Poesia grega arcaica: Fragments de Tirteu i Eunomia

Frag1 Muses

Filles esplèndides de Mnemoside i de Zeus olímpic, muses de la pièride escolteu-me pregant. Concediu-me la gràcia dels déus beneïts i tenir fama per sempre entre els homes. I així ser dolç per als amics i amarg pels enemics.

Respectat per uns i per altres terrible de veure. Desitjo obtenir riqueses però no les vull obtenir injustament,

ja que la justícia sempre arriba finalment. La riquesa que concedeixen els déus passa a mans de l'home incomovible desde la més profunda base fins la cúpside, mentres que aquella a la qual els homes dan el seu apreco moguts per la seva desmesura, no es presenta segons un ordre; pel contrari, obeint a il·lícits procediments, en contra de la seva voluntat els segueix: però de seguida es barreja la perdició. El seu inici es produeix a partir de poc, com el foc: insignificant al principi acaba per ser dolorós. En efecte, als mortals no els duren llarg temps les obres que sorgeixen de la seva desmesura, sinó que Zeus contemple el final de tot; i, de sobte, igual que en un instant dispersa els nuvols, el vent primaveral que, després d'haver commogut el fons del mar estéril, ple d'onades i d'haver devastat per la terra portadora de blat belles collites, aconsegueix la seu escarpada dels déus, el cel i de nou fa que el vegem buidat, i estén llavors la seva llum el vigor del sol sobre la terra fèrtil amb tota la seva bellesa, mentre que ja no es pot veure ni un sol núvol, de la mateixa manera arriba el càstig de Zeus. I no descarrega sobre cadascun la seva agra còlera, com un mortal, però no deixa d'adonar-se sense parar de qui és el que culpable ânim posseeix i al final sense excepció es manifesta.

Frag 3. Eunomia

La nostra ciutat mai no serà destruïda pel designi de Zeus ni per la voluntat dels benevolents déus immortals: Tal és que la magnànime filla d’un pare totpoderós, Palas Atena, que la resguarda, estén les mans desde l’alçada. Els mateixos ciutadans volen destruir la gran ciutat amb bogeries, seduïts per les riqueses, i el judici incorrecte dels caps del poble, pels quals està preparat a patir molts patiments per la gran hybris; ja que no saben contenir l’atipament ni les presents alegries de la calma del banquet. I es fan rics deixant-se endur per accions injustes i no abstenint-se dels béns sagrats ni dels estatals roben cadascun pel seu costat amb ferotgia ni guarden els sagrats fonaments de la justícia, la que és silenciosa, coneix les coses presents i passades, i amb el temps arriba, per fer pagar en tots els casos. Aquesta ferida inevitable ja arriba a tota la ciutat, i ràpidament va a la cruel esclavitud que desperta a la divisió política interna i la guerra adormida que destrueix de molts la bonica joventut. Doncs una ciutat encantadora a causa dels seus enemics amb pressa es consumeix en reunions favorables als que fan el mal, molts dels pobres van a terra estrangera venuts i lligats amb llaços miserables.

Tirteu: 8

Context tirteu

Finals s. VIII i principis VII aC-› Esparta viu un moment d'apogeu cultural. Exemple de les composicions per ritus i festius d'Alcman on s'aprecia un elevat nivell cultural, vitalitat molt gran dels rituals i dels mites locals, desenvolupament de les manifestacions artístiques... = un món molt allunyat de les guerres i l'austeritat

Context Solo

continuación muses

Si un no té fortuna i la pobresa ho oprimeix creu que posseeix absolutament molts diners. S'esforça cadascú per una altra cosa. Un vaga pel mar, perquè vol portar a casa guany a les seves naus arrossegat d'una banda a l'altra per terribles vents al mar sense escatimar res de la seva vida. Un altre talla la terra de molts arbres cada any i treballa com a servent, a aquests els correspon el corb llaurat. Un altre aprèn l'obra d'Atenea i Hefest, de molta tècnica, i en recull el suport amb les mans. Un altre va aprendre de les muses olímpiques els dons i sap la mesura de la saviesa desitjada. El destí porta els mortals malament i també bé, Arriben a ser regals inevitables dels déus immortals. En totes les accions hi ha perills i, quan alguna cosa ha començat, ningú sap de quina manera estarà disposat. en tota ocasió una bona fortuna, salvació del seu desvari. Cap límit de la riquesa és evident per als homes Doncs els que de nosaltres ara tenen els béns més grans, s'esforcen el doble. Qui satisfaria tothom? Els déus lliuren als mortals beneficis, però en sorgeix la desgràcia que, quan Zeus l'envia a castigar, toca una vegada a una i una altra a una altra.