La planificació lingüística i els processos de normalització

La planificació és l’acció de govern encaminada a l’elaboració conscient i racional de plans d’intervenció sobre els fets lingüístics. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria i, a partir d’aquí, es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua. Un govern també pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seva societat ; llavors parlam de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua.

Basta una ullada al mapa lingüístic europeu o de qualsevol altre continent per comprovar que la diversitat lingüística a cada estat és un fet evident. Aquest fet ha propiciat un seguit de models de planificació lingüística que reflecteixen el tractament que es dóna en cada cas a les llengües d’una estat, podem distingir les situacions següents:

Monolingüisme com a objectiu:

reconeixement oficial i promoció d’una sola llengua.

Protecció de minories lingüístiques:

situació en què les llengües minoritàries, tot i que no disposen d’una planificació que en permeti la normalització, tenen, si més no, alguna mena de reconeixement institucional.

Autonomia lingüística:

situació en què les llengües minoritàries comparteixen la condició d’oficials en els territoris administratius propis amb la llengua oficial de tot l’estat. Aquest és el cas de l’actual marc legal de l’Estat espanyol.

A l’Estat espanyol tenim un model mixt: s’hi combinen el principi de personalitat i el principi de territorialitat.

Federalisme lingüístic:

aplicació estricta del criteri de territorialitat. És a dir, les diferents llengües són oficials, de manera exclusiva, als territoris que històricament les tenen com a pròpies. És el cas de Bèlgica i de Suïssa.

Plurilingüisme institucional:

l’estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el seu territori. Finlàndia i Luxemburg en són un exemple.

Concepte de llengües minoritàries i llengües minoritzades. Relació entre ambdues

En tot procés de substitució lingüística es produeix una minorització de la llengua dominada. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral. Davant aquest fet, la llengua dominant adquireix la categoria de culta, de prestigiosa, d’internacional, de moderna, mentre que la dominada, la de col·loquial, pobra, insuficient, folklòrica... Són llengües minoritzades el català, el bretó, el basc, el gallec, el sard, l’occità, el cors…

. Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants reduït5 . Una llengua majoritària és aquella que té un nombre elevat de parlants. No existeix, per tant, un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Ho podem comprovar en analitzar les llengües minoritàries i minoritzades d’Europa.

Una llengua majoritària no està exempta de ser minoritzada, tot i que no és gaire usual. Per exemple, el francès (llengua majoritària) pateix una situació de minorització al Canadà a causa de l’anglès.

*Actualment, segons les dades subministrades per la UNESCO, el català és la vint-i-dosena llengua més traduïda del món.*

La situació actual de la llengua catalana: extensió i nombre de parlants, marc legal, ús del català als diferents àmbits

La llengua catalana, té dues grans funcions: la funció comunicativa i la funció identificativa i de cohesió social.

Extensió i nombre de parlants

El català es parla a les Illes Balears, Catalunya, Valéncia, Aragó, Múrcia, Andorra, la Catalunya Nord (sud de França) i Sardenya.És la segona llengua de la Península, la novena més parlada de la unió europea i la 22a llengua més traduïda del món.

A les Illes Balears, el català és entès pel 93 per cent de la població, és llegit i parlat per tres quartes parts de la població i escrit per la meitat dels habitants.A més, l’escolarització en català ha d’acabar fent que tothom sigui capaç d’entendre, parlar, llegir i escriure aquesta llengua.

A Catalunya i Aragó gairebé tothom l’entén i més del 75 per cent de la població el parla. A l’anomenada Catalunya Nord i a la ciutat de l’Alguer, en canvi, només l’entén la meitat de la població i menys de la meitat el parla. En una situació intermèdia se situa la Comunitat Valenciana.

El marc legal de la llengua catalana

L’any 1977, dos anys després de la mort de Francisco Franco, es van convocar eleccions, i el 1978 es va dur a terme un referèndum a través del qual es va aprovar l’actual Constitució espanyola. Per primera vegada, després de més de dos segles de prohibició i de persecució lingüística, un text legal espanyol reconeixia la cooficialitat del castellà amb les altres llengües històriques ¾català, gallec, basc¾ en els territoris respectius.

Com que la Constitució espanyola no es referia a aquestes llengües pel seu nom, sinó com a «llengües pròpies», en l’estatut de cada autonomia es va incloure un capítol sobre matèria lingüística. El 1979 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya; l’any 1982, el de la Comunitat Valenciana; i el 1983, el de les Illes Balears6 , en els quals es reconeix l’oficialitat de les llengües territorials ¾catalྠi la de l’estat ¾castellà.

La regulació legal dels estatuts d’autonomia es complementa, doncs, amb l’aprovació de

la Llei de Normalització Lingüística el 1983 a Catalunya, el 1984 a la Comunitat

Valenciana i el 1986 a les Illes Balears. La seva funció és regular (normalitzar) l’ús del

català en els àmbits formals: l’administració, l’educació, els mitjans de comunicació i els

càrrecs públics.

El Decret de Mínims en l’Educació és un decret que regula l’ús i l’ensenyament de la llengua catalana en els centres docents no universitaris de les Illes Balears.

Ús als diferents àmbits

→ Les institucions i les administracions públiques: El català és la llengua habitual en el conjunt de l’administració pública.

→ El sistema educatiu: L’ensenyament obligatori ha de garantir que tots els alumnes dominin les dues llengües oficials.

→ Els mitjans de comunicació: la normalització es minima a la radio, televisió…

→La cultura i el lleure: El català és present a la producció editorial, el cinema, la música, el turisme, l’esport, el lleure, el teatre i la cultura popular tradicional

→ El món de la feina i l’economia: L’avanç del català en el món laboral, en les comunicacions de les empreses, en les cartes comercials, etc., ha estat significatiu els darrers anys, però encara és lluny del nivell de normalitat desitjable.

→ Les noves tecnologies: En el cas dels productes informàtics, el català no solament ha de competir amb el castellà, sinó, sobretot, amb l’anglès