Política industrial 1855-1975: marc, objectius i resultats

POLÍTICA IND 1855-1975. Marc i objectius.

-El marc en què es va desenvolupar la política industrial es va caracteritzar pel proteccionisme i la intervenció estatal:

• La política proteccionista imposava aranzels o limitava importacions.
• La intervenció estatal va suposar la creació d’empreses públiques en sectors estratègics.

-Els objectius van variar. Després de la Guerra Civil es va impulsar la política autàrquica, que va fracassar. Així doncs, es va aplicar una política de desenvolupament industrial, plasmada en els plans de desenvolupament.

Promoció i descongestió industrial.

-La promoció industrial en les zones endarrerides es va dur a terme mitjançant:

• Pols de promoció i de desenvolupament, que seleccionaven certes ciutats a les regions avançades i intentaven promoure un procés de concentració industrial. Rebien incentius (subvencions, crèdits, desgravacions fiscals i bones infraestructures).

Els pols de desenvolupament industrial es van ubicar en ciutats on ja hi havia una certa base industrial, però que necessitaven més estímuls per a impulsar la prosperitat (A Corunya, Còrdova i Logronyo). Els pols de promoció es situaven en àrees més deprimides, però amb recursos naturals i humans per a convertir-se en centres industrials que exigien més inversions (Burgos). Els resultats no van ser els esperats, ja que no s’assoliren les expectatives d’inversions i ocupació. El repartiment espacial de la indústria no va millorar. Mitjançant altres actuacions es van concedir incentius a les indústries que s’instal·laren en certes àrees (zones de preferent localització industrial, polígons de preferent localització industrial i grans àrees d’expansió industrial).

Crisi industrial 1975-1990. Causes:

-Externes: Encariment de l’energia per la gran pujada del preu del petroli el 1973 i el 1979. La tercera revolució industrial va aportar innovacions tecnològiques, nous sistemes de producció i nous sectors industrials. Les noves exigències de la demanda en qualitat i disseny requerien una innovació permanent i una diversificació dels productes. La globalització de l’economia va afavorir una divisió internacional del treball, així, els nous països industrialitzats (NPI) es van especialitzar en indústries tradicionals (siderúrgia, construcció naval...) i en sectors de muntatge, i són molt competitius pel baix cost de la mà d’obra.

-Internes: Les deficiències de la indústria espanyola: una especialització desfavorable en els sectors madurs, que necessiten energia i treball; una modernització tecnològica insuficient, i una elevada dependència externa d’energia. La conjuntura històrica, marcada per la mort de Franco i la transició a la democràcia, va centrar l’atenció en les qüestions polítiques.

Conseqüències.

Moltes empreses van tancar, la producció va disminuir, els beneficis es van reduir i l’endeutament empresarial, l’atur i el malestar social van augmentar. També va disminuir l’aportació industrial al PIB.

Política davant la crisi: reestructuració industrial.

A Espanya, tot i que els altres països van començar la reestructuració a partir del 1975, les circumstàncies polítiques ho van retardar fins a la dècada següent. Té dues vessants: la reconversió industrial i la reindustrialització, abordades amb ajudes estatals financeres, fiscals i laborals.

La reconversió industrial.

L’objectiu de la reconversió industrial era actuar sobre els sectors industrials en crisi, fent els ajustos necessaris. Les actuacions consistien a ajustar la producció a la demanda. Es van tancar empreses o es va reduir la producció, hi va haver regulacions de plantilla mitjançant acomiadaments o prejubilacions i es van aplicar processos de modernització tecnològica i especialització. Els sectors afectats van ser la siderometal·lúrgica, la construcció naval i l’equip elèctric, entre altres. Els resultats van ser una forta reducció de l’ocupació i una concentració de les actuacions en les grans empreses, mentre que moltes pimes van quedar excloses.

La reindustrialització.

L’objectiu va ser recompondre el teixit industrial de les zones més afectades creant noves activitats econòmiques. Les actuacions més destacades van ser:

• Les Zones d’Urgent Reindustrialització (ZUR) es van crear el 1984 a Ferrol-Vigo, Astúries, la ria del Nervión, Barcelona, Madrid i Cadis. Es concedien incentius fiscals i financers a les empreses que s’instal·laven a aquestes zones, així com subvencions per incorporar les persones que s’havien quedat a l’atur després de la reconversió.
• Les Zones d’Influència Directa (ZID) es van implantar el 1988 a les zones més greument afectades per la reconversió industrial (Ferrol, Astúries, Cantàbria, País Basc i Extremadura). Es concedien subvencions per a la inversió empresarial durant 4 anys.

El principal resultat va ser el creixement de la inversió i de la diversificació. També hi va haver insuficiències: va generar menys ocupació, les ajudes van beneficiar grans empreses i es van accentuar els desequilibris regionals.