contrapartida: són els que no suposen un servei, com la loteria, les travesses, o els fons de la UE.

Caldrà afegir els de la Seguretat Social, que té un pressupost propi procedent de les cotitzacions de les empreses i treballadors.

Si puja l'IVA tindran més renda disponible i consumiran menys.

23% d'atur a Espanya

No sempre està els ingressos extraordinaris.

Dèficit pressupostari

Dèficit pressupostari. L'Estat, o si no n'hi ha, els organismes públics corresponents, hauran d'atendre la demanda dels individus malgrat que els ingressos no siguin suficients (exèrcit, educació, etc.). Això produeix efectes immediats:

  • Provoca la necessitat d'endeutament davant creditors privats.
  • Crea la necessitat de emetre deute públic, que tindrà una conseqüència immediata: s'ha de pagar el deute adquirit, alimentant el futur dèficit i augmentant la pressió fiscal en cas que aquest creixement sigui més gran que el creixement del PIB.
  • Desplaça la iniciativa del sector privat per la necessitat de finançament o despesa pública, canalitzant recursos que, en una altra situació, correspondrien al sector privat.

Història dels diners

Els orfebres, que eren els joiers en l'edat mitjana, eren els encarregats dels diners. S'utilitzaven monedes de bronze, plata i or, que tenien molts avantatges, però passaven moltes mans i molta gent les falsificava. Per exemple, canviant plom per or; d'aquí ve el costum de mossegar la moneda, ja que el plom era molt mal·leable i així s'asseguraven que la moneda era dura.

Els orfebres tenien tants diners que es van acabar convertint en bancs i es va començar a intercanviar papers on posava les monedes que posseïen els orfebres, que en donaven als reis, i aquests pagaven als treballadors amb ells. Una manera de falsificar era: llimar 4 monedes de 5 grams d'or i convertir les 4 monedes en un pes de 4 grams. Un cop així, amb les restes en feien una altra, fins que van començar a pesar-les i a marcar-les per identificar les falsificades.

L'evolució dels diners

Bescanvi: és el primer tipus d'intercanvi, consistia a canviar un objecte per un altre. Però aquest tipus d'intercanvi era inadequat en societats on el comerç s'anava generalitzant. El bescanvi ocasiona una sèrie de problemes: la persona que posseïa un bé havia de trobar una altra que tingués el que buscava, i això suposava incórrer en un cost d'informació i de coincidència de necessitats; també havien de establir les equivalències o preus de les coses, la qual cosa era difícil de decidir.

Diners-mercaderia: van ser alguns béns que es van convertir en diners, per exemple, pells, sal, pedres precioses, oli, or i altres metalls. Es tractava de béns que tenien les qualitats següents: eren generalment acceptats, cosa que permetia utilitzar-los en diferents usos; eren divisibles, cosa que permetia utilitzar-los per pagaments de valors diferents; els diners permetien expressar el valor de totes les mercaderies; eren fàcilment transportables i durables, sense cap tipus de deterioració ni pèrdua de valor; i tenien un valor estable que pogués servir de referència. Els diners-mercaderia van fer possible superar els problemes del bescanvi, ja que l'operació d'intercanvi d'un bé per un altre es descompon en: bé per diners i diners per bé.

Diners-paper: els diners constituïen un bé de canvi, el seu consum no satisfà cap necessitat i només valora les coses que poden comprar. Al principi, els diners-paper tenien suport en or al banc central del país emissor, doncs hi havia una correspondència entre les reserves d'or del país i la quantitat de bitllets en circulació. Aquest sistema requeria que el país establís un preu oficial de l'or en la seva moneda i es comprometés a comprar i vendre a aquest preu establert tot l'or que se li oferia o se li demanava. A més, havia de permetre que l'or gaudís de llibertat en els mercats, per la qual cosa les importacions i exportacions eren lliures. Els tipus de canvi derivaven dels preus oficials de l'or en cada divisa. El patró or s'ajustava automàticament als possibles desequilibris que es produïen en les balances de pagaments: si les exportacions d'un país eren superiors a les seves importacions, rebia or com a pagament, i les seves reserves augmentaven, provocant l'expansió de la base monetària; en cas que el comerç exterior del país fos deficitari, disminuïen les reserves d'or, la qual cosa provocaria una contracció de la massa monetària i reduiria la despesa.

A l'actualitat utilitzem diners fiduciaris, sense res que suporti el valor dels diners, només la confiança de cada individu en el fet que seran acceptats per altres com a mitjà de pagament, així no calen reserves d'or i de plata necessàries per garantir la quantitat de diners emesa.

Diners: qualsevol cosa que els membres d'una comunitat estiguin disposats a acceptar com a pagament de béns i deutes.

Funcions dels diners

Funcions dels diners: actuen com a unitat de compte, ja que serveixen de mesura de valor per calcular el de diferents béns i serveis; constitueixen un dipòsit de valor, ja que permeten mantenir el patrimoni dels agents econòmics; i són un mitjà de canvi o pagament, ja que els pagaments i els cobraments que s'efectuen s'especifiquen generalment en diners, i serveixen per pagar o cobrar transferències econòmiques i no econòmiques.

Els diners són un mitjà de pagament d'acceptació generalitzada. Qualsevol mercaderia és susceptible de ser usada com a mitjà de canvi, pagament i compensació, és a dir, com a patró general dels preus de la resta de mercaderies i com a mitjà per a la realització de pagaments diferits. Els diners són la suma de bitllets i monedes de circulació legal en un país que estan en poder del públic, més els dipòsits bancaris en compte corrent mobilitzats amb xecs.

Les entitats financeres són les que canalitzen l'estalvi cap a la inversió, la transmissió de l'excedent i el finançament d'activitat productiva. Poden ser comercials i bancàries. Els bancs són empreses de ànim de lucre, l'activitat econòmica dels quals consisteix en la realització d'operacions que poden classificar-se en dues categories: operacions passives, que consisteixen en la captació de diners amb la obertura de dipòsits bancaris o la col·laboració d'alguns productes financers; i operacions actives, més habituals, que són la concessió de préstecs i crèdits als agents econòmics.

Banc d'Espanya

El dia 1 de gener de 1999, les funcions dels bancs nacionals dels països participants a la zona euro van ser redefinides. Va ser necessari modificar la Llei d'Autonomia del Banc d'Espanya, el banc central espanyol, per garantir la plena integració d'aquest en el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC). La llei reconeix les potestats del SEBC en la política monetària de l'àrea de l'euro i les seves facultats en relació amb la política de tipus de canvi.

El Banc d'Espanya participa en el desenvolupament de les funcions bàsiques següents, atribuïdes al SEBC: definir i executar la política monetària, amb la finalitat primordial d'aconseguir l'estabilitat dels preus a l'àrea de l'euro; executar la política canviària i dur a terme operacions de canvi de divises, així com posseir i gestionar les reserves oficials de divises dels països membres; promoure el bon funcionament del sistema de pagaments a l'àrea de l'euro; i emetre bitllets de curs legal. El BCE és l'únic que pot autoritzar imprimir diners però no més que els que ell mateix diu.

A més de desenvolupar les funcions anteriors, la Llei d'Autonomia atorga al Banc d'Espanya la facultat de dur a terme les funcions addicionals: posseir i gestionar les reserves de divises (és a dir, diners que són en divises estrangeres i metalls preciosos no transferits al BCE); supervisar la solvència i l'actuació de les entitats de crèdit. El Banc d'Espanya regula l'actuació de la resta d'entitats financeres, establint les condicions en què aquestes poden oferir els seus crèdits, limitant els tipus d'interès que exigeixen i també els coeficients regulats de l'Oficina monetària; promoure el bon funcionament i l'estabilitat del sistema financer; posar en circulació la moneda metàl·lica; assessorar el Govern, elaborar i publicar estadístiques relacionades amb les seves funcions i assistir el BCE en la recopilació d'informació.

Operacions del Banc d'Espanya

Entre les operacions actives destaquen (potser): el control i la centralització de les reserves de divises; la concessió de préstecs al sistema bancari i també al sector públic.

Les operacions passives més importants són (potser): l'emissió de diners en règim de monopoli. Són els únics diners que poden circular legalment; i l'acceptació de dipòsits de les entitats financeres segons el volum de negoci d'aquestes.

La base monetària

La base monetària és la suma de l'efectiu en circulació (EC) en mans del públic i els dipòsits que els bancs tenen en el banc central (Rb), i pot ser expressada mitjançant la fórmula: BM = EC + Rb.

La base monetària és controlada totalment per l'autoritat monetària (banc central), que pot alterar la quantitat de bitllets i monedes i la quantitat de reserves obligatòries que les entitats financeres han d'immobilitzar en aquest banc central. La base monetària té dos components:

  • L'efectiu: el componen les monedes i bitllets als mans del públic. El banc central pot crear diners alterant la quantitat d'efectiu.
  • Les reserves: són les pròpies del sistema bancari.

El Banc d'Espanya utilitza bàsicament dos instruments per controlar la base monetària:

  • Les operacions de mercat obert: consisteixen en la compra o venda de títols als bancs. Si el banc central ven títols als altres bancs, disminueix la base monetària, ja que els bancs han de dipositar l'import dels títols en el banc central, amb la qual cosa disminueix l'efectiu en circulació. Contràriament, si el banc central compra títols als altres bancs, augmenta l'oferta monetària perquè s'empon en circulació un major quantitat d'efectiu.
  • El redescompte de efectes: és una operació habitual entre els bancs comercials i el banc central. Quan una operació de compravenda es duu a terme amb lletres de canvi, el tenidor de la lletra pot portar-la a la seva entitat bancària perquè li descompti. El banc aplica un tipus de descompte a l'import de la lletra o efecte i abona al client el resultat, de manera que aquest disposa dels diners de forma immediata. L'entitat bancària porta la lletra al banc central perquè li redescompti i disposa així de part del efectiu lliurat al client. Segons el tipus de redescompte: si augmenta el tipus de redescompte, disminueix la base monetària; si disminueix el tipus de redescompte, augmenta la base monetària.

L'oferta monetària (OM)

L'oferta monetària (OM) és la quantitat de diners de què disposen els agents econòmics per dur a terme transaccions. És la suma de l'efectiu en circulació (EC) i dels dipòsits a la vista (D), i pot ser expressada amb la fórmula següent: OM = EC + D. Mesura la quantitat de diners i comporta la suma de diversos actius:

  • El primer actiu que ha d'incloure's és l'efectiu, és a dir, els bitllets i les monedes en circulació.
  • El segon tipus d'actiu utilitzat són els dipòsits a la vista, que són els fons que tenen els individus en els seus comptes corrents. S'anomena M1 = efectiu en mans del públic + dipòsits a la vista.
  • S'hi afegeixen els dipòsits en comptes d'estalvi i els de termini fix, i s'obté una quantitat més gran, anomenada M2 = M1 + dipòsits en comptes d'estalvi i a termini fix.
  • Quan a aquesta quantitat s'hi agreguen els dipòsits a molt llarg termini, s'obté la definició més àmplia d'oferta monetària, que en aquest cas es designa com a M3 = M2 + dipòsits a molt llarg termini.
  • Finalment, si a aquesta última quantitat s'hi afegeixen aquells béns coneguts com a quasidiner, rep la denominació de M4 = M3 + quasidiner.

El quasidiner està constituït per aquells béns que poden reemplaçar temporalment els diners en alguna de les seves funcions. Per exemple, els dipòsits a termini en les entitats financeres, els títols privats i públics, els pagarés o les lletres de canvi, entre d'altres.

Valors dels diners i demanda monetària

Les transaccions són les operacions de compra de béns i serveis que l'agent econòmic desitja o necessita; la precaució aconsella disposar d'efectiu per fer front a imprevistos que puguin sorgir, com la reparació del cotxe, en cas de consumidor o la contractació d'un nou treballador en cas d'empresa; l'especulació permet obtenir profit de la reducció del preu d'un actiu quan se presenti una bona oportunitat; el cost d'oportunitat dels diners es produeix pel fet que no es perceben rendiments que sí que podrien obtenir-se d'altres actius que competeixen amb els diners; i la pèrdua de poder adquisitiu dels diners es produeix quan pugen els preus dels béns i serveis.

El multiplicador bancari

Reserva obligatòria = dipòsits · coeficient de caixa. Un cop calculada la reserva, es pot determinar la quantitat disponible per als crèdits. S'anomena multiplicador bancari i el seu denominador coincideix amb el coeficient de caixa: multiplicador bancari = 1 / coeficient de caixa.

La borsa

La borsa és una associació civil de servei públic que té la funció de facilitar les diferents negociacions dels valors que tinguin inscrits, i que poden ser comprats o venuts públicament de forma justa i transparent.

Índex bancari

L'índex bancari reflecteix la situació real dels mercats de valors.

Funcions del BCE i del SEBC

Funcions del BCE i del SEBC: definir i executar la política monetària; mantenir l'estabilitat de preus; executar les polítiques de tipus de canvi de divises; promoure i controlar el funcionament del sistema de pagaments; gestionar les reserves oficials de divises; garantir la independència dels bancs centrals; i posseir i gestionar les reserves dels Estats membres.

Descargar

PDF Word HTML