Pictorialisme i evolució de la fotografia: de Bayard a Eastman

La fotografia vol ser art

La fotografia vol ser art

Hippolyte Bayard i la ficció fotogràfica

Hippolyte Bayard, l'any 1840, crea una imatge de ficció com a queixa per l'ajuda que va donar el govern francès a Daguerre pel seu invent i per la negativa de comparar la patent de Bayard. És la fotografia titulada «Autoretrat com a ofegat» (en castellà «Autorretrato como ahogado»), que mostra que la fotografia era capaç d'inventar històries igual que la pintura. Es va obrir una finestra perquè la fotografia creés ficcions, una cosa que també faria Adolphe Humbert Molard, que realitzava quadres vius, com per exemple «Amic com a presoner» (1848).

Relació entre fotografia i pintura

La fotografia sovint anava a remolc de la pintura: volia fer art imitant la pintura, prenent la mateixa temàtica i composició, i això, en molts casos, perjudicava la fotografia. Aquesta via d'acostament a la pintura era de doble camí: en la temàtica i en les formes.

Formes i tècniques: calotip i col·lodió

Si ens referim a les formes, trobem el calotip, que oferia la possibilitat d'una imatge amb poca nitidesa que recordava un dibuix; aquesta va ser una tècnica que van utilitzar molt bé Hill & Adamson a partir de la dècada de 1840. El calotip, a partir dels anys 1850, comença a desenvolupar-se també a França, i podem trobar autors com Charles Nègre, que l'utilitzava per captar imatges instantànies i temàtiques realistes com el pintor Courbet. També van aparèixer Henri Le Secq i Gustave Le Gray, aquest darrer conegut sobretot per les seves marines de finals dels anys 1850, en les quals sovint utilitzava dos negatius de col·lodió, un per al cel i un altre per a la terra. Le Gray considerava la fotografia com un art; el 1849 va realitzar paisatges de Fontainebleau on es reunia amb pintors d'aquell cercle.

Escola de Barbizon i el cliché-verre

Hi va haver alguns pintors de l'Escola de Barbizon a Fontainebleau, a França —com Théodore Rousseau, Corot, Millet o Daubigny— que pintaven paisatges d'aquella zona; els seus deixebles i fins i tot ells mateixos utilitzaven la fotografia per realitzar aquells paisatges. Van començar utilitzant el calotip i fins i tot van inventar el cliché-verre, que no era més que un sistema que permetia als pintors realitzar fotogravats. El cliché, que era de vidre, s'emulsionava amb col·lodió; després s'esgroguiava o raspava per fer dibuixos sobre la placa i, més tard, es col·locava un paper fotosensible sota el vidre. La llum, en travessar les zones rascades, produïa un efecte semblant al gravat.

Pictorialisme: autors i textos

A mitjans del segle XIX va sorgir un moviment fotogràfic anomenat Pictorialisme (cap a 1880).

1. William Lake Price / Oscar Gustave Rejlander / Henry Peach Robinson
2. Peter Henry Emerson: Naturalistic Photography for Students of the Art (1889)
3. The death of the naturalistic photography (1891)

- James McNeill Whistler

- Katsushika Hokusai

3. George Eastman

• Kodak (1888)
• Kodak Pocket (1895)
• Kodak Brownie (1900)

Des del principi es va associar més el daguerreotip als retrats i el calotip als paisatges; aquest últim (pictorialisme) s'associà més a la idea de pintura. Aquest acostament a la pintura va començar a sorgir a Gran Bretanya a partir dels anys 1850, amb positius sobre paper d'albúmina obtinguts a partir de negatius de vidre amb col·lodió humit.

Van sorgir fotògrafs com William Lake Price, Oscar Gustave Rejlander (que va usar composicions amb cinc negatius i dos papers per a la seva obra) i Henry Peach Robinson, que eren pintors que s'acostaven a la fotografia buscant ajuda per a les seves pintures i van acabar dedicant-s'hi. En els inicis del pictorialisme es seguia buscant la temàtica pictòrica dins la fotografia.

Peter Henry Emerson i la visió naturalista

Una de les figures destacades va ser Peter Henry Emerson, un anglès que s'interessà per la fotografia de paisatges i per la possibilitat que tenia la fotografia de reproduir la natura d'una manera bella. Ell no modificava res de la fotografia ni abans, ni durant, ni després de la presa. No utilitzava el «flou» típic dels pictorialistes, no modificava els negatius ni aplicava revelats estranys. És considerat un "pescador d'imatges"; feia fotografies de la natura, dels camperols treballant, dels fenòmens atmosfèrics... Influït pel pintor James McNeill Whistler i, en menor mesura, per Hokusai, va arribar a la conclusió que la fotografia té molta capacitat com a llenguatge artístic. Reconeixia que la fotografia pot crear imatges relativament «maques», però que, segons ell, sempre estaria per sota de les altres arts. Tot i això, a partir d'aquell moment es van començar a fer algunes de les millors fotografies.

George Eastman i la democratització de la fotografia

Amb George Eastman es produeix un segon pas en l'expansió de la fotografia. Si en un principi predominava el retrat, ara arriben les càmeres Kodak, que popularitzen i socialitzen la fotografia entre totes les classes. Ja no es parla només de fer retrats, sinó de fer fotografies per part de tota la societat.