Poesia catalana dels anys 20 i 30: postsimbolisme, avantguardisme i teatre
Resumen
El text repassa els principals corrents de la poesia i el teatre catalans entre 1920 i 1939: la poesia postsimbolista (amb Rosselló-Pòrcel com a figura central), el teatre d'alta comèdia i el teatre de crítica burgesa, i els moviments avantguardistes europeus (cubisme, futurisme, dadaisme i surrealisme). L'estudiant hi trobarà les característiques de cada corrent i les obres i autors més representatius.
Puntos clave
- La poesia postsimbolista és un derivat del simbolisme radicalitzat, practica la poesia pura i és hermètica i exigent.
- Rosselló-Pòrcel (1914-1938) va morir de tuberculosi a El Brull amb 24 anys i és considerat un símbol d'una generació perduda.
- Imitació del foc (1938), dedicada a Salvador Espriu, és la seva obra més reconeguda i conté trenta poemes en tres apartats.
- L'alta comèdia dels anys vint és un gènere burgès amb conflictes resolts amb educació; Josep Soldevila n'és el representant més genuí.
- El teatre de crítica burgesa dels anys trenta qüestiona els fonaments ideològics de la burgesia; Joan Oliver en fa la crítica més mordaç.
- L'avantguardisme neix com a reacció a la crisi de les arts i a la Primera Guerra Mundial, i es divideix en cubisme, futurisme, dadaisme i surrealisme.
Poesia catalana dels anys 20 i 30: corrents principals
Dos grans corrents o tendències dins la poesia catalana dels anys vint i trenta són la poesia postsimbolista i la poesia avantguardista. La línia dominant dins el panorama literari català és la postsimbolista: sectors oficials, l'establiment cultural, hereus directes dels plantejaments noucentistes.
Poesia postsimbolista
És un derivat directe del simbolisme. És com el simbolisme però extremat i radicalitzat en els seus plantejaments: practiquen l'anomenada poesia pura. Es tracta d'una poesia hermètica, exigent i sofisticada; el llenguatge és sotmès a un intens procés d'elaboració intel·lectual i estètica per tal d'arribar al valor absolut de la paraula poètica. La imatge del poeta apareix aïllada de la resta dels homes, tancada en la seva torre d'ivori i amb un cert rebuig de la realitat quotidiana.
Rosselló-Pòrcel
Rosselló-Pòrcel fou un poeta i traductor mallorquí, de família modesta. Va publicar nombrosos articles de caire cultural en la seva joventut. Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i feu estades a París. Amic íntim de Salvador Espriu, li va dedicar el llibre Imitació del foc. Va morir de tuberculosi l'any 1938 a El Brull (Osona), amb 24 anys; aquesta mort prematura el convertí en símbol d'una generació perduda. A la seva mort deixà un volum de poemes, Imitació del foc, publicat el febrer del mateix any, obra que li va donar més reconeixement. Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: «Fira encesa», «Rosa secreta» i «Arbre de flames». És la consolidació d'una poètica que es manifesta en la diversitat estilística i de models. Rosselló-Pòrcel és considerat un poeta postsimbolista que cultiva una poesia hermètica.
Obra de Rosselló-Pòrcel
- Nou poemes (1933): apareix el primer llibre en edició limitada de cent exemplars. L'obra fou rebuda amb reserves per una part de la crítica.
- Quadern de sonets (1934): amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet; els poemes esdevenen joies fruit de la contenció a què els sotmet la forma.
- Imitació del foc (1938): dedicada a Salvador Espriu; es considera una fita clau de la seva obra i inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: «Fira encesa», «Rosa secreta» i «Arbre de flames».
L'obra de Rosselló-Pòrcel es caracteritza per la influència del surrealisme, l'ús de la poesia pura i la influència de la poesia castellana de la Generació del 27. A més de l'obra poètica, Rosselló-Pòrcel va traduir diversos textos, com ara La història del soldat i altres peces del francès i del llatí, que no va arribar a publicar, llevat de la traducció de Prometeu mal encadenat, d'André Gide. La seva obra crítica, en bona part inèdita, consta dels treballs «Notas a Guillén» i «En torno a la poesía de Quevedo».
Poemes clau
- Cançó després de la pluja
- A Mallorca
- Durant la guerra civil
Teatre dels anys 20: alta comèdia
El teatre dels anys vint (l'alta comèdia o comèdia burgesa) és un gènere dramàtic burgès per les situacions descrites i per l'actitud i la procedència social dels personatges. De caràcter convencional i intranscendent, la trama es desenvolupa i resol amb enginy i habilitat escènica. Els personatges, cultes i refinats, es mouen en ambients clarament burgesos i solucionen els conflictes de manera educada i amable. La producció teatral de Josep Soldevila, el representant més genuí de la comèdia burgesa, té com a títol d'una de les seves peces Civilitzats tanmateix (1921), que tipifica a la perfecció la seva actitud.
Teatre dels anys 30: crítica burgesa
En la dècada dels anys trenta (el teatre de crítica burgesa), la proclamació de la Segona República significà per al teatre l'inici d'un període d'esperances: la Generalitat emprengué una decidida política de subvencions teatrals que, mitjançant la creació d'institucions oficials i premis, pretengué donar suport al gènere dramàtic i estimular els autors joves.
Al costat de l'alta comèdia i dels drames poètics de filiació modernista, aparegué un nou gènere: el teatre de crítica burgesa. Es tracta d'un seguit d'obres dramàtiques que qüestionaren, amb més o menys radicalisme, els fonaments ideològics de la burgesia com a classe social. Així, J. Millàs-Raurell, utilitzant els motlles de la comèdia burgesa, en criticà la superficialitat i la buidor bàsiques, mentre que Joan Oliver, escriptor d'extracció burgesa, reaccionà contra la seva pròpia classe i fou qui en realitzà la crítica més mordaç i incisiva.
Teatre revolucionari (1936–1939)
Durant el període bèl·lic, els dos sindicats dominants, la CNT i la UGT, pugnaren per fixar les bases d'un possible teatre revolucionari que, llevat d'algun cas esporàdic com La fam, de Joan Oliver, mancà de validesa i, sobretot, de solidesa teatral i literària.
Avantguardisme: orígens i moviments
L'avantguardisme és el producte de la societat que sorgí a la fi de la Revolució Industrial a Europa durant el segle XIX. Un dels detonants més directes dels moviments avantguardistes fou la Primera Guerra Mundial (1914–1918): la tragèdia del conflicte provocà una crisi que afectà tots els àmbits socials. El mot «avantguardisme» designa un conjunt de corrents estètics que palesen la crisi de les arts a començaments del segle XX. L'avantguardisme fou un moviment cultural que volia trencar amb el passat: defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, i provocà una crisi en la creació artística. La irrupció de l'avantguardisme significà una ruptura total. La nova concepció de l'art penetrà ràpidament en la societat, per adhesió o per rebuig, i afectà totes les formes de creació.
No tots els artistes entengueren l'aventura avantguardista de la mateixa manera i, per això, sovint es parla en plural de les avantguardes. Tots partien de la base que l'art havia de canviar perquè la societat havia canviat, i es tractava de fer un art nou que trenqués amb el passat i incorporés els avenços tècnics de l'era industrial. En la pràctica sorgiren diferències que provocaren la formació de quatre moviments principals: el cubisme, el futurisme, el dadaisme i el surrealisme.
Cubisme
El cubisme apareix el 1907 de la mà de Pablo Picasso i Georges Braque. La idea és pintar no la realitat de la visió sinó la realitat de la concepció; l'espectador ha de reconstruir mentalment l'objecte. En literatura, el cubisme destaca per l'ús del collage i, en alguns casos, del cal·ligrama.
Futurisme
L'any 1909 Filippo Tommaso Marinetti publicà el manifest fundacional del futurisme, en què proclamava l'èxit de l'atzar per damunt de l'intel·lecte. L'atzar havia de plasmar-se amb la destrucció de la sintaxi, amb una imaginació lliure de fils conductors racionals i amb paraules en llibertat, sovint sense signes de puntuació. Per als futuristes, tot havia de reflectir el món modern i canviant: en definitiva, el futur.
Dadaisme
Més tardà que el futurisme, el dadaisme sorgí en plena Primera Guerra Mundial com a reacció contra la societat que havia provocat la guerra. Caòtics i violents, els dadaistes reclamaren la destrucció absoluta dels mitjans d'expressió tradicional i defensaren una expressió totalment espontània. Els artistes d'aquest corrent tenien un esperit rebel que propugnava l'autonomia del jo creador i un desig d'alliberament mental.
Surrealisme
El surrealisme nasqué com a producte del dadaisme. André Breton, que havia militat en el moviment dada, en fou una figura clau en la definició d'una nova teoria estètica: una literatura alliberada dels entrebancs del bon gust i de la lògica. Segons Breton, si l'ésser humà està atent al seu inconscient i als seus somnis, descobrirà una dimensió de la realitat. Per arribar a la «superrealitat» són necessàries experiències privilegiades: l'amor, el somni i la descoberta de la vida urbana. Els surrealistes defensaren la llibertat total, que en literatura comportà l'ús de l'escriptura automàtica i del collage.
Descargar
PDF Word HTMLPreguntas frecuentes
Qui va ser Rosselló-Pòrcel?
Va ser un poeta i traductor mallorquí, postsimbolista, que va estudiar Filosofia i Lletres a Barcelona. Va morir de tuberculosi el 1938 a El Brull, amb 24 anys.
Què és l'alta comèdia dels anys vint?
És un gènere teatral burgès, de caràcter convencional, amb personatges cultes que resolen els conflictes de manera educada. Josep Soldevila n'és el representant més genuí.
Quins són els quatre moviments principals de l'avantguardisme?
Segons el text, són el cubisme, el futurisme, el dadaisme i el surrealisme. Cadascun proposa una ruptura amb l'art tradicional des de plantejaments diferents.
Ponte a prueba
Tarjetas de repaso
Pulsa una tarjeta para ver la respuesta.
Test
Preguntas generadas con IA a partir del documento: comprueba las respuestas con el texto.