Personatges de el verí del teatre
Enviado por Chuletator online y clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 11,39 KB
12. Aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo:Manuel de Pedrolo va nàixer el 1918 , va ser un novel·lista, dramaturg, poeta, assagista , un home compromès amb el seu temps i amb la societat el qual va morir el 1990. Podem dividir el teatre de Pedrolo en una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo planteja una reflexió complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils. Preocupat per la condició de la persona humana, però compromés amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifique que no tenen interés pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.
12. Aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo:Manuel de Pedrolo va nàixer el 1918 , va ser un novel·lista, dramaturg, poeta, assagista , un home compromès amb el seu temps i amb la societat el qual va morir el 1990. Podem dividir el teatre de Pedrolo en una etapa central intensa i sòlida, que situem a la segona meitat de la dècada dels anys 50. En aquest període Manuel de Pedrolo planteja una reflexió complexa sobre alguns punts fonamentals de l'existència humana i formula preguntes sobre alguns interrogants absurds. Així, s'interroga sobre la solidaritat humana, el conformisme davant la realitat, l'afany de revolta i les seues dificultats, la recerca del coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència (Els hereus de la cadira, 1954). Els personatges de Pedrolo habiten un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior. Així, ens trobem amb personatges empresonats, els més decidits dels quals lluiten per enderrocar els murs de la presó, si bé els altres acaben en bona mesura per admetre'ls i acostumar-s'hi a causa de la por que desperta en ells l'espai exterior. Escènicament, aquests conflictes suporten unes situacions tancades, angoixants i claustrofòbiques, en què els personatges es troben sotmesos a accions rutinàries i inútils. Preocupat per la condició de la persona humana, però compromés amb un país i un moment molt concrets, Pedrolo hereta la temàtica existencial i se serveix de les formes de l'absurd. El teatre de Manuel de Pedrolo és pessimista. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior, que tracten d’explicar-lo sense que això signifique que no tenen interés pel món dels altres. Molt sovint els personatges viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen un record imprecís del passat, que els confon.
T13 Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual: A començaments dels setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma collectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.Hui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc. En l’escriptura teatral actual en català podem observar les tendències següents:
-Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat.
-Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges innominats.
-Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial.
-Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica.
-Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat.
-Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges innominats.
-Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial.
-Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica.
T13 Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual: A començaments dels setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma collectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.Hui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc. En l’escriptura teatral actual en català podem observar les tendències següents:
-Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat.
-Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges innominats.
-Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial.
-Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica.
-Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat.
-Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges innominats.
-Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial.
-Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians. Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica.