La política exterior de Franco durant la Segona Guerra Mundial

La primera neutralitat (1939-1940)

Degut a les dificultats materials en què es trobava Espanya en la immediata postguerra, Franco va declarar la neutralitat d’Espanya. En aquests moments, la FET y de las JONS tenia un poder hegemònic i es volia construir un Estat similar al dels règims feixistes. En les relacions amb aquests hi tingué un paper rellevant Ramón Serrano Suñer, cunyat de Franco i simpatitzant nazi, primer com a ministre de la Governació i, després, com a ministre d’Afers Exteriors.

La no bel·ligerància (1940-1943)

Les victorioses ofensives alemanyes i, en especial, l’ocupació de França el juny de 1940 féu passar al règim, de la neutralitat a la no bel·ligerància amb el suport diplomàtic i econòmic a l’Eix i se celebraren dues entrevistes al més alt nivell: la d’ Hendaya, entre Franco i Hitler (1940), i la de Bordighera, entre Franco i Mussolini (1941). L’Espanya franquista va col·laborar enviant matèries primeres vitals (com el tungstè) i proveïments i, a més, l’any 1941 un cos militar de voluntaris, la División Azul, fou enviada al front soviètic per combatre al costat de les tropes nazis.

El retorn a la neutralitat (1943-1945)

L’octubre de 1943 la guerra féu un tomb i es mostrà cada cop més desfavorable a les potències de l’Eix. Franco va retirar i dissoldre la División Azul i adoptar una estricta neutralitat. La derrota final de l’Eix l’any 1945 portà al règim franquista a voler-se distanciar d’aquell i presentar-se internacionalment com un règim catòlic, conservador i anticomunista que podia evolucionar més endavant cap a una monarquia.

Els anys del boicot internacional (1945-1947)

La fi de la Segona Guerra Mundial va suposar per a la dictadura franquista una etapa d’aïllament i de rebuig internacionals, especialment entre els anys 1945 i 1946 quan l’ONU va condemnar el règim franquista de ser feixista i partidari de les derrotades potències de l’Eix. A més, el govern de França va tancar la frontera amb Espanya i l’Assemblea General de l’ONU va recomanar la retirada dels ambaixadors de Madrid. Aquest rebuig, el règim el presentà com una conxorxa internacional per provocar el desprestigi d’Espanya. L’aïllament fou especialment penós per a la població ja que Espanya va quedar exclosa del Pla Marshall, iniciat l’any 1947 i de l’OTAN constituïda l’any 1949.

Els moviments socials d’oposició

En el període 1960-1975 va augmentar els conflictes laborals a zones tradicionals, com Astúries, Barcelona, Guipúscoa i Biscaia etc. Les protestes tenien origen en temes laborals encara que van evolucionar a temes polítics per la prohibició del dret de vaga.

La vaga minaire d’Astúries del 1962 va mobilitzar 500.000 obrers i va donar lloc a un nou sindicalisme al marge de l’oficial amb l’aparició de les Comissions Obreres (CCOO), una organització que impulsava la lluita laboral i la política. El 1964 CCOO es van implantar a Barcelona. El 1967 un grup de sindicalistes vinculats a les Joventuts Obreres Cristianes se separa de CCOO i va fundar la Unió Sindical Obrera (USO).

Un altre front de contestació va ser el moviment estudiantil. El 1966 un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona va fundar en el convent dels caputxins de Sarrià el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB), que va aconseguir acabar amb l’oficialista Sindicato de Estudiantes Universitarios (SEU) i va dirigir les protestes dels anys següents.

A la dècada de 1970 van aparèixer les reivindicacions socials i polítiques dels moviments de les organitzacions veïnals, molt actius a les grans ciutats i les seves perifèries.

Els postulats reformistes del Concili Vaticà II van provocar l’aparició de postures crítiques amb la dictadura dins de l’Església Catòlica.

• Reglamentació del comerç exterior
• Foment de la indústria
• Intervencionisme...
• Llei de premsa
• Llei de llibertat religiosa
• Llei de representació familiar
• Llei de convenis col·lectius (Comissions Obreres i Unió Sindical Obrera)
• Llei de seguretat social
• Llei orgànica de l'estat
• Llei de successió