Poesia noucentista catalana: característiques, autors i obres clau

Característiques de la poesia noucentista

El poeta crea un món de manera artificiosa, té preferència per allò que s'entén per arbitrarisme.

La tendència a idealitzar la realitat a partir de valors i patrons de comportament conservadors, l'objectivació o, si més no, la utilització artificiosa d'un jo poètic aparentment subjectiu, el rebuig de les innovacions massa radicals o, simplement, el reconeixement del mestratge rebut. La realitat no té cabuda en la poesia. El procés de desrealització condueix al contrast entre ideal i realitat.

• Utilització d'un pretext extret de la vida quotidiana. Tot es pot poetitzar.
• La feina del poeta és estètica i ideològica.
• El distanciament és el recurs més utilitzat per donar sensació de món creat; s'utilitza sovint la ironia com a procés de distanciament humorístic.

Les característiques essencials de la poètica amb què arribem fins al Noucentisme literari tenen el seu origen en les tendències modernistes més partidàries del treball artificiós. Molts dels elements enumerats es mantenen en la poesia posterior com a herència del moviment, tot i que ja en un context en què no hi ha l'hegemonia d'un model cultural determinat, per la qual cosa han de ser interpretats des d'una altra òptica, fora de l'abast del que ha estat el Noucentisme. Amb el temps, part d'aquests aspectes deixen de ser prioritaris per donar pas a una poètica més metafísica, o més preocupada per un jo real ja no tan artificiós, o en la línia d'abstracció que acabarà conduint a la poesia pura, o reduïda a un popularisme menys intel·lectualitzat.

Josep Carner i el grup noucentista

Llibre de poetes (escrit el 1902 i publicat el 1904) és el primer recull del poeta. El llibre està dividit en tres parts que posen de manifest les tres línies poètiques vigents: la primera, «Biografia», incorpora encara molts elements de caràcter romàntic; la segona, «Somnis», remet als models parnassians i simbolistes del Modernisme; i la tercera part, «Tasca», mostra en embrió els trets essencials de l'evolució posterior.

«Tasca» és la part més extensa i també la més interessant. El títol fa referència a la tasca o la feina d'elaboració per garantir l'artificiositat que necessàriament ha de tenir qualsevol treball poètic, com s'explicita en el text inicial de la secció, «El poeta a la poesia». La quotidianitat és el punt de partida temàtic i l'embelliment tècnic com a forma de desrealització, amb les característiques complementàries que aquest tractament comporta: l'exercici estilístic, la idealització, el distanciament del punt de vista de l'autor que implica la desaparició de la subjectivitat i l'ús permanent de la ironia, i un primer desplaçament del marc poètic a la ciutat (encara no definitiu).

Josep Carner i els altres poetes del seu grup literari seleccionen allò que els interessa de la tradició immediata, que és la modernista. Fan una síntesi dels corrents més afins, especialment parnassianisme i simbolisme, per arribar fins a un to més propi i classicitzant. Josep Carner serà reconegut com a capdavanter indiscutible de la nova generació. Els primers llibres de poesia noucentista són concretament tres:

• Els fruits saborosos, de Josep Carner
• Segon llibre de sonets, de Josep Carner
• La muntanya d'amatistes, de «Guerau de Liost», pseudònim de Jaume Bofill i Mates

Els fruits saborosos (1906)

Esdevé model de poesia classicitzant i va proporcionar gran fama a l'autor. Se serveix d'un doble pretext: d'una banda, el fruit que dóna títol a cada poema, i de l'altra, la hipotètica reflexió sobre el pas del temps. Cadascun dels poemes conté una relació analògica entre un element natural, el fruit, i un aspecte de la condició humana que pot encarnar-se en el personatge que en aquell moment la representa.

El repertori d'actituds possibles el formen, d'una banda, les diverses edats de la vida (infantesa, adolescència, plenitud i maduresa, vellesa) i, de l'altra, les estacions anuals que s'hi associen metafòricament. El tractament d'alguns motius temàtics ja revelava en els sonets una inclinació per l'idil·lisme. Aquesta manipulació té com a objectiu la fixació d'uns valors morals concrets: la previsió, el domini de la natura, el seny, la serenor, el control de les situacions, la família, la delectança en la contemplació de les petites coses o el saber treure profit de les circumstàncies. L'idil·lisme és un dels elements d'unitat d'Els fruits saborosos. L'ordenació dels poemes, però, no segueix una línia cronològica, encara que és possible d'entreveure-hi una configuració en tres blocs.

Verger de les galanies (1911)

És un breviari de cortesia, és a dir, el pretext és el tractament de l'amor des de la galanteria. La visió de l'amor que es desprèn és juganera i jovenívola. Recull els trets característics dels llibres anteriors i hi encarna tots els tòpics heretats de la llarga tradició: dels trobadors al barroc, també utilitzarà la cançó popular. La figura femenina es dibuixa de forma esquemàtica; aquest llibre es pot descriure com un llibre de literaturització de la poesia amorosa.

El verger és la natura idealitzada, convertida en jardí, i la galania és civilitat. El títol, doncs, descriu un espai d'idealització de la civilitat. Aquesta hipòtesi s'acabarà per confirmar en la lectura dels poemes. Apareix el «jo poètic», que respon a un jo intel·lectualitzat, de ficció. Carner escriurà un pròleg titulat «Ell», per parlar d'aquest recurs com un element més de l'artifici retòric. El jo s'interroga sobre les grans qüestions del món: l'amor, la mort... El tema del Verger de les galanies és un d'aquests temes, però no és tractat de forma transcendent.

Les monjoies (1912)

Una «monjoia» és una fita posada en un camí per assenyalar les direccions als caminants. Pel títol preveiem que no és un llibre unitari, tot i que els diferents elements que el componen han d'assenyalar un mateix camí, una línia a seguir. Apareix altra vegada el «jo poètic», que continua sent un element artificiós però sembla identificar-se més amb un «jo real»; és més líric i tendeix més a l'individualisme. Es descriu angoixa, recança, nostàlgia...

Primer i Segon llibre de sonets (1905 i 1907)

Són un exercici d'adaptació a un tipus de composició poètica que havia estat molt poc conreada en català i que el poeta s'afanya a dominar, en un esforç encaminat a sincronitzar la poesia catalana amb la gran tradició europea. A Segon llibre de sonets perd terreny la imitació de registres o la paròdia a favor de tots els trets que caracteritzaran la poètica carneriana. Es pot considerar com un veritable mostrari de poesia noucentista.

Amb aquest llibre, el poeta acaba de fixar la seva posició respecte a la batalla del sonet que s'havia entaulat durant el Modernisme entre partidaris i detractors d'aquesta forma estròfica. A mesura que passa el temps, els qui tanquen el cercle en defensa de Carner i del model de sonet que proposa són únicament els seus companys més propers, que, acceptant ja el qualificatiu de noucentistes, aniran fent sorgir sonetistes menors d'afiliació carneriana.

Auques i ventalls (1914)

És un llibre d'ambientació ciutadana, sobre Barcelona, i ho fa des de la lírica més convencional que el caracteritza; el lector ja coneixia aquest estil en la seva obra. És una oda a Barcelona, potser per idealitzar la ciutat. Trobem imatges amb harmonia on els conflictes són només imatges. La tragèdia és existent, però provoca el somriure enlloc del plor. Utilitza un registre costumista. És l'últim gran llibre de típic to noucentista.

Auques i ventalls va tenir una forta difusió, perquè els poemes ja havien estat publicats anteriorment a La Veu de Catalunya, en una secció anomenada «Rims a l'hora».

Els inicis de la poesia noucentista

La burgesia catalana necessita011 la imatge de la modernitat. Aquesta imatge, òbviament, no pot prescindir del vessant cultural i artístic. És per això que, des de l'estricte tombant de segle, s'observa una major aproximació entre el Modernisme vigent i aquella burgesia catalana que cada cop queda més alineada a l'entorn del projecte polític que encapçala Enric Prat de la Riba.

La burgesia necessita forjar els seus propis intel·lectuals, al marge del Modernisme, que en el fons continua reivindicant l'individualisme i partint de la idea de l'artista com a ésser superior. No és estrany que just en aquest moment s'iniciï la formació dels futurs noucentistes. El procés de formació, com ja hem assenyalat abans, pot datar-se entre 1901 i 1906. El seguiment de l'obra dels tres autors següents permet entendre l'evolució que condueix fins a la poesia noucentista: Josep Carner, Jaume Bofill i Mates i López-Picó. Ells són els que van marcant les pautes del que serà la poesia noucentista.