Poesia trobadoresca i literatura medieval catalana: gèneres i autors

La poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca

La poesia trobadoresca nasqué a Occitània, al sud de França, al segle XII i perdurà arreu d'Europa més enllà del segle XIII.

La veu poètica era la del trobador, compositor de la lletra i la música de les cançons en què oferia el seu amor i vassallatge a la dama feudal. Els trobadors desenvoluparen un codi amorós que rebé el nom d'amor cortès.

L'amor cortès

L'amor cortès: Els protagonistes de la poesia trobadoresca pertanyien a la noblesa de l'època i el tipus de relacions que s'establen entre ells, les manifestacions amoroses solien reproduir el sistema de vassallatge feudal; és a dir, el trobador es declarava servidor, fidel i lleial a la dama, d'igual manera que el poble era servidor, fidel i lleial al senyor feudal.

El trobador considerava la dama com un ésser superior; la dama havia de ser una senyora i, sovint, havia de ser casada. Es tractava d'un amor prohibit que calia ocultar per evitar la gelosia i les possibles represàlies del marit. Era, sovint, un triangle amorós.

Els trobadors, els joglars i els poetes

Els trobadors escrivien els versos i componien la música de les seves obres perquè aquestes foren difoses mitjançant el cant. Els joglars eren els qui cantaven i divulgaven la poesia trobadoresca amb acompanyament musical. El joglar solia anar de castell en castell, de poble en poble, i contava gestes, recitava poemes, feia acrobàcies o cantava cançons.

El trobador i el joglar tenien una educació literària i musical prou especialitzada; la consideració de poeta es reservava per a aquells autors que versificaven en llatí.

Els trobadors més antics són, entre d'altres, Guillem de Cabestany (segle XII) i Guillem de Berguedà (visqué entre 1138 i la fi del segle XII). Del segle XIII són Ramon Vidal de Besalú i Cerverí de Girona, l'últim dels grans trobadors.

Gèneres i estil

Gèneres i l'estil

La cançó és la composició més característica, expressió dels sentiments amorosos d'un trobador envers una dama noble. Altres gèneres són:

• Sirventés: tema d'intenció moralitzadora, de propaganda ideològica o bé d'atac personal a algun enemic.
• Plany: cant de lloança i lamentació per la mort d'un senyor o d'un amic.
• Alba: evocava els sentiments dels amants en acomiadar-se a l'alba després de passar la nit junts.
• Pastorella: diàleg amorós entre una pastora i un cavaller que intenta festejar-la.
• Balada i dansa: composicions de tema amorós destinades a ser ballades.
• Viadera, el debate, etc.

En l'estil de la poesia trobadoresca s'observen dues tendències: un estil planer i entenedor i un estil més retòric i obscur, en què l'elaboració podia ser conceptual o bé de tipus formal, amb un llenguatge molt artificiós.

Ramon Llull

Ramon Llull

Llull fou el primer escriptor europeu a fer ús d'una llengua romànica per a tractar sobre temes cultes, fins aleshores reservats al llatí.

Ramon Llull va nàixer vers 1232 a Mallorca, fill d'una noble família barcelonina instal·lada a Felanitx després de la conquesta de Jaume I el 1229. Es va casar amb Blanca Picany i va tenir dos fills.

A los trenta anys va tenir una visió de Jesucrist crucificat, la qual cosa l'impulsà a desprendre's dels béns, a abandonar la família i a començar una vida religiosa, dedicada a Déu i a la difusió del cristianisme. A partir d'aquest moment, tres ideals guiaren el seu treball incansable:

1. La tasca missionera i la conversió dels infidels.
2. La composició de llibres doctrinals que divulgaren la fe cristiana i que foren una arma contra els arguments dels infidels.

c.    La sol·licitud a papes i reis per a la fundació d'escoles i monestirs per a la formació de futurs missioners.

Llull dedica nou anys a la seva formació. Després, es retirà al puig de Randa, on visqué com a ermità, i, a partir de 1274, inicia la construcció del seu sistema filosòfic. A banda dels seus viatges incessants, es lliurà a l'escriptura intensament, tant en català com en llatí i àrab. Ramon Llull va morir a Mallorca el 1316.

La importància de l'obra de Llull rau en més de 300 obres.

Les cròniques medievals

Les cròniques medievals

Les obres en prosa de tema històric més rellevants de la baixa edat mitjana són les quatre cròniques que narren les gestes dels reis de la Corona d'Aragó. Foren escrites durant els segles XIII i XIV.

Les quatre cròniques tenen unes característiques comunes:

1. Hi trobem elements de ficció, sovint procedents de la literatura cavalleresca, que s'afegeixen a la història; llevat de la més moderna, la Crònica de Pere el Cerimoniós, la resta incorporen fets llegendaris extrets de la literatura.
2. El patriotisme és molt present en les cròniques, tant l'exaltació de l'esperit de la nació com la justificació de la política dels reis.
3. El sentiment religiós impregna els discurs dels cronistes, sobretot el providencialisme: la fe en la providència divina, és a dir, la creença que les decisions del rei responen a la voluntat de Déu i que l'ajuda divina és el millor recurs davant qualsevol problema o enemic.
4. Les cròniques medievals tenen una intenció didàctica i moralitzadora.

Llibre dels fets o Crònica de Jaume I

Llibre dels fets o Crònica de Jaume I

L'autor del Llibre dels fets és el rei Jaume I (1208-1276). S'hi narren, de forma autobiogràfica i seguint un ordre cronològic, els fets esdevinguts des del seu naixement fins a les conquestes territorials de Mallorca, València i Múrcia.

La llengua és viva, senzilla i plena d'expressivitat. Com a relat autobiogràfic, empra el nos majestàtic.

Crònica de Bernat Desclot

Crònica de Bernat Desclot

Se centra en el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) i narra els episodis de la campanya del rei a Sicília. El narrador empra la tercera persona des d'un punt de vista extern als fets. El llenguatge és senzill.

Crònica de Ramon Muntaner

Crònica de Ramon Muntaner

Ramon Muntaner (1265-1336) fou un cavaller que fou testimoni de les campanyes bèl·liques i conegué de prop els personatges històrics de l'època. Començà a escriure la seva Crònica el 1325, a Xirivella, amb l'objectiu de lloar les proeses i les virtuts dels reis del casal d'Aragó. Muntaner narra les seues memòries i experiències amb llenguatge joglaresc.

Crònica de Pere el Cerimoniós

Crònica de Pere el Cerimoniós

L'autor d'aquesta crònica és el rei Pere III de Barcelona i IV d'Aragó (1336-1387).

La Crònica narra els fets esdevinguts durant el regnat del seu pare, Alfons III el Benigne, i el seu propi. Com a relat autobiogràfic empra el nos majestàtic.

La poesia cortesana i poetes posteriors

La poesia cortesana

Escriptors cortesans més importants.

Jaume i Pere Marc foren dos poetes germans, autors d'una obra poètica ancorada en els tòpics de l'amor cortès. Jaume Marc fou un dels organitzadors del Consistori de Barcelona i escrigué una gramàtica poètica, el Llibre de concordances. Pere Marc fou autor de noves rimades i de poesies que reflectien els tòpics trobadorescos.

Gilabert de Próixida fou un poeta valencià, atestat des de 1392 i mort el 1405; va participar en les expedicions militars a Sicília (1392) i a Sardenya (1395). De la seva obra es conserven 21 poemes de reflexió amorosa que segueixen els tòpics trobadorescos.

Andreu Febrer (1375-1444) fou alhora poeta líric i traductor de la Commedia de Dante. Intervingué en les expedicions a Còrsega i Sardenya. De la seva obra es conserven 15 composicions amoroses que segueixen la tradició trobadoresca i els tòpics poètics esmentats.

La prosa moralitzadora del segle XIV

La prosa moralitzadora del segle XIV: Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer

Entre els llibres escrits en prosa durant el segle XIV predomina la temàtica moralitzadora que segueix els models narratius encetats per Ramon Llull. Eiximenis i Ferrer són els dos representants més importants d'aquest corrent.

Francesc Eiximenis fou un frare franciscà, nascut a Girona pels volts de 1340, visqué molt de temps a València i morí a Perpinyà el 1409.

L'obra més extensa i coneguda d'Eiximenis fou Lo cristian, un recull de textos que pretenen orientar la conducta dels cristians. L'estil de Lo cristian és clar i planer.

Escriví altres llibres, com ara el Llibre dels àngels (1392); el Llibre de les dones (1396), i la Vida de Jesucrist (1397-98).

Vicent Ferrer

Vicent Ferrer (1350-1418) fou un frare dominic, nascut a València. Com a mestre en teologia, fou conseller de reis i papes i intervingué directament en alguns esdeveniments religiosos i polítics de l'època: el cisma d'Occident (1378-1417) i el Compromís de Casp (1412).

Ferrer, canonitzat l'any 1455, no fou principalment escriptor, sinó un gran orador que captivava l'atenció dels oïdors amb els sermons que predicava arreu d'Europa.

L'obra d'Anselm Turmeda

L'obra d'Anselm Turmeda

Anselm Turmeda (vers 1352-vers 1423) fou un frare mallorquí de l'ordre franciscà que estudià a Bolonya i París; als 35 anys renegà de la fe cristiana i es convertí a l'islam. Visqué a Tunis, on adoptà el nom d'Abdallà i on es casà i tingué fills.

La principal obra en prosa és la Disputa de l'ase contra frare Anselm (1417). En àrab va escriure La Tuhfa (1420). En vers, escrigué el Llibre dels bons amonestaments (1398) i les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398).

Bernat Metge i l'humanisme

L'aportació de Bernat Metge

Bernat Metge (vers 1350-1413) fou un funcionari barceloní de la cancelleria reial, que ocupà el càrrec de notari. Tingué problemes polítics arran de la mort del rei Joan I, i Metge fou processat i empresonat, però recuperà la llibertat.

Les seues obres encara contenen molts temes medievals. En la seua obra poètica destaquen el Llibre de Fortuna i Prudència (1381). De les obres en prosa, cal destacar L'Ovidi, Valter e Griselda i Lo somni (1399). L'estil de la prosa de Bernat Metge segueix el model de la llengua llatina clàssica. L'obra de Bernat Metge es considera com a precursora de l'humanisme en les nostres lletres.