La Poesia Catalana de Postguerra: Evolució i Etapes
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,39 KB
La poesia catalana de postguerra
La poesia catalana ha estat el gènere que ha assolit en les lletres contemporànies un nivell més gran d'excel·lència. Són diverses les causes que expliquen aquest fenomen, i la principal és l'anòmala situació sociolingüística que la llengua catalana ha hagut de patir del segle XVI ençà, sempre amenaçada per l'avanç del castellà.
Context històric i identitari
Durant el període de postguerra, la poesia experimentarà una sobredeterminació identitària, com a gènere representatiu de les essències nacionals. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre, potencien aquest fet. L'evolució posterior de la literatura catalana ha propiciat de nou un desenvolupament de la prosa i el teatre que han equilibrat el predomini poètic.
La Guerra Civil Espanyola marca la història de l'Espanya contemporània durant el període històric que la succeeix. La postguerra es caracteritza per la voluntat d'esborrar tot rastre de l'etapa republicana per mitjà de la repressió política. En les nacionalitats històriques, a més, la repressió es va fer extensiva a les llengües i institucions pròpies.
Les tres etapes de la postguerra
La postguerra immediata (1939-1945)
Aquesta etapa està determinada pel final de la Segona Guerra Mundial. La conseqüència més evident en l'àmbit literari la trobem en la literatura catalana: és a partir de 1946 que es reprèn la publicació en català. La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegués una gran activitat.
En aquest període, el desenvolupament de la poesia catalana ve condicionat per la situació d'exili interior dels intel·lectuals, que afavoreix l'adopció de posicions apropades a la del meditador solitari, que recull dels simbolistes francesos de finals del XIX la defensa de la força suggestiva de la paraula. Per als simbolistes, les experiències internes s'expressen com si fossin esdeveniments del món exterior.
La primera consolidació (1945-1959)
La segona etapa es caracteritza pel reconeixement del règim franquista en l'àmbit internacional, que posa fi a l'autarquia econòmica de l'etapa anterior. La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit català, la censura idiomàtica comença a alçar-se, encara que amb algunes restriccions. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època s'editen de manera clandestina.
La idea de ruptura és essencial per als avantguardistes. Així creen cal·ligrames, collage literari, supressió de majúscules o dels signes de puntuació, l'escriptura automàtica del surrealisme, imatges difícils i llenguatge o estrofa trencats, els haikus...
La poesia avantguardista de postguerra està representada per Palau i Fabre i Joan Brossa. Quant al primer, la seva concepció de la poesia el fa un poeta atípic en el panorama de la poesia catalana de postguerra. Respecte a Joan Brossa, es pot considerar el poeta avantguardista per antonomàsia, preocupat per l'experimentació de noves formes que trenquen les fronteres entre els gèneres i entre els llenguatges.
La segona consolidació i desenvolupament (1959-1970)
El realisme sorgeix com una reacció a l'opressió nacional i social que exerceix el règim franquista. En l'aparició del realisme cal tenir en compte, per una banda, la influència del marxisme i, per l'altra, el fet que el franquisme es fa una mica més tolerant en relació a la llibertat d'expressió, però sempre tutelada per la censura.
Quant a l'estètica de la poesia realista, destaca la senzillesa i l'ús d'expressions del registre col·loquial, fins i tot vulgar. Dins de la poesia realista es poden matisar almenys tres orientacions:
- La poesia de testimoni.
- La poesia social.
- La poesia basada en l'experiència personal.
A finals dels seixanta, el realisme entra en crisi. Els autors abans marginats per l'estètica realista, com Riba, Carner, Foix o Brossa, seran de nou rehabilitats. A pesar del canvi generacional, la poesia realista manté encara als setanta una certa vitalitat.