Poesia Valenciana de Postguerra: Valls, Fuster, Casp i Estellés

La Poesia Valenciana de Postguerra

El període de la postguerra estricta (1939-1962) inclou els escriptors nascuts en les dècades del 1910 i del 1920 que començaren a escriure de manera clara durant la immediata postguerra. Estèticament es van adscriure al postsimbolisme o al realisme. En aquest grup destaquem: Joan Valls, Joan Fuster, Xavier Casp i Vicent Andrés Estellés.

Vicent Andrés Estellés (1924-1993)

És el més gran poeta que ha donat el País Valencià des del segle XV. Va nàixer a Burjassot. En els seus poemaris trobem al·lusions constants als sofriments causats pel franquisme. Podem destacar que les dates de publicació no corresponen amb les dates de creació, a causa de la censura. Durant les dècades dels cinquanta i seixanta Estellés publica quatre poemaris, els quals són Ciutat a cau d'orella i Donzell amarg, però la seua obra es va difondre a partir de l'aparició del Llibre de les meravelles (1971) que va ser un best-seller. Pel que fa als temes predominants en la seua obra destaquem:

• El compromís cívic: Estellés es presenta com a intèrpret de les reivindicacions del seu poble amb les paraules: "Assumiràs la veu d'un poble i seràs la veu del teu poble". La seua crònica social, amarga i esperançada alhora, baixa als detalls quotidians, a les descripcions dels personatges i les escenes pròpies d'una època.
• La temàtica amorosa: L'amor és una constant en l'obra d'Estellés, el cos de la dona és font de metàfores i l'amor es presenta amb una gran intensitat expressiva. La sexualitat sovint s'expressa de manera molt directa, amb l'ús de mots propis del registre col·loquial.
• El llenguatge poètic: La llengua poètica d'Estellés es constitueix a partir de tres bases: la llengua dels nostres clàssics, la literatura catalana del segle XX i la llengua del carrer. Les característiques més destacables del llenguatge poètic són:

1. Ús d'un llenguatge acostat a la parla quotidiana, motivat per dues raons: facilitar l'acostament als lectors i ser fidel a les pròpies arrels. Des del punt de vista sociolingüístic cal destacar l'ús d'un registre col·loquial i vulgar. També és característic el trencament del to líric que de sobte es talla amb un element quotidià, col·loquial o irònic.
2. Ús de comparacions, amb un clar sabor arcaic i d'influència ausiasmarquiana.
3. Ús d'una adjectivació característica: la utilització de la qualificació doble, anteposada i postposada al substantiu que provoca un ritme lent i el contingut abstracte, culte i altisonant dels adjectius.
4. Repetició dels mots i sintagmes. Ús del polisíndeton o repetició exagerada.
5. La paròdia és un altre tret característic.
6. Les composicions mètriques són variades.
7. El poema confessió: fa una crònica del seu propi passat i empra sovint la primera persona.
8. El poema diàleg.

Enric Valor (1911-2000)

És una de les figures clau de la història valenciana contemporània. La seua tasca s'ha manifestat en un triple aspecte: com a rondallista, com a novel·lista i com a gramàtic.

• Com a rondallista: Ha recopilat i literaturitzat un corpus de 36 rondalles de gran valor. Rondalles valencianes es classifiquen en tres tipus: rondalles meravelloses, rondalles de costums i rondalles d'animals. Les rondalles d'Enric Valor presenten unes característiques que les diferencien d'altres reculls de rondalles:
  • La història se situa en espais valencians.
  • No hi ha sols un treball de recopilació sinó un acte de creació literària.
  • Hi ha una preocupació lingüística: utilitza un llenguatge popular però correcte amb un vocabulari extremadament ric, de manera que esdevé un model literari.
  • Hi ha una selecció de rondalles d'acord amb criteris de bon gust.
• La producció novel·lística: Comença en el període de postguerra amb L'ambició d'Aleix, més tard La idea de l'emigrant i la trilogia formada pels títols Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l'horitzó. També publica narrativa breu com Un fonamentalista del Vinalopó i altres contarelles.
• La tasca gramatical: Enric Valor també destaca com a gramàtic i entre les seues obres cal destacar: Millorem el llenguatge i el Curs mitjà de gramàtica catalana, també La flexió verbal.

Quim Monzó (1952)

La matèria temàtica de les seues narracions és la vida quotidiana del món occidental, el retrat de la societat hedonista, consumista i desideologitzada dels nostres dies. És un analista dels estils de vida actual i dels estereotips del pensament dominant. De la seua obra podem destacar: Uf, va dir ell, Benzina, La magnitud de la tragèdia, El perquè de tot plegat, Guadalajara, Els millors dels móns i Mil cretins.

Manuel de Pedrolo (1918-1990)

Més conegut com a novel·lista, la seua producció teatral consta de tretze obres centrades en el tema de la llibertat, amb coincidències amb l'anomenat teatre de l'absurd de Beckett o Ionesco, que pretenia transformar les convencions de la tècnica escènica per a mostrar la lluita de l'ésser humà per comprendre la irracionalitat que l'envolta. Cruma és la més acostada a la tendència absurdista del teatre europeu. Les coincidències formals i tècniques de l'obra amb el teatre de l'absurd són òbvies: situació absurda inicial, estructura circular, nul·la acció dins d'una escenografia de màxima simplicitat, temps històric i espai atemporals, personatges anònims. També destaquem Homes i no, Situació bis i Darrera versió per ara, on els personatges han guanyat la consciència per a actuar contra el determinisme exterior.