Perspectives sobre institucions, identitat ètnica i federalisme

PAC 1

Pros i contres d’estudiar fenòmens socials amb perspectiva institucional: Avantatge és que aquesta perspectiva assumeix que amb el coneixement de les institucions, es poden predir resultats esperats en una determinada societat. Ja que aquesta perspectiva afirma que les institucions modelen els comportaments dels individus, la capacitat predictiva de les teories socials i polítiques seria molt alta. La perspectiva és molt poderosa, ja que fa pensar que podem generar una solució institucional a qualsevol problema social, creant unes condicions que el conflicte formi part del funcionament polític i si esclata hi hagi mecanismes per resoldre’l. Inconvenient és que es corre el risc de perdre de vista qüestions prefixades, de tall econòmic, identitari o social molt rellevants.

Diferències perspectiva constructivista i essencialista en conflicte ètnic. Laitin: Essencialista situa origen identitats en tradició històrica arrelada, mentre que constructivista considera també que les identitats es formen segons les condicions de l’entorn i també segons les condicions econòmiques o institucionals i que aquestes condicions poden ser fomentades políticament. Laitin es guia per la constructivista de la identitat ètnica. No és radical en aquesta. Per a ell existeixen unes bases culturals que no es poden crear artificialment. Són condicions necessàries, però no suficients. Aquests trets expliquen la permanència històrica de certes identitats. No obstant la seva activació inicial s’explica pel comportament dels actors polítics, principalment les elits que utilitzen les identitats en benefici propi.

Laitin transició democràcia moment crucial integració política. Èxit o fracàs institucions en transició: La creació d’institucions poden generar processos que permeten la seva pervivència en el temps. Això es veu en les teories de l’institucionalisme històric. Una vegada instaurades, generen condicions que compliquen la modificació d’aquestes. Per això, les transicions són un moment clau per replantejar el disseny institucional. Tanmateix, les transicions generen institucions en un context delicat, en el que el centre és feble. L’èxit depèn de generar mecanismes de representació i garantia dels grups ètnics presents a la societat. Particularment aquells eclipsats en el règim anterior. L’autor és institucionalista, però la visió es constructivista. L’autor creu que les institucions generen jocs de suma positiva a totes les ètnies, però admet preexistència ètnica no generada per aquestes. Per tant, les institucions creades en transició no generen punts de trobada dins a pluralitat.

Diferències perspectiva institucions Laitin amb Beramendi: El primer té una visió positiva. Creu que els actors polítics poden realitzar enginyeria institucional que permeti l’acomodament dels interessos en conflicte en una societat a través de jocs de suma positiva, en els quals tots surtin guanyant respecte al marc institucional. El segon, les institucions són resultat dels interessos econòmics. La seva visió és més determinista i creu que el disseny institucional és menys mal·leable.

Descentralització Beramendi: Té un origen econòmic. Són les pressions orientades a la descentralització dels mecanismes redistributius per part de les elits dels territoris més rics les que impulsen el federalisme. L’autor treu importància als motius ètnics i de conflicte.

Relació descentralització i conflicte ètnic Brancati. Mecanismes polítics: Combina enfocament essencialista amb un instrumentalista que fan que la descentralització actuï sobre el conflicte ètnic de manera directa i indirecta. Primer, la descentralització redueix el conflicte ètnic, perquè satisfà les demandes dels grups ètnics de controlar polítiques pròpies. Després, el conflicte incrementa perquè la descentralització reforça els partits regionalistes interessats a avivar-lo.

Discutint la primera, les teories essencialistes conceben el conflicte com allò arrelat que no es mitigarà simplement amb concessions descentralitzadores. La segona, les condicions institucionals sobre les que generen partits regionalistes tenen més a veure amb sistemes electorals que donen força als partits que amb l’existència de nivells descentralitzats de poder.

Altres relacions alternatives entre conflicte ètnic i... 1-increment descentralització: demandes dels territoris fa necessària la descentralització (ESP en Transició); 2-increment partits nacionalistes: no sorgeixen simplement per la descentralització, sinó perquè es generen sobre condicions de conflicte existents (partits ètnics Àfrica); 3-reducció importància partits regionalistes: la descentralització converteix en menys necessaris aquests partits, i en ocasions substitueixen els dirigents regions de partits nacionals (partits regionalistes a ESP de les regions no històriques que han perdut importància).

Chandra, Etnicitat no rellevant per predicció violència o estabilitat democràtica: Creu que la identitat ètnica és una opció i com a tal, té cert component d’arbitrarietat, doncs es pot construir sobre un conjunt d’atributs, escollint només alguns o tots. Això implica que no pot existir una relació directa entre identitat i violència, doncs la primera no és un element fix ni estable i on trobem una identitat ètnica predominant, es podia haver configurat una de diferent. Per tant, on trobem identitats ètniques contradictòries, podríem trobar elements comuns. També podem dir que la violència o els interessos per la desestabilització d’una democràcia poden fer ús de les identitats ètniques, però les causes que expliquen aquestes identitats són unes altres.

Relació institucions i identitat ètnica: Postura essencialista. La identitat no es veu afectada per les institucions. En tot cas, les institucions es derivarien del diferent joc i conflicte entre grups ètnics. Postura institucionalista: la identitat ètnica respon, en part, a les institucions vigents. Aquestes tenen la capacitat de reconduir i modelar les identitats mitjançant la fixació dels assumptes que són tractats en l’agenda política. Lògica mixta: per una banda, la identitat respon a característiques fixades pels individus. Però a intensitat i visibilitat d’aquests caràcters ètnics són modelats per les institucions. Aquestes, en contextos multiètnics, tenen la capacitat de suavitzar la seva intensitat fomentant la integració. El disseny institucional possibilita un joc de suma positiva, de tal manera que totes les elits polítiques tenen un interès en l’acord. Per tant, existeixen configuracions institucionals que produeixen pagaments positius a tots els grups en conflicte i d’aquesta manera, generen incentius per a mantenir l’estabilitat i mitigar el conflicte.

PAC 2

Semblances o diferències federalisme Stepan i Watts: Per al primer no hi ha una definició sola, ja que el federalisme pot adoptar moltes formes. Destaca que la definició de Riker es correspon amb un extrem d’un contínuum imaginar de possibles estructures federals. Així doncs, no preconcebeix cap manera amb què els dos nivells de govern s’hagin de relacionar o influir. La definició és propera a Duchacek, que entén el federalisme com “una organització política en què les activitats de govern estan dividides constitucionalment entre govern central i unitats de govern subestatals”. La definició és descriptiva de l’existència de dos nivells de govern. Watts proposa un concepte normatiu del federalisme pel qual és un equilibri entre a) una unió per dur a terme accions polítiques comunes i b) unitats constituents amb autogovern.

Les definicions no s’allunyen gaire. La diferència està en l’enfocament. Per al segon és més estàtic. La convivència de dos nivells governamentals constitueix el federalisme. Per al primer, és més ampli. El federalisme és un equilibri dins les múltiples possibilitats en el continu entre configuracions limitadors o possibilitadores del demos.

La idea també varia. El primer accentua que el federalisme és un conjunt d’institucions que pot contribuir a gestionar la diversitat, emfatitzant la diversitat ètnica. Això es pot aconseguir amb un acte federal. El segon manté al marge consideracions substantives i el seu enfocament es centra en el disseny institucional.

Relació federalisme i democràcia per Watts i Stepan: El segon es refereix a països democràtics, considerant la democràcia com a norma de govern necessària per considerar que un país pugui ser classificat com a federal. Tot i això, Stepan considera que alguns tenen components més democràtics que d’altres. Institucions limitadores del demos poden ser necessàries per aconseguir els objectius del federalisme, però ho son al cost de limitar la democràcia entesa com a un home un vot i una igualtat absoluta a l’hora d’opinar sobre decisions que afecten els individus. Watts té una actitud més neutra, per la qual cap configuració federal no és necessàriament més democràtica que l’altra.

Es possible federació “hoding together” i simètrica? Qualsevol disseny institucional és possible, així que aquesta és possible, tal i com pensem amb la Índia. Però, la naturalesa del holding together és raonable pensar que federacions així tendeixen a ser asimètriques. ESP per exemple, amb el doble sistema fiscal, o Canadà. Tot i així, val la pena diferenciar entre el primer impuls federal i el desenvolupament del federalisme en un país. La necessitat de mantenir la integritat territorial pot fer que, en un primer moment, el federalisme asimètric sigui una solució. En canvi, una vegada instaurat el federalisme, i precisament per alguns dels problemes esmentats per Stepan que planteja limitació del demos, és habitual observar que existeixen dinàmiques simetrizadores, impulsades generalment per les unitats subestatals amb menys poders.

UE és federal? Seguint Stepan, la UE té el potencial per a convertir-se en un federalisme “coming together” des de la Revolució Francesa. Per a Watts, la UE respon a un model confederal, encara que contenint alguns trets de federalisme.

Beramendi. Federalisme i desil·lusió: En la literatura es creia que el federalisme reforça la democràcia, millora les burocràcies i l’organització de l’Estat, alhora que protegeix el mercat. No obstant, això no s’ha reflectit en la realitat dels resultats del federalisme arreu del món, que són mes mixtos. Aquests resultats depenen d’altres factors i son multidiemsionals (amb resultats positius en uns àmbits i  negatius en altres).

Beramendi. 3 dimensions: 1-representació d’interessos regionals a nivell estatal. Important ja que defineix les diferents regions que poden fer sentir la seva veu en decisions del govern central. L’auto explica que hi ha dos models, un on existeixen cambres altes territorials (EUA) i uns altres que utilitzen conferències regulars entre poders executius estatals i territorials (Canadà). 2-grau centralització sistema de partits. Això defineix la capacitat dels líders estatals de frenar la tendència dels governs regionals de maximitzar la promoció dels seus interessos regionals. 3-disseny descentralització fiscal. Referit tant a la capacitat de manejar i decidir sobre impostos o ingressos i la capacitat de les regions d’endeutar-se. L’autonomia sobre els recursos és clau per comprendre quines són les veritables capacitats de les regions i quins són els seus incentius.

Beramendi no tracta els mecanismes de resolució de conflictes. El conflicte entre administracions és inherent al federalisme. L'existència de i el disseny de diferents institucions que ho dirimeixen és fonamental per explicar la capacitat del federalisme de proporcionar estabilitat o fomentar-la. D'altra banda, Beramendi sembla fixar-se, en parlar de partits polítics, en el grau de descentralització dels partits d'àmbit estatal, però no desenvolupa les conseqüències de l'existència partits exclusivament d'àmbit regional.

Beramendi. Condicions econòmiques i socials importants èxit federalisme. Són dues: 1-capital social. Amb això, es refereix a l’educació de la ciutadania i la capacitat de controlar als governs, i de tenir informació sobre els resultats de cada nivell de govern. 2-especificitat dels recursos regionals. És a dir, si les economies regionals són molt diferents entre si mateixes i si estan diversificades o depenen de recursos molt concrets. Això determina si les diferents regions tenen interessos comuns o si, per contra, és més probable que es generin coalicions transversals a cada regió per defensar els interessos específics de la mateixa enfront la resta.