Pobles del substrat llengua

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 15,18 KB

 

BREU HISTÒRIA DE LA LLENGUA CATALANA:


Conceptes bàsics:


•Substrat lingüístic:

Quan una llengua origínària d’un territori és substituïda per una altra - llengua invasora- Abans de realitzar-se completament la substitució la llengua origínària condiciona la invasora.

•Superstrat lingüístic:

Quan la llengua invasora és assimilada per l’origínària; la llengua forània condiciona,  abans de ser assimilada, l’evolució de la llengua autòctona.

•Adstrat lingüístic:

S’utilitza per fer referència a la influència mútua entre dues llengües que durant un cert període de temps convisqueren en un mateix territori i que més tard, sense cap procés de substitució acaben convivint en territoris veïns.

El substrat pre-ROMà: 2.1 Substrat indoeuropeu:


Els pobles indoeuropeus entraren a Catalunya en dues tongades (dues onades migratòries):
2.1.1 Els primers procedien del centre d’Europa, procedien de les conques del Rhin i de l’alt Roine i s’haurien establert a Catalunya pels volts dels segles X - VII a.C. No haurien travessat l’Ebre.

2.1.2 Els segons

Entre els segles VII - V a.C. Vindrien del nord -est d’Itàlia i sud de Suïssa i s’escamparen arreu de la península ibèrica. Aquestes invasions estan formades per grups diferents que utilitzen llengües (dialectes) particulars. Per simplificar se’ls anomena celtes. Tot i que hi ha pobles diferents amb particularitats lingüístiques diferents. (p.Ex. Els urnenfelder i la seva llengua, el sorotapte). Algunes teories indiquen que ens haurien deixat una marca fonològica significativa: la palatalització inicial en català: LUNA > lluna. LODO >llot. LAURUS >llor.

El substrat pre-ROMà:


2.1.3 Restes-relíquies-indoeuropees: Toponímia: Tec (riu de la Cat. Nord); Alf (poble deshabitat prop d’Alp); Tivissa. •-topònims acabats en u> dunum. Besalú (),>).>SEGOBRIGA). •-Els que contenen el sufix. -ACU: Franci ac, Burri ac, Vullpellac... •-D’altres: Onyar ().><>);>

2.2 El substrat Grec:


Quan per terra arribava la segona onada migratòria indoeuropea (s VII a.C.), per mar arribava un dels pobles més civilitzats del moment: els grecs. S’establiren a Empúries i s’hi van estar uns cinc segles (del VII a.C. Fins l’arribada dels romans). Lingüísticament parlant, el substrat grec és, pel que fa al català, pràcticament inexistent, només els topònims: Roses ()>).>

2.3 El substrat fenici:


Els fenicis s’establiren a Eivissa (VII a C.). Sembla que ens haurien deixat alguns topònims: Eivissa ()>


2.4 El substrat ibero-basc:


Aquesta col·lectivitat la trobem situada geogràficament a tota la zona oriental de la península Ibèrica, seguint la Mediterrània amunt fins al Llenguadoc. Catalunya és una zona on la civilització ibèrica va influir molt fortament. Tenien una llengua i un alfabet propis, la llg. No era indoeuropea. L’alfabet ibèric pot ésser llegit però no pas entès. És un alfabet ideogràfic, utilitzen símbols per representar els objectes o conceptes; també hi ha signes amb valor fonètic. S’ha tendit a identificar Ibèric amb basc; aquesta identificació no és correcta. Eren pobles distints amb llengües distintes. (Ex iberisme d’arrel turdetana (tartèssica), basc d’arrel caucàssica; el basc no ha permès desxifrar l’alfabet ibèric; les zones no es Corresponen - toponímia). Tenint en compte però que ibers i bascos són distints etnològicament i lingüística, les dificultats que planteja la identificació dels elements d’una i altra llengua han fet que es tractin junts el substrat ibèric i el substrat basc; per això es parla de substrat ibero – basc.

Elements de l’ibero-basc en el català:

En el lèxic comú: esquerra, pissarra, gavarra, socarrar, paparra, bassa, sarna ,isard , marrà, Galàpet, lleganya.... Llistó (basc modern LASTO – palla-).

• 2.4 El substrat ibero – basc


En la toponímia: Sobretot en la zona nord - occidental de Catalunya..

Gerri - AGIRR “obert, exposat al vent”. Erts – ERTZ - “riba”. Arans – ARANTZA - “espina”. Arinsal – ARANTZADI - “arbust d’espines”. Beders – BIDE – ERRI  “poble del camí”.

3. LA ROMANITZACIÓ:


• El període de dominació romana, que duraria set segles , començà amb l’arribada dels exèrcits romans que venien a lluitar contra les forces cartagineses d’Hanníbal al port d’Empúries (218 a.N.E.) i s’acabà amb l’esfondrament de l’Imperi a les primeries del segle V. Característiques de la romanització al nord - est peninsular: -Falta d’oposició dels pobles pre - romans. Romans molt més forts. -Romanització primerenca i més intensa que a la resta de la península. -Zona de Catalunya travessada per la Via Augusta; romanització més intensa.-Romanització més duradora. Encara a l’any 461 , quan tota la península estava en mans dels bàrbars, a la zona de Cat. Continuava la romanització perquè els bàrbars que la van ocupar, els visigots, estaven totalment romanitzats. Això és molt important perquè s’estableix una relació inversament proporcional entre la influència del substrat pre - ROMà i la intensitat de la romanització. (la qual cosa explicaria , per exemple , que l’element pre - ROMà fos tan insignificant a la zona de Catalunya). - Després del segle III el cristianisme va substituir l’Imperi en el procés de romanització de la península Ibèrica Entre la Romanització i la Cristianització el llatí es va imposar a gairebé tota la península (tret de les zones basques i les bascoides del Pirineu).

4. EL SUPERSTRAT. 4.1 El superstrat germànic


•Dels primers pobles germànics, sueus, alans i vàndals, que cap a l’any 409 travessaren els Pirineus no n’ha quedat gaire res perquè la seva estada fou molt curta.


(un topònim Campdevànol < campus="" vandalus="" “camp="" de="" vàndals”).="">

Els visigots sí que es van establir al territori i permeteren els matrimonis mixtos, cosa que afavorí la barreja ètnica. Però els visigots eren un poble molt romanitzat, lingüísticament parlant, fins i tot eren arrians és a dir que professaven la religió d’una secta cristiana). S’establiren als dos vessants dels Pirineus, i aquest lligam fou molt important durant l’època musulmana. Germanismes en el lèxic comú: - vida militar: guaita, mariscal, alberg, espia , treva.... - vida domèstica: adobar, amanir, rostir, brodar.... - parts del cos: esquena, anca, melsa.... - animals: òliba, esparver, marta, carpa, teixó, arengada,... - agricultura: conrear, brotar, fangar, parra, garba,estaca..

El superstrat germànic:


• Antroponímia i toponímia: - Durant l’Edat Mitjana foren especialment abundants els noms d’origen germànic, potser perquè el prestigi social d’aquells antics conquistadors encara prevalia entre la població autòctona: Arnau, Argeric, Berenguer, Ermengol, Elvira, Ferran, Berta, Alfred, Albert... - Toponímia: Bassegoda, Arderiu, La Geltrú, Escriu...

4.2 El superstrat àrab:


L’any 711 començà la invasió àrab que accelerà la fi del regne visigot. Els àrabs travessaren des del sud els Pirineus i arribaren fins a Narbona (només s’hi van estar 12 anys). Foren derrotats pels francs, que temerosos dels àrabs van projectar una zona defensiva, primer fins al Pirineu i més tard fins a l’Ebre, (Durant els regnats de Pipí el Breu (751-768)i Carlemany (768-814). Aquesta zona rebé el nom de la Marca Hispànica..). L’estada dels àrabs a la Catalunya Vella va ser breu, Carlemany conquerí Girona el 785, la Cerdanya el 789 i Barcelona l’any 801. Però Tarragona, Tortosa i Lleida no van ser conquerides fins al s.  XII i València i Mallorca fins un s. Més tard

Lingüísticament l’aportació de l’àrab al català és prou important, més del que aparentment podria semblar perquè a diferència del castellà el català no sol conservar l’article àrab al: Castellà: alcachofa català: carxofa. Català. Antropònims: Maimó, Massot, Ràfols, Rafecas, Mesquida, Borja ... Toponímia: Albaida,Alcalà, Vinarós, Alfarràs, Altafulla, Les Borges, "Vinaixa...

5. L’ADSTRAT:


5. Està format per les llengües que determinen una influència parcial sobre una altra. Normalment aquesta influència és provocada per un període de convivència en un mateix territori. Al llarg de la història, totes les llengües reben influències de les seves veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès... Vegem-ne exemples: - Occitans: cal recordar l’estreta relació entre el poble català i l’occità a l’Edat Mitjana. A més, els poetes catalans escrivien en aquesta llengua les seues cançons. Lèxic: faisó, beutat, ambaixada, ...- Castellans: borratxo, buscar, llàstima... - Francesos: beixamel, biberó, silueta... El sufix – ATGE. - Italians: camerino, adàgio, alegro, piano, sonata... - Grups amerindis: (gairebé tots a través del castellà) canoa, huracà, tauró... -Anglesos: bistec, bar, còctel... I també molts termes esportius com bàsquet, xut, tennis, hoquei... -Portuguesos: sarau, cantiga.

EL Segle XVIII


• Situació lingüística:


Situació de diglòssia. El català és la llengua habitual en els àmbits privats i també en aquella documentació oficial menor. La població continua essent , majoritàriament monolingüe en llengua catalana. •Malgrat les contínues disposicions la llengua en l’ensenyament primari continuarà essent el català. • En els àmbits universitaris i oficials la llengua que s’imposa és el castellà. • A finals de segle comencen a aparèixer les primeres apologies i gramàtiques en defensa de l’idioma: Jaume Ullastre. Gramàtica catalana. Baldiri Reixac. Instruccions per a l’ensenyança de minyons. Josep Pau Ballot.

Gramàtica i apologia de la llengua catalana. El Segle XIX


Procés d’industrialització a Catalunya. Sentiment de diferenciació. Introducció del romanticisme. (reiv. Tradicions populars, llengües oprimides, història nacional ....). 1833 Oda. La pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Reivindicació de la llengua. Inici de la Renaixença. Recuperació de la literatura culta en llengua catalana. Premsa en català.

El Segle XIX. Situació lingüística

•La reivindicació lingüística anà estretament lligada a una reivindicació nacional. • Recuperació de la personalitat política. • L’estat havia reduït el català a l’estatus de llengua B i calia recuperar els àmbits perduts per normalitzar-ne l’ús. • La situació continua essent, malgrat tot, de diglòssia. •La llengua ensenyada a les escoles era el castellà. • Al costat de la literatura culta anà creixent una literatura de caràcter més populista (revistes satíriques, teatre, novel ·les fe fulletó ...) que ràpidament tingué el seu públic. • Progressivament la societat catalana anà recuperant lentament la confiança en la pròpia llengua  i aviat s’adonà que podia ser una llengua de cultura igual que el castellà: • més confiança > més ús escrit >més públic lector/espectador > més escriptors/es > més suport a la literatura en català > més ...  •Recordeu, però, que malgrat tot les classes populars mai havien abandonat la llengua i que la castellanització de les classes altes s’havia anat reduint a les grans ciutats.

• S’havia aconseguit doncs una certa NORMALITZACIÓ, ara Només calia NORMATIVITZAR la llengua. La normativització del català. • Al llarg del Segle XIX es va fer evident la necessitat de codificar la llengua - normativitzar- i establir un model de català estàndard. •L’any 1890 la revista L’Avenç endegà una campanya lingüística per a establir una normativa general i resoldre dubtes i vacil·lacions dels escriptors (hi col·labora Pompeu Fabra). 1906. Primer Congrés internacional de la Llengua Catalana. (+ 3000) •1907. Creació de l’Institut d’Estudis Catalans. (Pompeu Fabra dirigeix . L’obra lingüística. 1913. Normes ortogràfiques. 1917.Diccionari ortogràfic. 1918 Gramàtica catalana. 1932 Diccionari general de la llengua catalana. 1926-62. Diccionari-català-valencíà-balear (Alcover-Moll)

El català al Segle XX

• Dels inicis fins al 1939. 1914. Creació de la Mancomunitat de Catalunya. Més autonomia política. Normalització de l’ús de la llengua. Augmenta l’ús oficial de la llengua (ensenyament del català,premsa en catala, xarxa de biblioteques públiques, editorials catalanes...). Importància de la creació literària. • 1925-30. Dictadura de Primo de Rivera. Persecució de la llengua en  els àmbits públics (ensenyament, documents oficials,etc.). • 1932-39 Generalitat republicana. L’ús públic i social de la llengua augmenta sensiblement.

El català al Segle XX


El franquisme:
Un intent de lingüicidi. La dictadura franquista suposa una persecució oberta i criminal de les llibertats, les persones que les defensen i de la llengua. Una període uniformitzador en què tot se supedita a la idea de la unidat nacional de España “que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española” (F.Franco 1938).  • Repressió i persecució lingüística:
Prohibició de l’ús públic de la llengua, canvi de tota la retolació -noms de carrers, rètols botigues...-, tota la documentació en castellà, canvis de nom de les persones, prohibició del català a les escoles,al teatre i al cinema, prohibició  d’editar en català llibres (primers anys) i diaris, s’ordena que s’usi el  castellà a les cerimònies religioses... • A partir de 1951 la persecució dels delictes lingüístics va disminuir.

El català al Segle XX

• La resistència de la societat civil. • 1939-51. El català desapareix dels àmbits públics. • Malgrat això es mantingué viu i plenament als àmbits privats i era la llengua gairebé exclusiva de relació popular (castellanització d’alguns determinats sectors de l’alta burgesia). • Anys 1960. Forta onada migratòria a les zones urbanes. Més presència del castellà. • A partir del 1951. Es comencen a publicar alguns llibres i revistes en català. • A partir del 62. Institucions civils de resistència en defensa de la llengua i cultura: Òmnium cultural, Obra Cultural Balear, s’inicia el moviment de la Nova Cançó, grups de teatre; cap als 70 algunes escoles comencen a utilitzar la llengua catalana i a ensenyar-la. •1976. Constitució espanyola, estatut de Catalunya(1979).... La llengua catalana torna a ser oficial

Entradas relacionadas: