La poesia catalana del segle XX

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés es va dedicar al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia es una crònica social de la realitat que va viure. Destaquen les seues obres “Llibre de meravelles” i “Les homilies d’Organyà”. El 1978 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes. A la seua poesia, es caracteritza la referència constant a la realitat. Els temes principals son la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l’amor obsessiu i desesperat en diversos matisos des dels sentiments espiritualitzats fins a les manifestacions sofisticades del desig i sexe, expressat de manera que aconsegueix un ambient eròtic que l’ha fet cèlebre. És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com ara la preferència per petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en comptes de la visió més negativa d’aquesta quotidianitat; la poetització d’elements de la cultura del moment; o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics. Presenta un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.

Salvador Espriu

Salvador Espriu passa la seua vida, entre Barcelona i Arenys de Mar, ell va fer un viatge per la Mediterranea, on redescobrí les mitologies clàssiques que havia estudiat abans, aixó es va reflectir en la seua obra. Ell era un home molt culte i per aixó hi ha referencies a la mitologia biblica i grega. Espriu va crear el mite de Sinera, que es un anagrama que resulta al invertir Arenys i aixó serà símbol de la felicitat perduda. El seus poemes són un cant a la llibertat, a la fraternitat i a l´entesa entre contraris. D´aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic que s´erigeix en veu de la consciencia col·lectiva. D´altra banda, la seua poesia com a "meditació de la mort". Per a ell la mort es la realitat final de l´existència. Transmet un sentit de dolor i consciència amb un estil sec i imprecís. Els temes que tracta son la guerra civil, la mort. L´obra es pot classificar en 3 parts, la satírica, on mostra un món grotesc, l´elegíac, on de d´una perspectiva, esposa desolació per la mort, el pas del temps i la supercialitat del humà, com per exemple en "Cementeri de Sinera" i per últim, la poesia cívica, on fa un escrit a favor de la llibertat del poble com per exemple en "La pell de brau". En aquesta obra se representa la tragèdia d´Espanya, amb escrit profetic. Quan trionfen les noves tendencies del realisme, Espriu va adquirir popularitat.

Poesia Actual

Al començament de la dècada dels 70,es publicaren dos llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: "Els Miralls" de Pere Gimferrer, i "Poesia rasa" de Joan Brossa. La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà nous paràmetres del codi textual com la introducció del lector dins el text; la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta; nous arguments des de punts de vista innovadors com la ruptura amb els valors de la tradició cultural. L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana s’allunyà del realisme precedent. Durant els anys 80 els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge dels grans poetes del s. XX: Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart. Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.