Plató: Veritats Eternes i Valors Estables

A la Recerca de Veritats Eternes

Tot no pot ser relatiu

Els sofistes, en identificar veritat i opinió, defensaven que l'únic que diferenciava una opinió d'una altra és el seu grau d'acceptació. Com Sòcrates, Plató discrepa dels sofistes: si totes les opinions valen igual i cap no és més veritable que una altra, aleshores el concepte mateix de veritat desapareix. I amb ell, desapareix també la possibilitat d'establir unes referències objectives, uns acords bàsics sobre el significat de les paraules, imprescindibles per garantir l'ordre social. Aquesta reflexió du Plató a afirmar que existeixen veritats independents de la nostra opinió i fins i tot de la nostra existència, veritats absolutes, universals, immutables i eternes. Aquesta afirmació és el que coneixem com a universalisme i constitueix la tesi central del filòsof atenès. Plató, qui arriba a conèixer aquestes veritats, disposa d'un coneixement realment digne d'aquest nom, d'un coneixement que val per tothom i per sempre. Per poder entendre inequívocament el pensament platònic cal partir del fet que per a ell existeixen realitats que, tot i no ser materials, són eternament presents: les idees. En elles es basa el coneixement, però també l'acció moral i política.

A la Recerca de Valors Estables

El perill relativista en democràcia

Els valors de la democràcia juguen en un terreny en què és fàcil l'esllavissada cap al relativisme moral. Amb altres paraules, es pot tendir a creure que qualsevol acció pot ser considerada bona o dolenta en unes circumstàncies determinades segons com ho decideixi la majoria. Entre les guerres mèdiques i la guerra del Peloponès, Atenes va viure 50 anys de pau. Aquesta tranquil·litat va permetre una època daurada en què es van gestar els orígens de la democràcia. Tanmateix, a mesura que es van anar incrementant els enfrontaments amb Esparta, va anar minvant l'esperit de cooperació ciutadana. Cadascú es preocupava dels seus interessos i, gràcies a la perícia dels oradors, les tesis més inversemblants obtenien el reconeixement de jutges inexperts i fàcilment manipulables.

Contra el Relativisme Sofístic

Segons els sofistes, no hi ha realitat permanent. Qualsevol realitat, i per tant també qualsevol afirmació, sempre és relativa a les circumstàncies en què es dona. Oposant-se a aquesta tesi, Sòcrates defensava l'existència de valors absoluts que podem trobar al nostre interior. Però el seu mètode va resultar més eficaç per eliminar idees falses que no pas per descobrir valors i normes de validesa universal. Plató, com Sòcrates, està convençut de la necessitat de defensar uns valors estables i universals. La democràcia, que Plató no dubta a qualificar de demagògia, ha conduït al relaxament dels costums, a la pèrdua de cohesió social i a la pèrdua de l'hegemonia atenesa en favor d'Esparta. Però, a diferència de Sòcrates, per a Plató la veritat no pot dependre simplement de l'individu. L'existència d'aquesta empremta universal, d'aquest anhel per la veritat, mostra que es troba més enllà del nostre món canviant. Plató porta a les últimes conseqüències els plantejaments socràtics: qui vulgui defensar uns valors absoluts, haurà de defensar també l'existència d'una realitat absoluta.

Dos Nivells de Realitat

El dualisme platònic

El nostre món té un dinamisme vertiginós. El problema que es planteja, però, com afirmava Parmènides, és que només hi pot haver coneixement autèntic d'allò que és estable, d'allò que és, i no n'hi pot haver d'allò que ara és i ara no és. I és precisament això el que Plató defensa. Segueix llegint! Per aquest motiu, Plató opta per la solució més radical i defensa una posició dualista, és a dir, l'existència de dos nivells de realitat. Plató afirma l'existència d'un món material, imperfecte i en canvi permanent que descobrim pels sentits: el món sensible. Afirma també l'existència d'un altre món, el de les idees.