Poesia de avantguardista catalana de postguerra

2. POESIA DE POSTGUERRA → 3 etapes

Dècada dels anys 40 i 50.

a) La poesia de tradició simbolista. És una poesia d’un estil anterior a la Guerra Civil que té a Carles Riba com el màxim exponent el qual encarnava els valors del rigor moral, d’exigència literària i de fe en la cultura. Així destaquen a les Balears, Bartomeu Rosselló-Pòrcel; a Catalunya, a més de Riba, Rosa Leveroni, Màrius Torres; i a València Xavier Casp i Joan Valls.

b) La poesia de tradició avantguardista.
Reivindica la ruptura formal i lingüística i l’experimentalisme de les avantguardes. Un tret característic és la provocació, temes insòlits i temes clàssics dels poetes de tradició simbolista.

Dècada dels anys 60

a) La poesia de tradició realista. Es basava en els plantejaments marxistes d’intel•lectuals i escriptors que reivindicaven la participació de la literatura en l’alliberament individual i social de l’ésser humà. Destaca L’antologia Poesia catalana del Segle XX, de Joaquim Molas i Josep María Castellet

b) La Nova Cançó. En aquest context s’explica l’interès despertat per la Nova Cançó, moviment que fou utilitzat tant per escriptors com per polítics per a arribar a un públic més ampli. Destaquen Ovidi Montllor, Lluís Llach i María del Mar Bonet.

Dècada dels anys 70

a) Moren els grans mestres i apareixen de noves generacions de poetes. La societat ha viscut grans canvis: els últims moments de la dictadura, la mort de Franco, la democràcia i la introducció del català-valencíà en l’ensenyament. Es van començar a publicar les obres completes de Joan Brossa.

b) La generació literària dels 70. Aquesta generació compartia la voluntat de practicar la poesia com una activitat autònoma, sense una altra finalitat que la de fer literatura i reivindicava la explotació i exploració deles possibilitats del llenguatge. Destaquen Pere Gimferrer, Josep Piera i Josep Albertí.