Plató: Idees, Coneixement, Ànima i Estat Ideal

Govern dels Trenta Tirans i la necessitat de reforma

El govern dels Trenta Tirans, el període de fràgil estabilitat democràtica que el va seguir i la condemna de Sòcrates van fer creure a Plató en la necessitat d'una reforma de la vida pública.

Ontologia - Teoria de les Idees

Concilia l'oposició de la permanència amb el canvi i del relativisme (sofistes) amb l'optimisme socràtic. Afirma l'existència d'unes entitats immaterials, absolutes, immutables, perfectes, universals i independents (idees del món intel·ligible). Els objectes i fenòmens que ens envolten són canviants i contingents, no són més que còpies, imitacions de la realitat. La teoria diu que existeixen dos mons:

• El món excels i perenne de les idees.
• El món imperfecte i fugisser de les coses.

Aspectes de la Teoria de les Idees

• Té dues vessants:
  • La lògica: identifica les idees amb concepcions generals, universals.
  • La metafísica: afirma l'existència real de la flor ideal, perfecta, immutable.
• Estableix una jerarquia d'idees (la jerarquia natural es replica de la jerarquia ideal).

Mapa jeràrquic d'idees

1. Idea del Bé, Bellesa.
2. Idea de Justícia, Valentia, Ordre.
3. Idees, conceptes matemàtics (i subordinades).
4. Idees de coses naturals (idea de flor, casa...).

Existeix una relació entre les idees i les coses: una cosa participa en la seva idea (una flor és bella perquè participa de la idea de bellesa) i la idea és un model que la cosa particular imita o copia.

Demiürg: Del mite es deriva que el nostre món és una còpia imperfecta del de les idees. El nostre món sensible no és un caos (desordre) sinó un cosmos (ordre), perquè està organitzat segons l'harmonia matemàtica que regna en el pla intel·ligible. Cada objecte físic és una materialització particular d'una idea universal, eterna i immutable, com la rèplica en matèria d'una idea immaterial.

Arkhé: No és un únic principi, sinó cinc. Amb les matemàtiques els associa als cinc únics poliedres regulars:

• Octàedre (aire).
• Icosàedre (aigua).
• Tetraedre (foc: perquè és més petit, mòbil, agut, pot alterar totes les coses).
• Cub (terra, més estable, menys actiu).
• Dodecàedre, associat al cosmos, esfera que gira de manera que les partícules no escapen del seu embolcall sinó que tornen sobre elles mateixes, immens organisme vivent, intel·ligent, amb ànima que governa el món. Va ordenar el moviment atzarós de la matèria caòtica original (demiürg) i el va convertir en un moviment harmònic (imita la perfecció del món de les idees).

Teoria del Coneixement

S'explica amb el mite de la caverna, que ens mostra com arribar a les realitats a partir de la contemplació de les idees. Amb aquest mite, Plató intenta explicar com arribar a la idea de Bé (la llum del Sol) i el pas (camí-procés de coneixement) des del món sensible ple d'errades (món de la caverna) al món intel·ligible (món de perfecció, exterior). Amb el mite, Plató està fent una reflexió sobre quin ha de ser el paper del filòsof: purificar l'ànima per arribar al món de les Idees i a la idea de Bé. L'autèntic savi (filòsof) és el que a través d'un procés difícil i dolorós abandona l'opinió (món sensible, ombres) i s'adreça a la idea de Bé (simbolitzada pel Sol).

Segments del coneixement

Diferents nivells de coneixement, de realitat, moments en el camí cap a la visió de les idees.

• Món:
  • Visible/sensible:
    • Imatges.
    • Animals, coses.
  • Intel·ligible:
    • Objectes matemàtics.
    • Idees.
• Via de coneixement:
  • Opinió (doxa):
    • Imaginació.
    • Creença.
  • Coneixement, ciència (episteme):
    • Raó discursiva.
    • Raó intuïtiva.

Reminiscència: conèixer és recordar

La idea d'una cosa té una realitat que no és en la concreta cosa sensible, però la idea, a diferència de la cosa, és universal, perfecta, eterna. Això és perquè segons Plató a la nostra ànima hi ha des de sempre (els coneixíem abans de néixer) les idees adormides esperant que les despertem, que les recordem. Comporta un optimisme epistemològic (i l'innatisme) perquè implica que els humans tenim dins nostre tot el que ens cal per arribar al coneixement (diàleg Menó, exemple matemàtic, dedueix i Plató diu que aquesta ciència la posseïa des de sempre, però les matemàtiques es basen en idees, no en el món real, sensible).

Teoria Antropològica: Concepció de l'ésser

S'explica amb el mite del carro alat. Teoria dualista (cos i ànima). Compara l'ànima amb un carro alat on l'auriga (pensament, condueix) és la part racional (cap), el cavall blanc amb tendències positives (bell, bo) és la part irascible (al pit: valor, esperança...) i el cavall negre amb tendències negatives és la part concupiscible (al ventre: instint de conservació, sexualitat...). L'ànima (simbolitzada pel carro alat) viu i es mou al món de les idees. Si l'auriga controla els cavalls, s'enlairarà i podrà contemplar les idees; si no, cau i no podrà conèixer. Si no domina els cavalls, perd l'equilibri i l'ànima cau al món de les coses. Allà pren un cos terrestre, es troba estranya, anhela el que ja no tenim, vol retornar al seu món, haurà de fer renéixer les ales.

Ànima tripartida i virtuts ètiques

El mite del carro alat ens mostra l'ànima com una entitat dinàmica (tripartida). Plató s'hi basa i parla de tres virtuts:

• Racional (pensament): virtut de la saviesa.
• Irascible: virtut de la fortalesa.
• Concupiscible (els instints): virtut de la temperança.

Aquestes tres virtuts en equilibri creen la Justícia.

Dualisme ànima-cos

Ànima i cos són dues entitats distingibles. L'home és la seva ànima, que està unida incòmodament al cos, que és físic i mortal, imperfecte. Però l'ànima, immortal, perfecta, defineix l'home i li permet fer el més elevat.

• Cos: pertany al món de les coses sensibles i temporals.
• Ànima: pertany al món de les idees eternes.

Amor (Eros) o anhel de bellesa

Pot restituir les ales a la nostra ànima perquè torni al seu estat original.

• Fedre: força inspiradora de grans gestes.
• Pausànies: força que transforma la pròpia personalitat.
• Erixímac: perspectiva mèdica, elogia la força generadora de l'amor.
• Aristòfanes: desig de trobar el que ens manca, som un fragment que aspira a la seva totalitat, cada meitat cerca la seva meitat.
• Agató: desig de rebre.
• Sòcrates: desig del que no es té, anhelat com el més sublim i bell.

Estat utòpic

L'estat de Plató és un estat que hauria de servir d'exemple, no és més que una utopia, però és una societat ideal. És tant el model que cal seguir per aconseguir el bé i la justícia de la societat i la felicitat dels seus membres. Per tenir capacitat d'exercir el poder polític cal haver accedit al coneixement més elevat (si algú coneix com fer el bé, és impossible que no el faci, no és dolent sinó ignorant).

Societat estructurada

La polis equival a la impotència de l'individu. La societat està estructurada en tres classes socials:

• Treballadors: no tenen influència política, han d'oferir a la polis els recursos per satisfer les necessitats bàsiques (comportament: temperança en la producció).
• Militars: defensaran la ciutat de l'enemic extern o de conflictes interns (valentia, excel·lència pròpia).
• Governants: exerciran el poder polític per prendre decisions. La formarà la classe de les persones sàvies (han accedit al coneixement i a la contemplació de les idees). Es nodrirà dels millors militars, els que hagin superat una llarga selecció (governants-filòsofs).

Decideix la naturalesa i el caràcter personal, que ens fa aptes per a un determinat tipus de tasques.

Educació i selecció

És un element bàsic per formar una societat ideal. S'aplica només a les classes militars i sobretot als governants, perquè són qui prenen les decisions polítiques. Es fa una selectiva educació, els millors en les assignatures van pujant de nivell. Els guardians tindran una educació llarga i especial, a més el seu règim de vida estarà molt controlat per l'estat. Són mesures per garantir l'honestedat i la incorruptibilitat dels governants.

Jerarquia dels règims polítics: estat malalt

• Timocràcia (degeneració de l'aristocràcia): governen els militars, ambiciosos que no miren pel bé i la felicitat comuns sinó per la prosperitat personal.
• Oligarquia (degeneració de la timocràcia): governen els poderosos i adinerats, busquen el propi enriquiment, exploten els altres (cobdícia).
• Democràcia (degeneració de l'oligarquia): governa el poble, llibertat, igualtat, però tothom fa el que vol, s'igualen, no governen els millors.
• Tirania (degeneració de la democràcia, de la política extrema): governa un líder ambiciós i carismàtic. És la conseqüència de baralles, guerres fruit de la democràcia. De la inestabilitat s'alça un salvador que es converteix en omnipotent, corrompent i atemorint els altres.