Plató i Descartes: Comparativa de Teoria i Mètode

La filosofia de Plató: El món de les idees

La seva és una obra extensa en forma de diàleg que, per fer-se entendre, recorre al mite i la metàfora. Divideix la realitat en dos mons: l’Intel·ligible i el sensible, sent aquest darrer una còpia del primer.

• Els sentits: Proporcionen el coneixement de l’aparença.
• La raó: Ens condueix al món vertader.
• El coneixement: És propi de l’ànima i es defineix com a record (reminiscència).

La realitat és immaterial, eterna i invariable. N’hi ha de quatre tipus d'idees: de les coses, matemàtiques, de valors i la Idea de Bé, que és la mare i la causa de la resta d’idees.

Plató defensa un model dualista: l'home està compost d’ànima i cos, una unió antinatural on el cos és la presó de l’ànima (explicat mitjançant el mite del Carro alat). Els temes ètics i polítics són els més importants, ja que tota la seva filosofia està encarada a justificar el seu model d’Estat i la República.

René Descartes: El mètode i el racionalisme

La seva obra segueix el model científic; vol crear un mètode universal i segur basat en la reflexió sobre veritats evidents. Distingeix tres substàncies diferenciades: Déu, Jo i el Món.

Dubtem dels sentits, ja que les coses que ens mostren són confuses; el coneixement clar i evident només ve donat per la raó, que segueix un mètode basat en quatre regles segures. Les idees són una representació mental i se'n distingeixen tres classes:

• Adventícies: Provenen de l’experiència.
• Fictícies: Les construïm combinant altres idees.
• Innates: El pensament les posseeix per ell mateix.

A partir de les idees innates, Descartes demostra l’existència de Déu. Manté una visió dualista: l'home està compost per dues substàncies (pensament i extensió) connectades per la glàndula pineal. Proposa desprendre’s del saber tradicional per fonamentar el coneixement a partir del seu mètode, tot i que no desenvolupa una teoria ètica ni política completa.

El mètode cartesià: Les quatre regles

• Evidència: No acceptar cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho és.
• Anàlisi: Dividir cadascuna de les dificultats que s'examinen en tantes parts com sigui possible per resoldre-les millor.
• Síntesi: Ordenar els nostres pensaments passant de les qüestions més simples a les més complexes.
• Enumeració: Cal fer tantes enumeracions com sigui necessari per tal d’evitar l’error.

El dubte metòdic i els seus nivells

• Certesa de les dades sensorials: Es dubta de les dades obtingudes pels sentits perquè aquests ens enganyen sovint.
• Errors de raonament: L’ésser humà comet errors freqüentment; per tant, es pot dubtar de tots els raonaments anteriors.
• Dificultat per destriar el son de la vetlla: És possible que tots els pensaments que tenim en l’estat de vetlla, en realitat, siguin somnis.
• La hipòtesi del geni maligne (dubte hiperbòlic): Suposa l’existència d’un geni maligne que ens duu a considerar evidents coses que no ho són.