Poesia Trobadoresca: Orígens, Característiques i Trobadors Catalans

Occitània a l'Edat Mitjana

Occitània era un territori format per diverses senyories independents que compartien una mateixa llengua, l'occità, i una mateixa organització social i política, el feudalisme. La poesia era culta i de temàtica profana: parlava d'amor, guerra i de les alegries i tristeses de les persones d'aquella època. En definitiva, la poesia trobadoresca reflectia els grans ideals de la societat feudal: l'amor i la guerra.

La Poesia Trobadoresca

Durant els segles XII i XIII, a les terres catalanes, la situació lingüística reflectia la puixança de les llengües romàniques que, de mica en mica, es van introduir en un àmbit cultural abans reservat exclusivament al llatí. Al segle XII apareix la primera mostra de lírica culta en llengua romànica, la poesia trobadoresca. També existia una lírica popular en llengua catalana transmesa només de forma oral entre les classes més senzilles de la població. La poesia trobadoresca, culta i de temàtica profana, va florir durant els segles XII i XIII a les corts aristocràtiques d'Occitània i va constituir l'origen de la poesia catalana culta. Aquesta lírica representava una alternativa a la poesia feta en llatí, d'origen clàssic i contingut religiós.

La poesia trobadoresca estava subjecta a unes normes rigoroses que es manifestaven especialment en la forma (composició, estrofisme i rima). Aquest fet ajudava a la memorització dels poemes per part del joglar, que el sabia transmetre oralment, cantant. L'art de trobar podia fer-se en tres estils diferents: trobar leu (expressió senzilla i a l'abast de l'auditori), trobar clus (expressió tancada difícil d'entendre) i trobar ric (expressió refinada). Els trobadors s'havien d'ajustar a la preceptiva (formal i temàtica). A més, el trobador sabia que componia amb la finalitat d'agradar a un públic que demanava uns temes ja coneguts i fàcils d'interpretar. El seu objectiu era aconseguir un efecte estètic i no pretenia ser original a l'hora de comunicar les experiències.

Estructura

• Estrofisme: La cobla o estrofa, formada per 8 versos, és la unitat mètrica de la poesia trobadoresca. En un poema pot haver-hi diverses cobles i la darrera, més curta, rep el nom de tornada, que conté un senyal amb què es referia a la persona a qui s'adreçava el poema. També és freqüent l'aparició del refrany, que són els dos versos finals de cada estrofa que es repeteixen.
• Mètrica: Els versos han de tenir sempre el mateix nombre de síl·labes (heptasíl·labs i octosíl·labs). El recompte sil·làbic del provençal és el mateix que el del català.
• Rima: La rima és sempre consonant i té una importància cabdal en la configuració dels poemes.

Els Trobadors Catalans

Guillem de Berguedà

És un dels grans trobadors catalans del segle XII. Fou un noble altiu, cínic i desvergonyit, i estigué immers en molts conflictes. Hagué d'anar-se'n a Occitània, on va contactar amb els trobadors. En tornar, va participar en moltes conteses amb el rei Alfons, amb el bisbe d'Urgell i amb senyors feudals. Morí violentament, assassinat.

Es conserven 28 poesies seves. El seu estil depèn del gènere conreat, ja que en els sirventesos personals es mostra plenament injuriós, groller i rebel, alhora que traspua sinceritat; en les cançons amoroses hi trobem un estil plenament cortès, elegant i submís davant la dama, a qui dedica versos delicats.

De l'obra de Guillem de Berguedà podem destacar tres cicles poètics:

• Contra Pere de Berga (enfrontats per veïnatge).
• Contra el bisbe d'Urgell, on apareix amb llenguatge groller i transparent, el tarannà violent de l'autor.
• Contra Ponç de Mataplana; després de la seva mort, Guillem de Berguedà escriu un plany on l'elogia, reconeixent que ha mentit i n'ha malparlat, i lamentant-se de no haver-lo pogut ajudar.

Els versos tenen el mateix nombre de síl·labes (heptasíl·labs i octosíl·labs). Aquest poema és un dels més coneguts del trobador, Guillem de Berguedà. El poema està escrit en provençal (la llengua de tots els poetes de l'edat mitjana fins a Ausiàs March).

La temàtica sovint era amorosa (l'amor cortès). En aquest cas, però, es tracta d'un sirventès; un gènere poètic que expressa la reprensió moralitzadora, la polèmica, l'atac violent i la difusió d'ideologies religioses, polítiques i literàries.

En aquest poema, Guillem de Berguedà es mofa de Ponç de Mataplana, al qual anomena mon Marquès tot i que mai ostentà aquest títol, impossible dins l'esquema feudal català, on el rei era comte.

Guillem es burla de les dents que Ponç va perdre caient del cavall, així com del seu braç esquerrat, i critica la seva manera de ser.

Ramon Vidal de Besalú

És un trobador de la segona meitat del segle XII. És conegut per la seva novel·la versificada (El càstig del gelós), però sobretot per un tractat de poètica trobadoresca que va escriure.

El trobador i preceptista català Ramon Vidal de Besalú va viure durant el final del segle XII i començaments del segle XIII. Ramon Vidal de Besalú fou segurament joglar en la seva joventut, car aquests apareixen sovint a les seves obres en vers i sempre elogiosament. Va freqüentar les corts d'Alfons I de Catalunya-Aragó (1157-1196) i d'Alfons VIII de Castella (1155-1214).

Les seves tres obres reconegudes pels estudiosos són llargues: En aquell temps com era jays (o Judici d'amor), protagonitzat per Hug de Mataplana, de 1.608 versos apariats, amb quaranta-nou citacions d'altres poetes; Abrils issi'e mays intrava, una conversa de Vidal amb un joglaret a una plaça de Besalú, on també esmenta Mataplana, on mitjançant una conversa es recorda les corts feudals de temps passats i s'instrueix al jove amb consells de tota mena, de 1.773 versos; i Castia gilos, una narració de 450 versos apariats en forma de fabliau, on no hi ha cap referència a Mataplana o el Ripollès.

Sobre Ramon Vidal de Besalú pesa l'opinió de Martí de Riquer que diu que fou "autor d'insignificants poesies líriques i de molt interessants narracions llargues en vers i d'un curiosíssim fabliau", però té l'honor de ser considerat el primer tractadista medieval poètic.

Segurament aquesta és una de les poesies en què es pot copsar millor la personalitat i l'estat d'ànim canviant de Guillem de Berguedà.

Fruit de les seves constants fugides, podem veure un cortesà cansat, decebut amb el seu rei que ha fet cas d'aquells que no aprecien el trobador i que l'obliga a marxar de la cort i refugiar-se a Castella, on diu el trobador que trobarà millor rei; al mateix temps, però, espera una última oportunitat per quedar-se, només necessita un petit gest, una paraula del rei, que ell és massa orgullós per demanar directament.

Tot el poema traspua un sentiment de recança que recorda algunes composicions que més tard escriuran alguns poetes catalans medievals o del Renaixement.

Cerverí de Girona

El trobador català Guillem de Cervera, conegut com a Cerverí de Girona, va treballar entre els anys 1259 i 1285.

El seu mestratge ha estat assenyalat com la base dels autors del Cançoneret de Ripoll. Cerverí era un trobador professional, quasi un funcionari, ja que tenia sou a la cancelleria reial en temps de Jaume I i el seu fill Pere III el Gran. Segons Martí de Riquer, "la seva extensa i diversíssima obra poètica -cent catorze composicions líriques, cinc narratives i una llarga col·lecció de proverbis rimats-, constitueix una espècie de colofó o resum de la literatura provençal clàssica. Els principals gèneres poètics que durant tres segles li van donar vida tenen en Cerverí les darreres manifestacions, tant pel que es refereix al trobar leu com al trobar ric".

L'obra de Cerverí és un bon mosaic de la història de Catalunya de la segona meitat del segle XIII, "qui dóna de determinats fets una visió que a vegades és personal i d'altres l'eco de l'opinió de la cort o dels rumors populars", com afirma Martí de Riquer.

La poesia amorosa de Cerverí de Girona, dedicada a una dama que ell anomena Sobrepretz, "excés de mèrit", és dins de les normes tradicionals de l'amor cortès trobadoresc. Però una característica seva és la misogínia i on sap repetir amb originalitat els tòpics.