Plaute i Terenci: Comèdia Romana, Llatí i Fundació de Bàrcino

Latín14,97 KB

Titus Maccius Plautus (c. 250 aC - 184 aC)

Titus Maccius Plautus, conegut simplement com a Plaute, va ser un dramaturg i actor romà antic que va viure durant els segles III-II aC. Malgrat la manca de dades precises sobre la seva vida, se sap que va néixer a Sàrsina, una ciutat al nord d'Itàlia, en una família de classe mitjana. Després de traslladar-se a Roma de jove, es va dedicar al teatre i va formar part d'una companyia de còmics.

Amb els ingressos obtinguts a través del teatre, Plaute va intentar dedicar-se al comerç, però el seu negoci va fracassar, conduint-lo a una situació financera difícil. Es va veure obligat a treballar en el molí del seu creditor com a conseqüència d'aquesta ruïna econòmica.

Després d'aquest període de dificultats econòmiques, va decidir utilitzar els seus coneixements teatrals per escriure i representar obres. Va continuar aquesta carrera fins a la seva mort, segons Ciceró, que es creu que va succeir l'any 184 aC. Plaute va ser recordat amb un epitafi que ell mateix va escriure, destacant la pèrdua per a la comèdia romana amb la seva absència.

Obra i Característiques

Plaute es va dedicar exclusivament a la comèdia pal·liata, i se li atribueixen al voltant de 130 obres, encara que només se n'han conservat 21, conegudes com a Fabulae Varronianae, atribuïdes a ell per Varró, un erudit romà. Les seves obres es caracteritzen per seguir un fil argumental comú, amb membres de la família que es veuen obligats a separar-se i experimentar confusions i intercanvis de rols, resolent-se finalment de manera feliç amb la intervenció d'un esclau protagonista.

Personatges de la Comèdia Plautina

Els personatges de les seves comèdies es classifiquen en dues categories: protagonistes i secundaris.

  • Protagonistes: el vell (senex), la matrona, el jove (adulescens), la jove (virgo), l'esclau (servus), i la cortesana (meretrix).
  • Secundaris: el soldat (miles), el paràsit (parasitus), i el prestador.

Innovacions i Estil Dramàtic

Plaute va incorporar diverses característiques úniques a les seves obres:

  • Personificació d'objectes inanimats i ús de referències mitològiques per ornamentar el text.
  • Ús de la contaminatio, un procés de composició que barreja diferents originals per crear una comèdia.
  • Combinació de parts dialogades (diverbia) amb parts cantades (cantica) acompanyades de música.

La seva originalitat no només es va reflectir en les trames i personatges, sinó especialment en el llenguatge. Plaute va crear un llenguatge viu, ric i expressiu, ple de jocs de paraules, juraments, insults i altres elements que van enriquir la llengua llatina. Va connectar amb els espectadors de tots els estrats socials, adaptant el llenguatge dels personatges segons el seu estatus social.

Quant a l'estructura de les seves obres, Plaute sovint començava amb un pròleg on algun personatge o divinitat explicava breument la trama principal. També incorporava arguments inicials, escrits per autors posteriors, que descrivien els esdeveniments de l'obra. Tot i que Plaute escrivia de manera contínua sense divisions d'actes i escenes, en èpoques posteriors es va adoptar una estructura en actes.

Publi Terenci Àfer (c. 194 aC - 160 aC)

Després de la mort de Plaute, Terenci ocupà el seu lloc. El moment històric de Terenci, però, fou ben diferent al de Plaute: Roma acabava de sortir vencedora de les Guerres Púniques i s’havia convertit en la ciutat més important de la Mediterrània.

Probablement Terenci va néixer a Cartago cap a l’any 194 aC i d’aquí li ve el sobrenom d’Afer. Va arribar de nen a Roma com a esclau de Gai Terenci Lucà, el qual l’alliberà temps després. Aleshores el poeta va entrar a formar part del grup d’intel·lectuals presidit per Publi Corneli Escipió, conegut amb el nom de Cercle dels Escipions, que defensaven la importància de la cultura grega i la seva influència sobre el món romà. Morí jove, cap al 160 aC a Arcàdia, on havia fet un viatge per tal de trobar arguments per a noves obres.

Obra de Terenci: Comèdies Moralitzants

Terenci és el segon gran autor de comèdies a Roma. Tot i que els seus arguments també són d’origen grec, ell escriu comèdies de caire moralitzant.

Conservem sis comèdies de Terenci, gairebé totes basades en Menandre:

  • Els germans (Adelphoi)
  • La noia d’Andros (Andria)
  • L’eunuc (Eunuchus)
  • La sogra (Hecyra)
  • El qui es tortura a ell mateix (Heautontimorumenos)
  • Formió (Phormio)

Característiques de l'Estil de Terenci

  • La humanitas: Terenci defensa que cal mantenir unes relacions cordials amb els altres, saber-se comportar en societat, cercar el terme mig entre el luxe i l’austeritat, i cercar el gust artístic.
  • Estil reflexiu: Les seves comèdies no tenen la força còmica de Plaute, però són més reposades i estan més ben estructurades, amb un caire més reflexiu. Han estat qualificades de comoediae statariae (comèdies sense acció), en contraposició a les de Plaute, conegudes com comoediae motoriae (comèdies esbojarrades).
  • Ambientació: L’acció se situa a Grècia, però en una Grècia que és sinònim d’amabilitat i d’honestedat, no pas de vici, com ho és la de Plaute.
  • Personatges: Els personatges són el nucli de l’acció en lloc de ser instruments al seu servei, i els arguments mostren un inequívoc tarannà burgès. Treu protagonisme a la figura de l’esclau per atorgar-lo als joves, l’estudi del caràcter dels quals li permet subratllar els valors de la bona educació. Les seves comèdies tenen un marcat caràcter psicològic.
  • Moralitat: Les reflexions morals són molt importants: a través de les seves comèdies defensa el respecte, l’amor i l’autocrítica, enfront de la burla, l’egoisme i l’engany que traspuaven les obres de Plaute.
  • Llenguatge: El llatí de Terenci és més depurat que el de Plaute, evitant les formes grolleres. La seva llengua és elegant i refinada, ja que els personatges fan servir el registre col·loquial propi de les classes altes de la societat.

Comparativa: Plaute i Terenci

  • Cronologia: Plaute va viure entre la segona meitat del segle III aC i el primer terç del segle II aC, i Terenci a la primera meitat del segle II aC.
  • Gènere: Tots dos van escriure comèdies palliatae, és a dir, a imitació de les comèdies gregues, en les quals els personatges i l’acció estan situats a Grècia, tot i que les situacions que s’esdevenen són típicament romanes.
  • Objectiu: Les obres de Plaute són comèdies d’embolic, en les quals el més important és l’acció desenfrenada amb l’únic objectiu de fer riure l’espectador. Terenci, en canvi, fa un teatre més pausat, més reflexiu, que té com a objectiu principal “educar” el públic.
  • Visió de Grècia: Plaute critica el món hel·lènic, mentre que Terenci sent una gran admiració per tot allò que ve de Grècia.
  • Llengua: La llengua que usa Plaute és el sermo uulgaris, mentre que Terenci escriu un llatí més “clàssic”, més depurat.
  • Protagonista: El personatge cabdal de les obres plautines és l’esclau embolicaire, mentre que els de les comèdies terencianes són els joves protagonistes.

La Comèdia Romana i el Context Teatral

La comèdia és un gènere que tracta sobre els problemes quotidians, presenta uns personatges de carrer i utilitza un llenguatge molt viu.

La comèdia romana, influenciada per la cultura grega, va arribar a Roma a través de poetes com Livi Andrònic i Plaute. Plaute va ser notable per desenvolupar una comèdia amb un esperit totalment romà, assolint gran popularitat.

Representacions Teatrals a Roma

Les representacions teatrals (ludi scaenici) a Roma estaven lligades a celebracions religioses i inicialment es realitzaven en petits escenaris temporals de fusta. Més tard, es van construir teatres permanents. Les obres teatrals es dividien en dues categories: fabulae (obres de teatre) i representacions de caràcter menor (mims, pantomimes i farses).

A Roma, coexistien dues formes de comèdia:

  • La fabula palliata, ambientada a Grècia amb personatges grecs que vestien el pallium, adaptada a l'ambient romà.
  • La fabula togata o comèdia ambientada a Roma, on els actors vestien la toga.

Les comèdies palliatae eren molt ben rebudes pel públic. Els autors adoptaven un model grec (imitatio) però sovint barrejaven elements d'altres obres o afegien llocs comuns (contaminatio). Les obres tenien una estructura similar amb un pròleg inicial, sense intermedis i amb alternança de parts dialogades (diverbia) i parts cantades (cantica) amb música i cançons.

Glossari d'Expressions Llatines

  • Accèssit: ‘S’hi ha acostat’. Recompensa inferior al premi.
  • Àlies: Per altre nom. Sobrenom.
  • Àlter ego: ‘Un altre jo’.
  • Ex libris: ‘Dels llibres’. Marca estampada en un llibre que n’identifica el propietari.
  • Esnob o snob: Persona amatent a acollir tota novetat (bon gust, intel·ligència, aristocràcia, etc.).
  • Lapsus: ‘Relliscada, error’.
  • Maremàgnum: Gran confusió.
  • Memoràndum: Escrit on es recull tot allò que cal tenir present.
  • Plus: ‘Més’.
  • Postdata: Allò que s’afegeix a una carta després de signada i datada.
  • Quid: ‘El què’. Punt essencial d’una qüestió.
  • Quòrum: Nombre suficient.
  • Rictus: Obertura de la boca.
  • Súmmum: El grau més alt al qual arriba alguna cosa.
  • Ultimàtum: ‘Termini acabat’. Condicions definitives.
  • Vis còmica: Força còmica, capacitat de fer riure que posseeix algú.

Locucions Llatines Comunes

  • Casus belli: ‘Ocasió de guerra’. Declaració de guerra.
  • Conditio sine qua non: ‘Condició sense la qual no’. Condició indispensable.
  • Modus operandi: Manera especial d’actuar o treballar.
  • Modus vivendi: ‘Manera de viure’.
  • Opera prima: ‘Primera obra’.
  • Primus inter pares: Indica que una persona és la més important (el primer entre iguals).
  • Quid pro quo: ‘Una cosa per una altra’.
  • Rara avis: ‘Au rara’, personatge poc comú.
  • Statu quo: Estat actual de les coses, situació en què es troben.
  • Vox populi: ‘Veu del poble’. Dita per tothom.

Bàrcino: La Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna

Una colonia era una ciutat de nova planta que es fundava per distribuir terres entre els soldats romans retirats de l’exèrcit.

Hèracles, el Fundador de Barcelona (Llegenda)

L’espectacle inaugural de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, va tenir un protagonista destacat: Hèracles. Els organitzadors van mostrar al món la llegenda segons la qual aquest heroi, fill de Júpiter, va fundar la ciutat de Barcelona. Hèracles, a qui els romans anomenaven Hèrcules, va salpar de Grècia amb nou naus amb la intenció de fundar una ciutat en una plana que l’heroi havia vist en un dels seus diversos viatges. En plena navegació es va desfermar una terrible tempesta que els va desviar del seu rumb. Finalment vuit de les naus van arribar a les costes de Marsella. Calmada la tempesta, i creient que havien perdut un vaixell, van vorejar la costa fins arribar a la plana del peu del turó de Montjuïc. Amb sorpresa i alegria van veure que la nau que creien perduda ja havia arribat i els tripulants havien començat les tasques de construcció de la ciutat. Hèrcules va decidir donar el nom de “Barca nona” (Barca novena) a la nova ciutat.

Fundació i Localització

La ciutat de Barcelona va ser fundada entre l’any 15 i l’any 5 aC, en l’època de l’emperador August. Aquest, després de vèncer els càntabres i els àsturs, va projectar la reestructuració del nord-est de la península Ibèrica i va fundar la ciutat de Bàrcino, al centre d’un territori molt productiu, a la plana que s’obre entre la costa i la serra de Collserola i entre els rius Besós i Llobregat.

El petit turó en el qual fou fundada Bàrcino es diu Mons Taber.

Bàrcino estava situada en el territori de la tribu ibera dels laietans o lacetans. La ciutat va rebre l’estatus de colònia, i el seu nom oficial complet era Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Estructura Urbanística de Bàrcino

Bàrcino va ser construïda seguint el traçat urbanístic de les colònies romanes. La ciutat tenia una planta rectangular, amb els angles retallats per adaptar-se al relleu del turó, i una extensió d’unes 10 hectàrees, delimitada per unes muralles amb torres i quatre portes.

D’aquestes portes en sortien els dos carrers principals:

  • El cardo maximus (els actuals carrers de la Llibreteria i del Call).
  • El decumanus maximus (els actuals carrers del Bisbe i de la Ciutat).

A l’encreuament d’aquests dos carrers hi havia el fòrum, la plaça pública de la ciutat, situada a l’angle nord-est de l’actual plaça de Sant Jaume. Encara avui dia, el poder polític i administratiu de la ciutat es troba en aquesta plaça, antic fòrum romà. Al voltant del fòrum s’estenia una quadrícula de carrers secundaris, els cardines i decumani minores, bastant amples i amb clavegueres.

Descargar

PDF Word HTML