Prefixos cultes

2.2. La prefixació

DEFINICIÓ

La prefixació consisteix en afegir un element lèxic o bé al davant del radical (in/felíç, im/pur) o bé al davant del mot per tal d’obtenir una estructura més complexa: Filar – enfilar – desenfilar (no partim de “fil” per fer “enfil” i, després, “enfilar”, sinó que partim de la paraula ja construïda i amb flexió: enfilar. Així doncs:

R  Prefix + R (infeliç)

Mot  Prefix + Mot (Enfilar)

Es tracta, efectivament, d’una regla recursiva que podem aplicar, teòricament, un nombre infinit de vegades (recordem que la llengua presenta sempre més possibilitats de les que usem els parlants).

INTERPRETACIÓ DE LA PREFIXACIÓ DES DE LA LINGÜÍSTICA CATALANA

PROBLEMÀTICA:

1. No hi ha unanimitat pel que fa el punt de vista dels lingüistes a l’hora d’ubicar la prefixació en els processos de formació de mots de la llengua catalana. Així, en la gramàtica de Fabra es tracten en el capítol de la composició, mentre que en la de Badia es tracten com a derivats. Mascaró estableix que els prefixos àtons pertanyen a la derivació i els prefixos tònics a la composició i analitza, a més, la casuística complexa d’un mateix prefix produint-se com a tònic o com a àton segons el nucli:

Extraconjugal Extraordinari

[] tònic [] àton+

Finalment, en la Gramàtica del Català Contemporani, Lluïsa Gràcia tracta els sufixos tònics al capítol de la composició argüint que “justament és la presència de dos accents en les paraules amb prefix tònic la que fa que es puguin considerar com a compostes” (recordem que la presència de dos accents determina l’estructura fònica de les paraules compostes).

2. La poca entitat que es dóna a la condició lèxica del prefix. Veiem, doncs, que no es tracta només de la problemàtica que presenta el fet d’encabir la prefixació en la derivació o en la composició, sinó en el fet de tractar els prefixos com a partícules, d’una banda, i, de l’altra, de la vacil·lació que hi ha a l’hora d’identificar com a prefixos algunes formes lèxiques que també poden funcionar com a preposicions (entre: entrecella, entresuar, entreacte, entrepà; contra: contracor; sobre: sobreviure, sobreprotecció, sobrecella); com a adverbis (bé: benpensant; menys: menystenir); o, fins i tot, com a formes cultes que funcionen com a arrel (hemoglobina, anèmia, logopèdia, filòloga). Encabiríem, doncs, tots aquests elements en una zona indefinida, a cavall entre els prefixos i la composició.

Prefix + R  Mot 1

Prefix + Mot 1  Mot 2 (desenfilar)

Fabra separa la prefixació dels altres compostos segons la tonicitat del prefix i la naturalesa de la base lèxica. Veiem, doncs, la classificació fònica implóicita en la gramàtica de Fabra (desenvolupada en la morfologia de Mascaró):

- Prefixos àtons que s’afegeixen a una paraula existent: reconstruir, enraonar, descontrol, besavi, inexacte, disculpar, anormal, consorci, reeditar, endreçar, pronom, preveure, ...

- Prefixos àtons que s’afegeixen a una base culta (que no existeix com a paraula independent): incògnit, injectar, subjectar, projectar, objecte, absorció, implicar, replicar, suplicar, explicar, sotmetre, transmetre, ...

- Prefixos tònics que s’afegeixen a una paraula existent: contrasentit, contracor, entresuar, sobresou, extraterritorial, malparlar, vicepresident, menystenir.

-
Sufixos tònics que s’afegeixen a una base culta (que no existeix com a paraula independent): multiplicar, interfície, superfície, interceptar, malmetre.

Malgrat els anomenem prefixos compositius, la paraula resultant té diferències respecte dels “altres compostos” que assenyalava Fabra, tal com hem dit abans. La diferència principal és que a l’hora de valorar la categoria que tenen les paraules prefixades el que domina és l’element que funciona en segon lloc (la paraula sense prefixar, doncs) i no el prefix. En les paraules realment compostes o bé s’obté una paraula d’una categoria diferent dels elements lèxics que la integren, o bé no domina mai el segon element. Així, “vaivé” és un nom que obtenim a partir de dos verbs, i “capgròs” és un nom que obtenim a partir d’un nom i d’un adjectiu.

Veiem, amb tot, que hi ha divergència a l’hora de considerar la prefixació com a fenomen de composició o com a fenomen de derivació, ja que integra característiques d’ambdós processos.

ASPECTES MORFOLÒGICS I SINTÀCTICS

Si bé dèiem que els sufixos tenen categoria pròpia, els prefixos no en tenen. En principi, doncs, una paraula prefixada pertany a la mateixa categoria que la paraula de partida:

Durar – Perdurar (verb)
Felíç – infeliç (adjectiu) Nom – pronom (nom) Avi – besavi (nom) lligar – deslligar (verb)

En aquest mateix sentit, un prefix el podem trobar en paraules de diferent categoria (que poden ser de la mateixa família, o bé de família diferent):

DES - :

Descontrol (nom) Desigual (adjectiu) Desfer (verb)

CON - :

Consorci (nom) Concórrer (verb) Coreferent (nom)

SUB - :

Suburbà (adjectiu) Subtítol (nom) Subdividir (verb)

IM - :

Imperfet (adjectiu) Imposar (verb) Imperfecció (nom)

No obstant això, distingim dos casos en què la presència del sufix comporta canvi de categoria:

1) Casos de prefix + Nom  Adjectius (generalment invariables, que indiquen aspectes de singularitat): color  incolor, tricolor, multicolor; plaça  biplaça; crisi  anticrisi; volum  monovolum.

2) Casos de prefix + Nom / Adjectiu  Verb: barca  embarcar; butxaca  embutxacar; fred  refredar; jorn  ajornar; llit  enllitar; pila  apilar.

La característica fonamental de tots aquests vasos és que la forma verbal resultant no existeix sense el prefix: barca  embarcar, però *barcar.

Interpretarem, doncs, que en aquests contextos concrets els prefixos tenen valor categoritzador.

LA PARASÍNTESI

La parasíntesi, com a fenomen lèxic, té relació amb els canvis categorials que es produeixen en el procés de prefixació. Distingim tres nivells:

1) NO PARASÍNTESI: Mots prefixats que no són parasintètics perquè poden procedir d’un nom o d’un adjectiu, però també tenen la forma verbal: esgranar (N: gra, grana; V: granar); deshonor (N: honor; V: deshonrar); deslleial (N: llei; V: lleial). Aquests mots tenen com a forma de partida un mot construït de la mateixa categoria que el mot prefixat resultant.

2) INICI DE PARASÍNTESI: Es comença a parlar de parasíntesi quan la presència del prefix comporta un canvi de categoria (sigui del tipus color – bicolor o del tipus fred – refredar). ¿Com s’interpreten aquests casos?

 Es considera la capacitat del prefix amb valor (re)categoritzador.

 A partir del sufix derivatiu :

Bi (prefix) + color (radical) +  (adjectiu)  Bicolor (adjectiu)

Re (prefix) + fred (radical) +  (verb)  Refredar (verb)

*Per als casos del canvi d’una paraula incialment no-verb a verb, es considerarà la vocal temàtica amb valor de sufix: refredar, allitar.

3) PARASÍNTESI EN SENTIT ESTRICTE: Fa referència al canvi de categoria d’una paraula prefixada o sufixada de manera simultània, és a dir, sense formes intermèdies.

Pols – empolsegar (però *empolsec, *polsegar)

Mica – esmicolar (però *micola, *micolar, *esmica)

Set – assedegar (però *assedega, *sedegar).

ASPECTES SEMÀNTICS: sufixos lèxics, sufixos apreciatius.

En principi els prefixos lèxics se situen al nivell gramatical de la llengua (formen una nova paraula) i els sufixos apreciatius tenen un valor expressiu (nivell pragmàtic de la llengua), de manera que funcionen sempre en situacions connotades.

PREFIXOS LÈXICS: Característiques:

- Tots tenen un valor semàntic de base:

/con/: coincidència, consogre, conviure.

/re/ (tornar a): repetició, rellegir, reportar, refer, ressò.

/bi/ (dos): bidimensional, biplaça, bipolar.

- Sinonímia de prefixos: prefixos equivalents amb forma fònica relativament pròxima (acostumen a ser una forma culta i una altra patromonial):

Intra / entre: intralínia, entreacte.

Supra / sobre: supervivent, sobrehumà.

Sub / sota / sots: subterrani, sotamàniga, sotsdirector.

Ante / avant: anteposar, avantbraç.

Dis / des: disculpar, desllogar, descordar, descontrol.

- Prefixos antònims o d’oposició:

In (lloc cap a dins): inhumà, inhalar, inspirar.

Ex (lloc cap a fora): exhumar, exhalar, expirar.

De (valor de treure): decréixer, depreciar, descendir.

A (valor de posar o augmentar): apreciar, ascendir.

Con: Congregar, convergir, conjuntives.

Dis: disgregar, divergir, disjuntives.

- Prefixos homònims:

/in/ valor de lloc: incloure.

valor de negació: infeliç.

/a/ valor de negació: anormal.

valor de direcció: augmentar.

PREFIXOS APRECIATIUS: Característiques:

- Valor semàntic d’intensificador augmentatiu:

/re/: rebé, rebonic, relluny (prefix lèxic amb valor semàntic x2 vegades, mateix que a “reconstruir”).

/super/: superxerraire (prefix lèxic a sobre de, diferent de “superposar”).

/arxi/: arxiconegut (prefix lèxic, com a “arxifonema”).

Tots s’usen normalment davant d’adjectius i d’adverbis, provenen de sufixos lèxics i tenen el valor semàntic de molt. El nostre coneixement de la llengua i el context de l’acte de comunicació determina en quins casos actua com a prefix lèxic o com a prefix apreciatiu.

ASPECTES MORFONOLÒGICS: prefixos tònics, prefixos àtons

- Prefixos tònics, prefixos àtons. D’entrada, la tonicitat del prefix no modifica la da la paraula prefixada, de manera que, a efectes lèxics, si posem un prefix tònic davant d’una altra estructura la paraula resultant tindrà dos accent (un de secundari – el del prefix – i el primari). Direm, doncs, que hi ha interferències en la tonicitat de les vocals: ,contrasen’tit ,postmo’dern ,sobre’sou

També és cert que es produeixen interferències entre la pronunciació tònica i la pronunciació àtona d’un mateix prefix:

Extraconjugal [], extralegal [], extraordinari []  Hi ha vacil·lació perquè a “extraordinari” s’ha perdut la concepció de paraula prefixada. La variació, doncs, ve donada per la percepció d’integració que té el parlant del prefix dins del mot. Succeeix el mateix en els casos de prepotent [], preexistent [e] i preocupat [].

- Al·lomorfia: prefixos que presenten més d’una possibilitat:

/tans/: transportar, translúcid, transpirinenc, transmetre.

/tas/: traspassar, traslluir.

/ta/: traduir, trajecte, trametre, tramesa.

*En aquest cas, tenim “transmetre” i “trametre”, però els especialitzem (establim diferències semàntiques): trametre quelcom per correu, transmetre coneixements.

/kon/: confluir, conviure, col·locar (n  l per contacte amb una líquida).

/ko/: cooficial, coautor, coeducació.

/des/: desgravar, deslligar, desdentegat, desfullar.

/es/: esgranar, esbocinar, esdentegat, esfullar, esparracar.

- Casos de variació fonètica:

/in/ [m]: improductiu

[l]: il·legal

[]: infeliç

[]: incoherent

[n]: inhumà

2.3. La conversió o derivació zero (derivació no afixal)

Badia distingeix dos tipus de fenòmens de creació de paraules: la derivació impròpia i l’habilitació.

La DERIVACIÓ IMPRÒPIA (o els anomenats derivats postverbals) és un procediment de creació de paraules que, interpretat des d’una perspectiva diacrònica, pot incloure, bàsicament, noms derivats de verbs: clamar – clam, esglaiar – esglai, ajudar – ajuda, fregar – frec / frega, xisclar – xiscle, barrejar – barreig, recordar – record, condemnar – condemna. Des d’una perspectiva sincrònica, però, no es parla de derivació pròpiament sinó que s’introdueix el concepte de sufix derivatiu zero (diem que és no afixal perquè hi ha canvi de categoria sense la presència de cap afix).

L’HABILITACIÓ, en aquest sentit, és un procés relacionat des d’una descripció sincrònica a la derivació impròpia. Es tracta de mots que funcionen en una categoria determinada però que, per voluntat dels parlants, poden funcionar en una altra categoria (que vulgui el parlant):

Un moble alt (adjectiu), l’alt d’aquest moble (nom).

El cotxe blau (adjectiu), m’he fet un blau (nom).

El vestit de color rosa (adjectiu), la rosa que em van regalar (nom).

Habilitació, doncs, fa referència al mot d’una categoria determinada que s’habuilita (que els parlants, en tot cas, habiliten) per funcionar en una altra categoria.

Problemàtica: No totes les paraules que presenten canvi de categoria per habilitació es poden interpretar a partir del sufix derivatiu :

- Molts d’ells són mots derivats que ja pertanyen a una categoria determinada. Així, paraules com rostit, rebut i fet són participis (adjectius, per tant) que poden funcionar com a noms. Els infinitius, per la seva banda, pertanyen al temps verbal especialitzat per poder funcionar, en cas que s’escaigui, com a noms:

ROSTIT: /rost/R + /(i)t/ADJ

MENJAR: /menj/R + /ar/N /menj/R (ar = flexió)V

- Altres es poden interpretar com a sintagmes truncats, és a dir, SN del qual n’ha quedat únicament la segona part.

- En casos de derivació impròpia (sufixal, però sense sufix) hi ha paraules, com blanc, que funcionen com a R + categoria , però n’hi ha d’altres – com frec – a què podem afegir elements pseudoflectius: frega.

2.4. La composició

DEFINICIÓ

La composició és un dels processos morfològics de formació de mots de què disposen moltes llengües, entre elles el català. En la formació de mots compostos hi intervenen dos radicals, i això és el que distingeix el procés de composició del de derivació, en què, com hem vist, només apareix un radical, al qual s’adjunta un afix.

ASPECTES SEMÀNTICS, FONÈTICS I MORFOSINTÀCTICS

SEMÀNTICA: El significat d’una paraula composta pot ser la suma dels significats parcuals de les paraules que el formen (significat, per tant, componencial) o bé es pot produir un desplaçament / desviament semàntic mitjançant l’establiment de relacions metafòriques o metonímiques.

Milhomes: no mil homes, sinó algú que pensa que val per mil.

Llenguallarg: persona malparlada.

Somiatruites: visionari.

Menjacapellans: algú anticlerical.

Cagadubtes: indecís.

PUNT DE VISTA FÒNIC: Els mots compostos, com a característica general, mantenen la identitat accentual de cada un dels constituents: ,compta’gotes ,coli’flor. Això no vol dir, però, que els parlants no presentin casos de vacil·lació en perdre la noció del mot compost:
Paraigües, vianant, també, tampoc, potser.

PUNT DE VISTA MORFOSINTÀCTIC: Pel que fa a la flexió, hi ha molta variabilitat. Ara bé, hi ha una diferència fonamental entre mots compostos i sintagmes lexicalitzats. Els mots compostos són invariables (setciències) o presenten flexió al final (agregolç, capgros, maldecap, qui-sap-lo). Hi ha casos, però, més complexos (sense flexió).

2.4.1. LA COMPOSICIÓ SINTÈTICA

La relació sintàctica entre els constituents que integren l’estructura de la paraula composta viola les regles de la sintaxi. Moltes vegades, la relació sintàctica i la flexió de la paraula ve determinada per un element extern al mot compost. En aquest sentit, quan diem llenguallarg, el fet que ho puguem dir en masculí singular o plural (llenguallarg, llenguallargs) o en femení singular o plural (llenguallarga, llenguallargues) no depèn de la relació entre “llengua” i “llarg”, sinó en relació a la persona a qui apliquem aquesta paraula. Diem, per tant, que l’element extern regula les formes de flexió que pertanyen.

TIPUS 1: estructura V (3a singular, present d’indicatiu) + N (= objecte directe): somiatruites, cobrellit, tastaolletes, menjacapellans, saltamarges, plegamans, obrellaunes, trencaclosques, penja-robes, escalfallits, ...

Característiques:

- Estructura formada per V + OBJECTE DIRECTE, amb un element extern a què s’aplica que regula la flexió.

- Diem que és una estructura asintàctica perquè, en general, podríem pensar que necessita obligatòriament un determinant per completar-se (recordem que el SN està integrat per determinant + nom), com en el cas de trencalòs. (*Aquí, però, el determinant no té capacitat de flexió).

- El verb és la síntesi del substantiu: X somnia X és un somnia(dor).

I afegim allò que somnia  X és un somniatruites.

Des d’una perspectiva sintàctica, doncs, és un somniador de truites, de la mateixa manera com trencaclosques és un trencador de closques.

Grau més alt de lexicalització

Combinacions que funcionen com a adjectius

Blau marí, blau elèctric, gris perla.

Grau mitjà de lexicalització

Combinacions que funcionen com a noms

Cop de puny – cops de puny

Cavallet de mar – cavallets de mar

Autonomia sintàctica

Taula rodona – taules rodones

Targeta postal – targetes postals

Un mot clau – dos mots clau

Un mot encreuat – dos mots encreuats

Sobre la condició del verb (o diferents interpretacions del verb):

- Tenim clar, com hem vist, que l’estructura està formada per un verb i un objecte directe. Cal fer distinció, però, pel que fa el valor del present en les llengües ROMàniques:

o Present en relació al moment de parla.

o Temps universal (implica l’existència en qualsevol temps: “els gats tenen quatre potes”  present amb valor duratiu.

- Hi ha hagut interpretacions que argumentaven que el verb es troba en imperatiu, però la opinió més general segueix sent la del verb en tercera persona del singular del present d’indicatiu.

Recursivitat del procés:

tenim parabrises (V+N+N) i neteja parabrises (V+N  N)

Forma part de les possibilitats del parlant, i sempre en funció de la realitat existent, aplicar el procés tantes vegades com es vulgui (recordem que la llengua sempre té més possibilitats de les que usen els parlants).

TIPUS 2: estructura V (3a singular, present d’indicatiu) + N (= objecte indirecte): gira-sol, pregadéu, passamà + casos de vocatiu: cagatió; i de reduplicació: badabadoc.

Característiques:

- Molta variació pel que fa a la flexió:

o Un gran nombre de paraules presenten el segon element flexionat: penja-robes, parallamps.

o D’altres són invariables: llançaflames.

o Finalment, un tercer grup presenten la flexió en singular: cobrellit, xuclamel, lligabosc, caganiu, buscabrega, tallafoc.

*Cas particular amb dues formes de flexió: eixugamà (singular)

Eixugamans (plural o invariable)

Porta un eixugamà.

Porta un eixugamans Porta dos eixugamans.

- La forma verbal generalment pertany a la primera conjugació: parabrises, eixugavidres, llançaflames.

TIPUS 3: tenim dos tipus:

3.1. N + Adjectiu (/participi)

3.2. N +V / Adv + V

3.1) N + Adjectiu (/participi): llenguallarg, capdret, galtaplè, panxacontent, capbaix, bocafí, ullblau

Característiques:

- Hi ha un element extern que condiciona l’estructura de l’element resultant: algú té la llengua llarga.

- El segon element determina normalment la categoria de la paraula resultant. Així doncs, tots aquest mots funcionen com a adjectius.

*Excepció: cama-sec  cas de conversió, funciona com a nom.

3.2) N + V: capgirar

N + Participi: palplantat, caragirat.

Adv + V: primfilar, malparlar.

Característiques:

- Hi ha un element extern que determina l’estructura oracional i que canvia d’ordre l’estructura original: el CN inicial passa a ser el CD del verb perquè, per síntesi, el verb integra el seu CD inicial: la notícia glaça la sang d’algú  la notícia ha sanglaçat a algú; algú és girat pel que fa a la cara  algú gira la cara a algú altre; algú està plantat com un pal  algú està palplantat.

- El segon element domina la categoria de la paraula resultant.

Cas especial: adverbis en –ment: Hi ha dues posicions divergents:

1) Gramàtica de Fabra, de Badia i de Cabré: es tracten com a derivats per sufix (el sufix ment amb valor d’adverbi és diferent del que dóna sortides a substantius, com acomodament).

2) Wheeler i Mascaró els tracten, però, com a paraules compostes. Es planteja, en aquest sentit, una paraula formada per un adjectiu en femení (dura, cansada, mala) i un radical culte amb valor semàntic “de manera com”. Aquesta postulació es basa en l’estructura accentual de les paraules formades: tenim, efectivament, un radical culte que presenta dos accents (estructura pròpia de les paraules compostes). Només cal que ens fixem en la diferència fonètica entre “còmodament” (ADV) i “acomodament” (SUBSTANTIU).

2.4.2. LA COMPOSICIÓ SINTAGMÀTICA

La diferència fonamental respecte de la composició sintètica és que, en aquest grup, trobem paraules formades per constituents que, entre ells, tenen una relació sintàctica completa que no els transcendeix (direm que no implica, per tant, un element extern).

PRIMER TIPUS: estructures amb un element nuclear (bàsicament SN i Sprep).

SEGON TIPUS: compostos copulatius (combinacions de noms o adjectius, generalment)

N + N  N: figaflor, aiguaneu, nord-est, filferro.

Adj + Adj  Adj: nou-ric, sordmut, agredolç, blauverd, clarobscur.

N + i + N N: coliflor, vetesifils, allioli, capicua.

V + i + V  N: vaivé, estira-i-arronsa.

La relació entre els elements, malgrat ser copulatius, no ha de ser de coordinació sintàctica (hi ha, per tant, una relació de dependència en què domina un element).

TERCER TIPUS: estructures oracionals:

Onsevulla / onsevulga

Qui-sap-lo / Qui-sap-la

Qualsevol

SN N

Adj (esp) + N Migdia, trespeus, bonaventura, setciències, milhomes N + Adj Sostre-moll, celobert, parenostre. N + Sprep Maldecap, usdefruit. (Estructura no gaire productiva)

SPrep Adv

PREP + SN Enlaire, enlloc, alhora.

PREP + Adv Entremig, endarrere, amunt.

2.4.3. ELS COMPOSTOS CULTES

DEFINICIÓ

Entenem per composició culta mots formats per dos o més racials (generalment lligats) que es combinen amb d’altres radicals cultes, o amb paraules efectivament construïdes. Distingim dos tipus de formació de compostos cultes:

- Aquells que estan integrats per dues formes cultes (ja siguin del grec o del llatí).

- Aquells formats per una forma culta i una forma catalana.

Els compostos cultes tenen un tractament especial, de manera que mai no seran tractats com a préstecs, manlleus o estrangerismes.

SINONÍMIA

- Parells de radicals cultes procedents del grec i del llatí:

o Oftalmòleg / oculoscopi

o Micologia / Fungicida

o Polilingüe / Plurilingüe

o Linguopalatal / Glotopalatal.

- Radicals equivalents procedents de la mateixa llengua:

o Megacèfal / Macrocèfal

o Plurinacional / Multinacional

ESTRUCTURA

- Els radicals cultes es combinen:

o Amb radicals del mateix tipus:

 2 formes gregues: anemometria, androcràcia, hipopòtam, cosmologia, cosmopolita, polimorf, telèfon.

 2 formes llatines: omnívor, plurilingüe.

o Combinacions de grec i llatí: pterodàctil.

o Radical culte + forma catalana: decalitre, hectòmetre, omnipotent, televisió, poliesportiu.

- Tenim, d’altra banda, combinacions de paraules catalanes que es presenten en l’estructura de les formes cultes (fenomen manifestat en la forma morfonològica):

o PRIMER ELEMENT AMB O: politicosocial, historicoanecdòtica, practicoteòrica, filologia, bibliografia.

o PRIMER ELEMENT AMB I: polilingüe, multilingüe, fungicida.

o PRIMER ELEMENT AMB O (radicals grecs): tetradàctil, megàfon, tetragrama, pentagrama.

- Altres canvis:

o En relació al gènere: logopeda, filòloga.

o En relació a la flexió del grec: megacèfal, megalomania.

o Segons la posició: cromosoma, somatologia; zoologia, protozou.

ASPECTES MORFONOLÒGICS

- Normalment és el segon element el que determina la categoria resultant.

Filo + lo + logia (terminació substantius)

Polí + esport+ iu (terminació adjectius)

- Normalment el segon element integra les característiques morfològiques (flexió) del mot resultant.

2.4.4. SINTAGMES LEXICALITZATS

DEFINICIÓ

Són composicions o combinacions sintagmàtiques amb valor composicional que es troben a mig camí entre les paraules compostes i els sintagmes lliures (presenten, per tant, un cert grau de lexicalització). En la percepció dels parlants, molts d’ells es perceben com a paraules compostes malgrat mantenir la identitat dels dos constituents.

SN (funcionen com a noms):

Adj esp. + N: tercera edat, baix relleu, dos punts.

N + Adj: punt volat, punts suspensius, llum verda, targeta postal, ordinador portàtil.

N + SPrep: màquina d’escriure, agulla de cap, ull de seda, targeta de crèdit.

N + N: vagó-restaurant, ciutat-dormitori, hora punta, targeta-moneder.

N + element de coordinació + N: pa amb tomàquet, cafè amb llet, punt i coma.

SADJ (funcionen com a adjectius)

Adj + Adj: blau fosc, blau marí, blau elèctric.

Adj + N: gris perla, blau cel, verd poma.

Adj + SPrep: curt de vista, curt de gambals.

SV (funcionen tots com a frases fetes): fer el borinot, fer fora, anar de bòlit, posar els punts sobre les is, arribar a misses dites, bufar i fer ampolles.

SPrep:

- Que funcionen com a adjectius: fan un xivarri de cal déu, té un caràcter de mil dimonis, és una figureta de mira i no toquis.

- Que funcionen com a adverbis: a cau d’orella, de bon / mal grat.

- Que funcionen com a preposició: en comptes de, per causa de, a hores d’ara, en lloc de.