Política econòmica del franquisme: etapes i evolució

Política econòmica del franquisme en les seves diferents etapes i l'evolució econòmica del país

Explica la política econòmica del franquisme en les seves diferents etapes i l'evolució econòmica del país: La dictadura franquista va tenir una llarga durada de gairebé 4 dècades (1939-1975), per la qual cosa podem trobar, al costat de les permanències, també canvis. Globalment, podem distingir 4 grans fases: l'autarquia i l'aïllament (1939-1953), una petita obertura (1953-1959), el desenvolupisme (1959-1973) i la crisi final (1973-1975).

Autarquia (1939-1953)

Després de la Guerra Civil (1936-1939), Espanya és un país arrasat i el règim pretén aixecar-lo amb una política autàrquica i fortament intervencionista. Les relacions amb l'exterior eren gairebé inexistents, en especial després de la Segona Guerra Mundial, quan Espanya queda aïllada per la seva col·laboració amb l'eix Berlín-Roma i la naturalesa feixista del seu règim. La situació creada per l'autarquia econòmica era insostenible (baixos salaris, racionament, inflació, corrupció i estraperlo). L'agricultura era el sector més important, però la seva producció era insuficient. La indústria estava estancada malgrat la creació de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) el 1941. La societat continuava estancada en la tradició i la major part de la població patia fam i descontentament. Es feia necessària una obertura per combatre l'estancament econòmic.

Fi de l'aïllament (1953-1959)

La Guerra Freda després de la Segona Guerra Mundial va permetre al règim franquista resituar-se en el context internacional brandint el seu anticomunisme. Això va significar el final de l'aïllament internacional, amb la signatura amb Estats Units d'un Tractat d'Ajuda Mútua que va proporcionar a la dictadura ajuda econòmica a canvi d'instal·lar bases militars a Espanya. Aquesta ajuda va permetre al règim una recuperació econòmica introduint alguns canvis: es va acabar el racionament i es van liberalitzar els preus i la circulació dels productes alimentaris. Però a partir de 1956, la inflació i el dèficit pressupostari van créixer, igual que les protestes socials.

Pla d'Estabilització i desenvolupisme (1959-1973)

Un nou govern format el 1957 incorporava ministres tecnòcrates de l'Opus Dei que van aprovar el Pla d'Estabilització de 1959: va frenar la inflació, va liberalitzar l'economia, va incentivar les inversions estrangeres, va reduir la despesa pública, va restringir el crèdit, va congelar els salaris i va devaluar la pesseta en fixar la paritat en 60 pessetes per dòlar. En un principi aquestes mesures van resultar socialment negatives, ja que es va reduir el consum i la inversió i va augmentar l'atur. Però en 2 anys es van notar els efectes positius del Pla i es va reactivar l'economia, que va produir una ràpida i espectacular modernització del país durant la dècada dels 60. Són els anys daurats del franquisme, del denominat «miracle econòmic espanyol», que va permetre consolidar el règim.

Per coordinar aquest creixement, els ministres tecnòcrates de l'Opus Dei van establir els Plans de Desenvolupament, que van fomentar la implantació industrial amb ajudes i inversions estatals en infraestructures en 7 pols de desenvolupament (Burgos, Vigo, A Coruña, Huelva, Sevilla, Valladolid i Saragossa), zones endarrerides però amb possibilitats econòmiques. Tot i que es va estimular la indústria, rarament es van complir les previsions i es van accentuar els desequilibris sectorials i regionals. Davant del desenvolupament de les zones industrials (Catalunya, País Basc, Madrid i els nous pols de desenvolupament), altres territoris van quedar endarrerits (Galícia, les dues Castelles, Andalusia, Extremadura).