Plató: Idealista o Realista? Anàlisi Comparativa de la Política i les Idees

Continuació Examen 1

4. Continuació

Tot comptat i debatut, la postura política de Plató és clarament idealista. Un pensament polític es considera idealista perquè, entre altres coses, no es preocupa tant de les circumstàncies de l'acció com dels principis que l'orienten. Els idealistes tendeixen a considerar que són els principis i no les conseqüències d'una acció política el que marca el valor d'aquesta acció. Per a un idealista és la bona teoria el que marca la bona política. A més, els idealistes tendeixen a considerar que la bona política deriva d'un governant savi, o d'un filòsof-rei, capaç de fer la síntesi de saber i poder.

Podríem comparar aquesta tesi amb altres dues de molt importants també en el context del pensament polític: la d'Aristòtil a Grècia i la de Maquiavel al Renaixement.

Aristòtil es va adonar que l'idealisme polític de Plató estava errat perquè una ciutat només pot ser feliç i pròspera si està unida i si tots els ciutadans van a una; però Plató no acabaria tenint una sola ciutat sinó tres de diferents, perquè en dividir la societat en tres classes socials (governants -o homes d'or-, defensors de la ciutat -o homes de plata- i obrers -o homes de bronze-), cadascuna d'aquestes classes socials buscaria el seu propi profit.

Però si en tota la història del pensament trobem un autor contrari a l'idealisme en política i que considera nefast governar segons principis sense atendre a les conseqüències de les accions, aquest és Maquiavel. En el Renaixement italià Maquiavel inaugura la tendència del que s'anomena realisme polític i defensa que el governant, per ser virtuós, ha d'aprendre a no ser bo, si convé. Adaptar-se a les circumstàncies per tal d'aconseguir allò que es vol pot voler dir, per exemple, mentir o ser deslleial. Amb la tendència a creure que tot home és dolent per naturalesa i que no es pot confiar en la bona intenció del governant, per més savi que sigui, Maquiavel, a diferència de Plató, separa allò moralment bo d'allò políticament bo.

5. Creieu que Plató té raó quan defensa que els més savis han de governar?

Avui en dia, i d'entrada, la democràcia, i no l'aristocràcia, és considerada arreu el règim més desitjable perquè garanteix la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, mentre en la teoria de Plató cada classe social tenia una educació i unes lleis diferents. De totes maneres, tot i que la polis grega i l'època de Plató tenen poc a veure amb les nostres societats actuals, l'afirmació de Plató que els més savis són els que han de governar no es pot desqualificar directament i, com a mínim, ha de fer-nos reflexionar.

D'entrada, sembla que no està malament pensar que la persona que governi ha de ser una persona informada, que sàpiga què passa en el seu entorn, intel·ligent i astuta i, també, una persona que sigui equilibrada i justa. Perquè si no està informada es pot errar, si no és intel·ligent i astuta es pot deixar enganyar i si no és equilibrada i justa pot esdevenir un tirà, casos, tots aquests, clarament indesitjables.

Però en la democràcia no busquem tampoc l'home més savi; si cerquéssim això no faríem eleccions sinó exàmens complicats -com les oposicions a jutges i a notaris- o, per què no, test d'intel·ligència. Les democràcies són règims d'opinió pública i, per tant, es vota aquella persona que considero capaç de gestionar millor els interessos de tots d'acord a la meva opinió particular. No cal posseir cap ànima especial per ser un bon governant: les millors democràcies són aquelles que garanteixen que qualsevol persona, amb independència dels seus cognoms, dels seus diners o del seu nivell d'estudis, pot representar les opinions de la majoria.

A més, tampoc no podem pressuposar ingènuament que qui coneix el bé necessàriament el farà. Saber què és el bé i actuar d'acord amb el bé són coses molt diferents. Per tant, saviesa i bondat, que per a Plató són indestriables i necessàries per al bon govern, no estan en realitat intrínsecament unides. I segurament aquesta discordància amb l'afirmació de Plató es dóna perquè el règim polític imaginat per l'autor de La República és massa idealista per a nosaltres.

Examen 2

1.- Expliqueu breument -al voltant de 40-80 paraules- les idees principals del text i com hi apareixen relacionades. [2 punts]
En aquest fragment Plató ens explica que a travé s de la reminiscè ncia hom pot assolir el coneixement d’allò que en realitat é s, allunyant-se de l’aparenç a. El filò sof é s la persona que, en un continu procé s de reminiscè ncia està mé s a prop de la divinitat, é s a dir, del mó n de les idees, i mé s lluny del món sensible, per la qual cosa é s rebutjat, injustament, per la resta d’homes.
3. Caracteritzeu una altra concepció d’idea diferent de la que apareix en el text. Compareu-la amb la que apareix en el text. [3 punts]
Segons la noció d’idea que es desprè n del text, les idees no pertanyen a aquest mó n sensible i material en què vivim, sinó que provenen d’un mó n superior i modè lic; d’un mó n perfecte i de carà cter diví . Segons Plató , la idea té una entitat superior a la de qualsevol de les coses del mó n sensible en què vivim. Les idees só n els models intel•ligibles de les coses, só n perfectes i immutables i nomé s s’arriba a elles a travé s de la raó : com diu el text, és la reminiscència -el record- la que permet que ens adonem que les coses sensibles só n nomé s aparences o cò pies de les coses que realment só n i que ja haví em vist, é s a dir, de les idees. Les idees, doncs, só n per a Plató la font del coneixement veritable. En canvi les coses materials nomé s só n cò pies de les idees. El pur coneixement sensible de les coses materials ens aporta un coneixement insuficient, unilateral, i per tant, fals; les sensacions sense la idea nomé s generen opinió , no pas ciè ncia .
Les tesis de Plató van generar un corrent que, a l’è poca moderna, es va anomenar racionalista i que està representat bà sicament per Descartes el qual, reelaborant la tesi de Plató , creia que les idees preexisteixen als individus o só n innates en ells. Però hi ha dues grans tradicions filosò fiques que han criticat molt en profunditat el platonisme a l’hora d’analitzar el concepte d’idea. Ens referim a les afirmacions d’Aristò til en el mó n grec i a les de l’empirisme de Hume al segle XVIII, que resumirem tot seguit.
La superioritat absoluta que Plató va atorgar a les idees separades de la matèria va ser rebutjada d’una manera radical pel seu deixeble Aristòtil. Segons Aristòtil les idees no es poden separar de les coses materials. La idea d’home, per exemple, resulta inseparable de ‘Pere’, ‘Lluís’ o ‘Joan’ i de fet no existiria ni seria comprensible sense l’existència real de ‘Pere’, ‘Lluís’ o ‘Joan’, perquè una idea expressa la ‘substància’ comuna ‘home’ per sobre dels accidents que separen els diversos humans (ser alt o baix. Gras o prim, ros o bru). No hi ha idees sense coses materials en les quals es fonamenten. En cadascun dels humans hi ha la idea d’home i sense l’existència dels humans no hi hauria idea d’home. Bàsicament per a Aristòtil una idea és una construcció intel•lectual que s’elabora per abstracció a partir de considerar el que les diverses coses tenen substancialment -és a dir, en profunditat- en comú. Es per això que s’acostuma a anomenar ‘realista’ la posició aristotèlica, en la mesura que les idees no existeixen fora de la realitat material de la qual deriven. Aristòtil considera que sense sentits corporals i sense captació sensible de les realitats materials no hi hauria idea: no hi ha una separació entre el sensible i l’intel•ligible, sinó que la sensibilitat porta a l’enteniment i a l’elaboració de conceptes; per això segons Aristòtil el rebuig platònic de la importància dels sentits el condemna a què les idees siguin unes pures abstraccions mentals desencarnades.
En el pensament modern, al segle XVIII la polèmica sobre què entenem per ‘idea’ va ser represa pel filòsof empirista escocès David Hume. Hume distingeix entre idees i impressions i, ben al contrari del que sosté Plató, diu que l’únic coneixement immediat és el que prové de l’experiència sensible; les idees no són més que imatges dèbils que tenim de les impressions quan les pensem o les recordem. Per tant, per a Hume és a partir de les impressions (primàries) que tenim idees derivades de les impressions. De manera que les idees no són cap model de les coses materials sinó una còpia de les impressions, que són més vives. En Hume, doncs, les idees deixen de ser primeres en el temps (en Plató les havíem vist abans quan la nostra ànima estava al ‘cosmos noetós’ i només les hem de recordar), i ja no són la font de coneixement ni, per descomptat, no es troben en cap món separat del material, sinó en la ment de l’home, que les obté a través de les impressions que rep de les coses sensibles.