Polítiques hídriques

Enviado por Chuletator online y clasificado en Geografía

Escrito el en catalán con un tamaño de 18,93 KB

 

1.LES CONQUES HIDROGRAFIQUES I ELS RECURSOS HÍDRICS

Espanya és una àrea geogràfica perquè les precipitacions només superen els 1000 mm anuals a les zones de climes oceànics i a alguns indrets de muntanya. A les terres de clima interior les pluges hi són escasses i irregulars, amb estius secs i evaporació intensa. Aquest alt grau d’aridesa de bona part de les terres d’Espanya és causa de la migradesa dels recursos hídrics.


1.1. LES CONQUES HIDROGRÀFIQUES

Una conca hidrogràfica és el conjunt de terres i aqüífers que aporten les seves aigües al curs d’un mateix riu.
La majoria dels rius espanyols són de règim fluvial irregular, amb crescudes a l'època del desglaç o de pluges i amb estiatges intensos:

  • Vessant cantàbric i gallec: Rius nombrosos, relativament cabalosos i mantenen un nivell constant d’aigua a causa de la regularitat de les precipitacions, pròpies del clima marítim al qual estan associats. Són rius curts.

Alguns d’aquests rius són Sella, Navia, Sil (tots d’aigües netes) o el de Nerbion o el Miño (contaminats).

  • Vessant atlàntic: La majoria de conques hidrogràfiques arrenquen molt a prop del Mediterrani, però a causa de les inclinacions del relleu de la Meseta desguassen a l’Atlàntic. Les conques del vessant atlàntic (Duero, Tajo, Guadiana i Guadalquivir) acusen la sequera estival.

  • Vessant mediterrani: Llevat de l’Ebre, els rius d’aquests vessants formen conques petites, amb desnivells acusats. Els estius secs provoquen estiatges més notables i prolongats com més meridional i petita és la conca. Alguns rius (Guadalop, Túria, …) s’han arribat a secar, però les pluges torrencials de la tardor produeixen inundacions.

Les confederacions hidrogràfiques són entitats adscrites al Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient que gestionen els recursos hídrics del territori que se’ls ha assignat.


1.2. LES ZONES HUMIDES

Són uns dels ecosistemes més rics del món i estan considerats espais vitals per la supervivència humana: dels seus terrenys inundats s’obtenen aliments, aigua i materials de construcció. Acullen milers d’ocells migratoris, són grans absorbidors de gasos d’efecte hivernacle i concentren bona part de la biodiversitat mundial.

El 75% d’aquests espais ha desaparegut als últims 100 anys per l’acció humana i la degradació avança a un ritme del 1.5% anual.


2. L’ AIGUA, UN RECURS ESCÀS. POLÍTIQUES HÍDRIQUES

2.1. Aigua per a ús agrícola i ramader

→ Es destina el 66.5% de l’aigua a aquests usos.

→ El regadiu fa augmentar la productivitat de la terra, permet diversificar els conreus i millora les rendes dels agricultors. Tot i així, presenta alguns problemes per a la sostenibilitat dels recursos hídrics per la contaminació de l’aigua per adobs químics, pesticides i purins.

→ Actualment s’ha prohibit l’ús de productes molt contaminants i, per frenar el consum, es donen ajudes per transformar el reg per inundació en reg per aspersió o reg de degoteig. També es podria evitar la pèrdua d’aigua mantenint en bon estat els canals de reg i evitant de regar a ple sol.

2.2. L’aigua per a ús urbà i industrial

→ Ús urbà (19,8%) i industrial (13.7%)

→ Algunes indústries necessiten aigua pels processos de producció (p.Ex: el paper), però la majoria necessiten aigua per refrigerar la maquinària o per netejar i eliminar residus.

→ La provisió d’aigua per a usos domèstics és prioritària: presenta elevades exigències de qualitat que en garanteixin la potabilitat.

→ La despesa mitjana és de 200 L/persona/dia, amb importants pujades a l’estiu.

→ A Espanya, els subministraments domèstics i urbans acostumen a combinar aigües fluvials amb aigua d’aqüífers. El principal problema és la insuficient garantia de subministrament per a moltes ciutats, cosa que arriba a provocar greus restriccions.

→ Aquests últims anys els problema de la contaminació s’ha corregit gràcies a un control més estricte dels abocaments i per l’obligació d’instal·lar depuradores. També es tendeix a promoure processos de reaprofitament d’aigües que la fan apte per processos industrials.


2.3. Les polítiques hídriques

→ Les polítiques hídriques estan orientades a obtenir aigua. S’ha de diferenciar entre:

  • La política de transvassaments:

    • La desigual distribució de recursos hídrics ha fet plantejar la possibilitat d’una política de transvasaments, per derivar aigua d’un riu o un altre. De fet, l’abastiment de ciutats com BCN o Madrid, depén de petits transvassaments d’aigua i de complexos sistemes de distribució.

    • Per fer grans transvasaments són necessàries obres hidràuliques. La conducció d’aigua a grans distàncies exigeix obres d’enginyeria i de bombeig molt costoses i, a més, es perd molta aigua amb l’evaporació.

    • La cessió de cabals d’un riu pot arribar a produir canvis als aqüífers, limitacions per ampliar l’ús de l’aigua a les conques fluvials d’origen i canvis en l’aportació de sediments.

 -  La dessalinització de l’aigua del mar

- Actualment, es mira de satisfer la demanda de les àrees deficitàries mitjançant la instalació de plantes dessalinitzadores. Aquesta solució resulta cara i el funcionament de les plantes consumeix molta energia, però la técnica de desalar està fent molts progressos en l’abaratiment dels costos i en el consum d’energia i l’aigua que se n’obté és de bona qualitat.


  • La recuperació dels aqüífers

Les aigües subterrànies s’exploten per mitjà de la perforació de pous i el bombeig d’aigua. Aquest aprofitament ha estat molt intens i no solament n’ha fet disminuir el nivell, sinó que ha provocat el dessecament total o parcial de zones lacustres (llacs) i palustres (estuaris, els deltes i les albuferes.
)

A les zones litorals, el risc més greu és la salinització de l’aigua dels aqüífers. Per poder extreure aigua dolça, les perforacions de vegades han arribat als 600 m de profunditat.

La manca de pressió de l’aigua dolça trenca l’equilibri entre la pressió que fa aquesta i l’aigua del mar, que penetra als aqüífers i provoca la salinització dels sóls de conreu i la pèrdua de la seva fertilitat.

La creixent urbanització de la costa mediterrània i l’agricultura han afavorit la filtració d’aigües residuals, purins i productes químics. Per resoldre-ho, es proposa injectar aigua per recarregar alguns aqüífers i depurar les aigües que contenen.


  • Els plans de sanejament dels rius

A Espanya s’apliquen plans de sanejament dels rius per tal de reduir el deteriorament de la qualitat de l’aigua, i també d’assolir un bon estat ecològic.

Aquests plans comporten un control més gran sobre els abocaments industrials i urbans, així com la instal·lació de col·lectors i plantes depuradores d’aigua (p.Ex: Besòs)


3.ELS RECURSOS ENERGÈTICS

3.1.Espanya,UN PAÍS AMB DÈFICIT DE RECURSOS ENERGÈTICS

L'augment del consum d'energia primària ha fet camí en paral·lel amb la seva industrialització, la mecanització del camp, el desenvolupament de les comunicacions i dels serveis i el creixement de la riquesa del país i del benestar.

Espanya no té fonts d'energia suficients és un país dependent des del punt de vista energètic

Els darrers plans energètics nacionals han han tingut com a objectiu reforçar les energies tradicionals, reduir el consum de petroli i diversificar-ne les fonts d’abastament, aumentar la participació del Gas Natural intensificar la introducció d'energies renovables.


3.2.L’AIGUA COM A RECURS ENERGÈTIC

Els forts desnivells permeten aprofitar la força de l'aigua per al funcionament de centrals hidroelèctriques (no contaminen i és renovable. L'aigua emmagatzemada als embassaments serveix per assegurar la continuïtat dels salts d'aigua i també per regular el cabal dels rius. L'energia hidroelèctrica que es genera a Espanya és important i només és superada per països amb territoris molt extensos o bé per països amb grans possibilitats hidràuliques.

El problema de les centrals hidroelèctriques és que el té seu cost inicial és molt elevat, el manteniment resulta relativament econòmic. La creixent demanda agrícola i urbana qüestiona l'aprofitament hidroelèctric, una part considerable dels cabals dels rius s'utilitzen a l'hivern, època de més demanda elèctrica, i això provoca l'esgotament de les reserves que podrien aprofitar-se per al reg a l'estiu.


Entradas relacionadas: