Poetes i autors valencians i catalans del segle XX: Vicent Andrés Estrellés, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Manuel de Pedrolo

Vicent Andrés Estrellés

Context biogràfic: (Burjassot, 1924-València, 1993). Va estudiar Periodisme i va treballar al diari Las Provincias. Allí va iniciar una amistat intel·lectual amb Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner i va establir una relació amb la seua futura esposa, Isabel, que també marcaria la seua obra literària. Va estar notablement guardonat, amb el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes i altres premis. Va viure l'impacte de la mort d'una filla de pocs mesos, que li produí un profund daltabaix emocional i que va marcar la seua obra poètica. És considerat un dels màxims renovadors de la nostra poesia contemporània, en un paper similar al d'Ausiàs March i Roís de Corella, i un dels principals conreadors del corrent realista de la dècada dels 60.

Característiques i aportacions

Al llarg de la seua obra va construir un autèntic mural de l'entorn valencià del seu temps. La base de la seua poesia és la realitat més quotidiana i la sinceritat a l'hora de transmetre sentiments: l'amor, la mort, la por, la fam...

El estil

A la manera de parlar del poble.

Temes

La postguerra, la fam, la mort, el país, la llengua, la vida quotidiana, l'amor i el sexe.

Obra literària

Llibre de les meravelles constitueix un cant a la València de la guerra i la postguerra, una crònica urbana sense cap idealització. Dividit en tres parts, la central és un recorregut pels diferents llocs de la ciutat i les altres dues constitueixen un pròleg i un epíleg on el poeta assumeix una veu col·lectiva: "Assumiràs la veu d'un poble i serà la veu del teu poble i seràs, per a sempre, poble".

També destaquen L'amant de tota la vida, Llibre d'exilis, L'hotel París... La seua Antologia poètica és la seua obra més llegida i el seu poema més popular és "Els amants", del Llibre de les meravelles.

Resum

Va fer bandera d'un sentiment cívic-col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble de València. A través de la tendresa, la ràbia, el sarcasme i la mort expressa la glòria i la misèria d'un país.

Salvador Espriu

Introducció biogràfica

Va nàixer a Santa Coloma de Farners i va morir a Barcelona (1913-1985). Un dels escriptors més importants de la postguerra i un dels poetes més destacats de la nostra literatura. Espriu va estudiar Dret i Història i va ser un gran coneixedor de la Bíblia, de la cultura egípcia i de les cultures clàssiques. Va extraure un material literari vinculat amb les diferents mitologies, que va incorporar a la seua obra. Es considera un humanista.

Cal recordar que la nostra llengua i la nostra cultura van viure la repressió i la censura després de la Guerra Civil, durant el llarg període de postguerra, i que la majoria d'autors, com Espriu, van publicar obres a l'exili o en la clandestinitat. Es va declarar "mort cívicament" i es va convertir en un símbol per la seua actitud ètica de denúncia de la dictadura franquista.

Característiques de la seua obra

La llengua de la seua poesia és una llengua elaborada, fins a tal punt que sembla un producte de laboratori. El seu llenguatge poètic és sovint aspre però sempre ple de suggeriments i original (referències metafòriques).

Obra

Espriu representa el naixement de la poesia realista i cívica dels anys 60 amb la seua obra La pell de brau (poesia realista, èpica i literària, que reflexiona sobre la diversitat i la tolerància). La pell de brau és la forma que té la Península Ibèrica als mapes. Espriu l'anomena Sepharad (els sefardites). Es converteix en símbol d'un paradís perdut i es projecta també cap al futur com a terra promesa de pau i llibertat; és a dir, evoca el món destruït per la Guerra Civil i la necessitat de reconciliació. La poesia es va convertir en el nou símbol de la pàtria.

Les seues obres poètiques també reflexionen sobre la vida, la mort i un univers mític i personal, un món més íntim. En la seua obra Cementeri de Sinera (reflexiona sobre el tema de la mort) està present la mitologia clàssica mediterrània. L'home és un ésser mortal i en tot el seu trajecte hi ha present aquest destí. La mort és el camí més lúcid per a assolir l'autèntica dignitat humana.

Altres obres que tracten aquest tema són Final del laberint (obra mística). La idea de la divinitat de Salvador Espriu respon al llibre de la Bíblia, el Llibre de Job: un déu que vigila però que no es deixa veure. L'últim llibre de poemes unitari que va publicar Espriu és Setmana Santa.

Miquel Martí i Pol

(Roda de Ter, 1929-Vic, 2003). Poeta de formació autodidacta, traductor, treballador en una fàbrica tèxtil des de molt jove, i que també ha fet nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, Paco Muñoz... Ha sigut un dels nostres poetes més guardonats. La seua obra poètica s'ha traduït a moltes llengües. La seua poesia de qualitat no s'estén sense compromís amb el poble, la seua condició obrera i una malaltia, l'esclerosi múltiple, que l'acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes:

• Primeres creacions: reflecteixen situacions personals relacionades amb l'experiència religiosa, però aviat el contacte amb el món del treball li va donar material per fer una poesia inscrita en el corrent del realisme històric (La fàbrica).
• Solitud i mort: els seus temes són la solitud, l'angoixa i la presència de la mort: Vint-i-set poemes en tres temps, La pell del violí.
• Optimisme i vida: superada aquesta etapa, es renova amb l'actitud d'agafar-se a la vida i d'apostar pel futur amb optimisme: Quadern de vacances, Els bells camins i Estimada Marta (obra dedicada al seu amor).
• Compromís polític i social: al Llibre de les solituds fa una reflexió sobre el país en el vessant polític i social; es tracta de poemes nacionalistes.

Manuel de Pedrolo

Pedrolo ha conreat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l'autenticitat, el sentit de l'existència i la llibertat, analitzada des de diferents angles, i amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l'anomenat teatre de l'absurd.

Característiques

• Rebuig de la lògica aristotèlica: segons aquesta lògica tot ha de ser producte de la causa i l'efecte. En el teatre de l'absurd no trobem aquest tema.
• Rebuig de la idea que el teatre no és sinó paraula: a més de literatura, al teatre ressalten la música, la llum, el cant, el vestuari...
• Rebuig del psicologisme tradicional: els personatges no se n'expliquen per la seua psicologia, perquè, senzillament, els personatges del teatre de l'absurd no s'expliquen.
• L'absurd del teatre de l'absurd: si el desenvolupament del teatre no és del tot racional és perquè la situació de l'ésser humà en el món no obeeix a la raó.

Obres

A Cruma, Pedrolo va plantejar l'autenticitat de l'home des de premisses segons les quals com més autèntic és l'home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior: dos personatges intenten prendre mides de les parets d'una cambra per donar un sentit científic a tot l'univers, però la cinta mètrica que fan servir no té nombres, i no poden donar cap sentit absolutament a res. A Homes i No, va tractar la rebel·lió d'una parella jove contra el conformisme heretat.

El teatre de Pedrolo, per tal de burlar-se de la censura franquista, evita el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l'acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la realitat; els personatges són símbols o encarnen actituds que l'autor enfronta a situacions límit, des d'un plantejament existencialista. Pedrolo reivindicava per a la seua obra el terme de teatre de l'abstracte.