La política i l'ètica segons Aristòtil

POLÍTICA:

Per a Aristòtil, la política i l'ètica són inseparables. L'objectiu és el benestar i la felicitat humana. L'ètica depèn de la política, ja que es busca el bé de la societat abans que el d'un sol individu. L'individu només es pot desenvolupar i ser feliç en el marc de les polis. Aquesta té l'obligació i el deure de proporcionar les bases i les eines necessàries perquè els seus membres satisfacin les seves necessitats i interessos.

Nega la possibilitat d'un estat perfecte (contrari a Plató). Cada poble viu unes condicions geogràfiques, climàtiques i culturals diferents, pel que és impossible establir un ordre general vàlid per a tots. Cada comunitat ha de trobar l'entitat que li vagi millor d'acord amb els seus ideals. És per això que hi ha certes diferències entre uns règims i uns altres.

PROBLEMA DEL CANVI: La teoria platònica va suposar una síntesi. D'una banda, el món sensible, caracteritzat per un procés constant de transformació (Heràclit); de l'altra, el món abstracte i perfecte de les idees, caracteritzat per la incorruptibilitat i eternitat (Parmènides).

Respecte de l'evidència que tot en el nostre món està subjecte a un procés de transformació, Aristòtil opinava que Plató només havia aconseguit juxtaposar les realitats d'Heràclit i Parmènides sense arribar a integrar-les. Per explicar el canvi calia tornar a explicar la realitat.

FELICITAT EN ÈTICA I TERME MITJÀ:

Segons Aristòtil, en la seva obra més important sobre el tema, l'Ètica a Nicòmac, l'objectiu de tota acció humana és la felicitat. Tots volem ser feliços i tendim a aquest estat. Ningú actua per perjudicar-se a si mateix. És a dir, la felicitat és el bé suprem, desitjable per si mateix i que no se subordina a cap altre. Cadascú la troba en un lloc diferent. En un ésser humà, el més natural és la racionalitat, per això la seva felicitat és el més característic. Per aconseguir aquesta felicitat, s'han de tenir totes les virtuts dianoètiques. Les virtuts dianoètiques tenen a veure amb la nostra manera de reflexionar i conèixer. L'ésser humà actua correctament i és virtuós si els seus desitjos i costums s'emmarquen en allò que és racional, una racionalitat que li permet escollir el terme mitjà òptim entre dos extrems de conducta. Aquest terme mitjà (punt òptim, excel·lència) dependrà de cada cas i de cada situació, i només la prudència i la raó de cadascú garanteixen la seva elecció correcta.

POTÈNCIA I ACTE: Aristòtil diu que el plantejament de Parmènides és erroni perquè no s'adona que hi ha diverses maneres de ser o de no ser: Manera relativa (una llavor no és un arbre però pot arribar a ser-ho) i manera absoluta (una llavor no és una gallina ni ho arribarà a ser). Aquesta distinció entre no ser relatiu i no ser absolut ens porta a una distinció: Potència (dynamis): capacitat que posseeix la matèria d'una substància de rebre una forma diferent de la que té en aquell moment. Acte (enérgeia): és la realitat actual de qualsevol substància i és la forma particular que ha rebut la matèria; en altres paraules, sempre és conseqüència de l'actualització d'una potència.

1R MOTOR IMMOBIL: Aristòtil distingeix entre un món sublunar (terrestre, rectilini, imperfecte) i un món supralunar (celeste, èter, circular, perfecte, inalterable). En tots dos mons tot el que té moviment necessita un primer motor, que Aristòtil considera immòbil i que opera a través de l'esfera de les estrelles fixes. D'aquesta manera, el primer motor immòbil és acte pur, ja que la potència exigeix moviment i, per la mateixa raó, és forma pura sense matèria. És causa final, ja que el moviment que provoca forma part de l'aspiració a la perfecció. Parlar del cosmos porta a parlar, doncs, de Déu, ja que la noció d'una causa suprema és irreductible.

TIPUS DE SABERS: L'ésser humà té com a característica innata la curiositat. Vol saber què és i com funciona. Aquest desig, segons Aristòtil, és desinteressat: no persegueix cap finalitat pràctica o tècnica que ens ajudi a resoldre algun problema concret. Sinó que vol saber per saber. Aristòtil diu que hi ha tres tipus de saber: Teòric: saber desinteressat. Només vol el plaer de comprendre; no busca produir res, només entendre la realitat. Aquí hi ha la física, la metafísica, les matemàtiques... Pràctic: correspon al tipus de saber orientat a guiar el nostre comportament, que pot ser individual o col·lectiu. Aquí hi ha l'ètica, la política. Tècnic: segueix unes regles i uns principis. Saber productiu. S'ocupa de les produccions i les creacions humanes. Aquí hi ha la retòrica (art de fer bons discursos), poètica, economia, arquitectura...

Quan no dubtem de res vol dir que ja ho tenim tot claríssim, per tant ja no necessitem cap descobriment nou.

TEORIA DEL CONEIXEMENT: Aristòtil no acceptava l'existència innata de les coses. Conèixer és percebre, no recordar (al contrari de Plató). De tota manera, Aristòtil era tan optimista com Plató, ja que els nostres 5 sentits ens poden proporcionar un coneixement objectiu i universal si l'enteniment abstreu de l'essència allò que es percep. L'experiència humana és experiència de coses concretes i particulars; els nostres sentits només ens poden donar això, per tant el nostre coneixement només serà això. Com passem de les coses concretes a un coneixement abstracte? Aristòtil fa referència a l'abstracció. Aquesta és la capacitat d'extreure els elements superficials i quedar-nos només amb allò que tenen en comú. És una facultat intel·lectual. L'enteniment elimina el que és superficial i es queda amb l'essència de l'objecte, amb allò que tenen en comú. No hi ha res de l'ànima que abans hagi estat perseguit pels sentits.

LÒGICA, ARGUMENTACIÓ DEDUCTIVA: La lògica és completa i impossible de millorar. No ens proporciona informació sobre el món i la realitat, però constitueix una eina molt eficaç per a altres ciències que sí que ens proporcionen aquesta informació. Segons Aristòtil, la lògica explora la manera en què els humans obtenim coneixement a partir d'altres coneixements. Va dir que hi havia dos tipus de raonaments: Inducció (a partir de casos particulars s'estableix una realitat general) i Deducció. Ell es va centrar sobretot en la deducció, ja que és més fidel. Deducció en grec significa sil·logisme. Aquest està compost per 3 proposicions i aquestes es divideixen en 2 criteris: qualitat (afirmatives o negatives) i quantitat (universals o particulars). En aquest sentit, la lògica aristotèlica formal, cadascun dels símbols S, P, M són variables que poden substituir diversos continguts. Això permet fer un estudi i classificació de les estructures lògiques vàlides.

VIRTUTS DIANOÈTIQUES: Les virtuts dianoètiques són les virtuts relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació. Són la prudència, l'art, la saviesa, la ciència i la intel·ligència intuïtiva. La prudència és la capacitat d'aplicar els principis generals a les situacions canviants. L'art és la capacitat de saber produir de manera racional. La saviesa és la comprensió teòrica de la realitat mitjançant la raó contemplativa. La ciència és el coneixement objectiu d'allò que és universal i necessari i que és demostrable. L'intel·ligència intuïtiva és l'habilitat per captar els principis més generals o axiomes de la ciència.

TEOLOGISME, ÈTICA: Per explicar el teologisme s'ha d'explicar la teoria de les 4 causes, segons la qual els principis de la realitat no estan en el món intel·ligible (Plató), sinó en el món sensible. Aristòtil creia que les coses existeixen en 4 causes, i que les 4 condicionen la nostra existència: la causa material (matèria de la substància, de què està feta), causa formal (la seva forma), causa eficient (l'executor) i causa final (el seu objectiu). Respecte d'aquestes causes, la que té més repercussió és la causa final, segons la qual qualsevol fenomen o succés respon a un objectiu. De la mateixa manera que les persones actuem perseguint uns objectius, tota la natura està animada de tendències cap a finalitats determinades. Un canal es construeix per poder regar; un riu, obra natural, també té una finalitat semblant. Segons Aristòtil, tot en la natura tendeix a un fi: millorar i perfeccionar-se, actualitzant les seves potències.