Poesia Postguerra i Obra de Salvador Espriu
Enviado por Kevin y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en catalán con un tamaño de 8 KB
Corrents Poètics de la Postguerra
Poesia Postsimbolista
Es recupera la "poesia pura" d'abans de la guerra (perfecció formal i allunyament de la realitat), però se li incorpora la humanització del contingut a causa del context històric viscut. Els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l'exili o l'enyorança de la pàtria.
Predominen els símbols i mites. Destaquen Carles Riba amb Elegies de Bierville i Josep Carner amb Nabí.
Poesia d'Avantguarda i Experimental
Es recupera la poesia d'avantguarda d'abans de la guerra. Se centra en l'experimentació formal, combinant el llenguatge amb les imatges. Dins d'aquest corrent trobem J.V. Foix amb Sol, i de dol i Joan Brossa.
Poesia Realista
Apareix a finals dels anys 50 com a reacció a la poesia simbolista, amb Pere Quart (Vacances pagades) com a principal representant. Es caracteritza per:
- Presència de la realitat històrica.
- Expressió de sentiments i ideals col·lectius.
- Denúncia d'injustícies socials i manca de llibertat.
- Llenguatge senzill, viu i directe.
Poesia de Salvador Espriu
Es pot assenyalar independentment perquè és una poesia del tot original i única, caracteritzada per la profunditat temàtica, per la síntesi de totes les tradicions literàries esmentades anteriorment i pel compromís social amb el país i la llengua.
Salvador Espriu
Es tracta d'un dels poetes més brillants i ambiciosos de la postguerra, ja que presenta una obra totalment original que combina un plantejament estètic inèdit amb la riquesa temàtica. Les seves característiques són:
- Referències a tradicions i cultures literàries: mitologia egípcia i grega, l'Antic Testament de la Bíblia i la literatura del Barroc.
- Presència de mites: tant de creació pròpia (Sinera, associat a la infantesa i la pàtria; Sepharad, associat a Espanya), com de caire històric o extrets de les mitologies grega i egípcia.
- Estil simbòlic i al·legòric: amb presència constant d'imatges i símbols. Trobem imatges referents a la natura que s'associen amb la infantesa de l'autor; i símbols provinents de conceptes tradicionals.
La temàtica de Salvador Espriu gira al voltant de dos aspectes:
- La meditació sobre la condició humana: centrada en els temes de la mort i la llibertat. Aquesta reflexió és conseqüència de la mort d'amics i familiars de l'autor, i sobretot de l'experiència destructora de la Guerra Civil. El món és desesperació i pessimisme, l'home té un destí tràgic, el pas del temps, la solitud... són aspectes del món dels quals l'home solament se'n pot alliberar a través de la mort. El tema de Déu també es treballarà, així com l'home i la seva infantesa. Cementiri de Sinera destaca pel tractament d'aquests temes.
- La preocupació per Catalunya i el seu destí: temàtica que es fa present a La pell de brau, on Sepharad (Espanya) és el protagonista. Proposa la reconciliació entre els pobles i cultures del nostre país, essent sempre fidel a la pàtria. És una obra estretament relacionada amb el realisme històric.
Característiques de l'Obra d'Espriu
- Els temes recurrents són la mort d'éssers estimats, de la llengua i del país, tractada amb to elegíac, i el compromís del poeta amb el seu poble, per al qual demana respecte i tolerància.
- El pessimisme en contemplar l'enfonsament del seu món. Aquest pessimisme, de vegades, es veu atenuat per la ironia i la sàtira.
- La recreació mitològica no és un recurs per evadir-se de la realitat, sinó per satiritzar, denunciar i moralitzar. La mitologia procura un gran nombre de símbols: Esther, Antígona, el cec (Déu), Sepharad (Espanya), Sinera (la llibertat perduda), etc. Altres símbols són producte d'expressions repetides i posades en relació amb algun significat abstracte, normalment relacionat amb la mort (pedra, marbre, pous, cisternes, etc.) o amb la llengua (mot, paraula, llavis, etc.).
En la seva obra hi conviuen diversos registres:
- Registre líric o elegíac: domina quan la mort és el centre temàtic i expressa l'enyorança del món perdut a causa de la Guerra Civil.
- Registre satíric: present quan es vol realçar allò grotesc de les situacions quotidianes.
- Registre civil: el trobem quan l'autor s'adreça a la col·lectivitat amb un missatge de to moral.
Mercè Rodoreda: Vida i Obra
Infantesa
Va tenir una infantesa feliç i despreocupada. Només va anar tres anys a l'escola. El seu avi, a qui estava molt íntimament unida, li desvetllà les dues grans passions: Catalunya, la llengua i literatura catalanes i les flors. A la llarga, les flors i els jardins esdevenen simbòlics en l'obra de Rodoreda.
Joventut
L'adolescència i la joventut van ser més aviat ensopides i tristes. Obligada a casar-se amb un oncle seu 11 anys major que ella. L'escriptura és per a ella un acte d'alliberament. Aloma és molt autobiogràfica. En la seva joventut va fer amistats amb personalitats de l'època: Carner, Riba. Formà part del grup de Sabadell, un grup d'escriptors innovadors, que volen superar el tremendisme de la narrativa dels drames rurals modernistes i volen assolir una novel·lística moderna, europea i de caràcter urbà, en sintonia amb les propostes noucentistes. Les primeres novel·les escrites són rebutjades, excepte Aloma, publicada el 1937. Barcelona esdevé abans de la guerra civil una ciutat cosmopolita, escenari privilegiat de la seva narrativa tal com fan els grans escriptors europeus (Dublín en J. Joyce, París en Proust, Londres en V. Woolf). Barcelona és també una ciutat conflictiva. La guerra destruirà tot el món de la infantesa de MR.
Exili
El compromís amb la llengua i amb el Govern de la Generalitat de la República l'obliguen a exiliar-se a França juntament amb nombrosos intel·lectuals. L'experiència de l'exili i de la II Guerra Mundial la marquen profundament: "el dolor et fa més humana, viure malament t'humanitza". En aquesta època escriu contes, que relaten històries dramàtiques tot cercant un estil propi. Adquireix una gran cultura literària i vital. L'exili continua a París cap al 1946. Guanya diverses convocatòries dels Jocs Florals celebrats a l'exili. Llegeix molt, escriu i pinta.
Maduresa
Es trasllada a Ginebra. Moments de gran creativitat. Publica el recull de Vint-i-dos contes (1957). Consolida l'estil, elabora una obra de gran ambició i molt perfeccionista. A partir dels anys 60 entra en contacte amb el món editorial i comença a publicar de forma regular: La plaça del diamant (1962), El carrer de les camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), La meva Cristina i altres contes (1969). Aquestes obres suposen la consolidació literària d'una escriptora de primer rengle, de gran sensibilitat. La plaça del diamant resulta la gran novel·la catalana del segle XX, de gran acceptació tant crítica com popular. Es tracta d'una obra intimista, de caire psicològic centrada en el personatge d'una dona que viu les contradiccions de l'època. Hi ha una progressiva poeticitat i densitat. La història individual esdevé col·lectiva i universal.
Retorn i Èxit
Cap als anys 70 s'instal·la a Romanyà de la Selva, en un retrobament amb la pàtria després de 30 anys d'exili. Escriu Mirall trencat, una novel·la que suposa un canvi en la seva obra. Tot i que és realista, esdevé cada vegada més fantàstica. El tema és una meditació sobre el temps.