Perquè els milicians del POUM no volen unir a l'exèrcit del poble

RÚSSIA TSARISTA :

A principis del Segle XX, Rússia era un país amb monarquia absoluta, on el tsar Nicolau II concentrava el poder suprem de l’estat i l’exercia sense límits. Per a governar, el tsar disposava del recolzament de l’església ortodoxa, de la noblesa i de l’exèrcit. Tot i que hi havia un parlament, la “Duma”, els seus poders estaven molt limitats perquè el tsar podia convocar o dissoldre-la quan volia. Les llibertats eren inexistents i l’oposició perseguida.L’economia era fonamentalment agrària i la industrialització escassa.La societat presentava desequilibris, doncs la propietat de la terra estava en mans de l’aristocràcia, mentre que els petits propietaris (kulaks) eren pocs. La majoria de la població eren camperols sotmesos a un règim semi feudal. En 1905, després de perdre una guerra en l’intent d’expandir-se per Àsia, les masses es dirigiren en manifestació cap a la residència del tsar. No pretenien destruir el tsarisme, sinó denunciar el mal govern i forçar l’inici de reformes polítiques. Però, la resposta de les autoritats va ser una repressió violenta que acabà amb nombrosos morts i ferits. Aquest fet és conegut com el “diumenge sagnant”. Després d’aquests fets, el tsar es va veure obligat a fer concessions, recollides en un manifest imperial a finals d’eixe mateix any 1905. Però res més enllà de la realitat, el tsar continuà fent el que volia, sense comptar amb la Duma.El descontentament social creixia cada vegada més i aparegueren grups opositors. Entre ells, destacaren els liberals i els marxistes (que es dividiren en menxevics/moderats i en bolxevics/radicals, aquests últims dirigits per Lenin).

LA REVOLUCIÓ DE 1917

En 1914 Rússia havia entrat en la Primera Guerra Mundial sense estar preparada econòmica ni militarment. Les derrotes militars i el desabastament en la rereguarda crearen un gran malestar que derivà en vagues i manifestacions, reprimides amb gran duresa. Els revolucionaris crearen soviets (comitès obrers) que protagonitzaren una revolució contra el tsar en febrer de 1917. Nicolau II abdicà i es formà un Govern Provisional presidit pel príncep Lvov i posteriorment pel moderat Kerensky. Els bolxevics s’oposaren i Lenin publicà les “Tesis d’Abril”, que demandaven Pau, terres per als camperols i respecte a les nacionalitats. En Octubre de 1917 el soviet de San Petersburg, dirigit per Trotsky, assaltà el Palau d’Hivern i provocà la caiguda del Govern Provisional. Immediatament s’impulsaren mesures revolucionaris per a implantar el comunisme i es negocià la Pau amb Alemanya (Tractat de Brest-Litovsk). La Duma va ser dissolta i s’establí una dictadura comunista.

Guerra Civil I NAIXEMENT DE L’URSS

Una part del país (menxevics, liberals i tsaristes) s’oposà als bolxevics i organitzà l’Exèrcit Blanc, que contà amb el recolzament de França i Regne Unit. Davant d’ells s’enfrontà l’Exèrcit Roig bolxevic en una Guerra Civil que es prolongà entre 1918-1921.Guanyaren els bolxevics, però es van veure obligats a imposar un dur comunisme de guerra. Més tard, Lenin impulsà la “Nova Política Econòmica” (NEP) que combinava l’economia socialista amb un lliure comerç a petita escala. Aquesta política obtingué resultats espectaculars.     En 1922 es creà la Uníó de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), organitzada seguint una estructura federal i controlada pel Partit Comunista.  

ESTALINISME///

Quan Lenin emmalaltí, s’obrí una pugna per succeir-lo al front del comunisme soviètic. Dos foren els possibles candidats: /-Trotsky. Concebia la revolució com a un procés internacional i tenia una visió descentralitzada del partit comunista i de l’Estat. -Stalin. Era partidari del socialisme en un sòl país i d’una estructura més centralitzada, tant del partit com de l’URSS. /Stalin s’alia amb altres líders bolxevics i es va fer amb el control del partit. Trotsky va haver d’exiliar-se i, en 1940, va ser assassinat per ordre del propi Stalin, curiosament per un espanyol, Ramón Mercader, usant un piolet. Stalin imposà una dictadura totalitària caracteritzada pels següents trets: /-Culte a la personalitat. La seua figura va ser exaltada mitjançant una extensa propaganda oficial. -Control sobre l’Estat i el partit. Es creà una burocràcia al servei del poder central. -Repressió de l’oposició. Es perseguí a la dissidència, que fou empresonada o executada./Pel que fa a economia, s’implantà un model econòmic fonamentat en el control estatal i definit per les següents característiques:/-Col·lectivització de la terra. L’agricultura s’organitzà en cooperatives (koljós) i explotacions estatals (sovjós)./-Industrialització accelerada. Fomentació de la indústria i la construcció d’infraestructures./-Planificació centralitzada. L’Estat prenia totes les decisions econòmiques i establia plans quinquennals (de 5 anys) per tal de complir els objectius./Però, l’aspecte més fosc del període estalinista el constituïren les purgues o depuracions realitzades pel règim, que conduïren a milions de persones a camps de concentració (gulags).

Entre els perseguits estaven els dissidents polítics o qualsevol membre considerat rival per Stalin, els intel·lectuals, tant artistes com professors universitaris, científics, escriptors, etc., les minories ètniques i els camperols que s’oposaren a les col·lectivitzacions. //

L’ECONOMIA DELS ANYS 20/

Una vegada conclosa la 1ªGM la necessitat de productes significà un increment del consum. Açò afavorí la producció industrial i propicià l’enfortiment econòmic d’EE.UU., que a més s’havia enriquit durant la guerra i ara era el màxim productor i exportador. Des d’aleshores seria la màxima potència mundial.//Però, l’augment de la producció tan sols es mantingué fins a 1920, ja que una vegada recuperat el nivell de consum, la demanda va decaure, cosa que suposà el descens dels preus, la reducció de la producció i l’augment de l’atur, fet que provocà que baixés més encara el consum.//La situació es va fer més greu quan els EE.UU. Restringiren els crèdits concedits a Europa per col·laborar en la recuperació post bèl·lica. Així doncs, s’accelerà la caiguda de la demanda, fet que provocà una sobreproducció que conduí a una situació de crisi.//Davant la crisi s’adoptaren mesures proteccionistes que dificultaven el comerç internacional. Tanmateix el creixement de l’atur i el descens dels salaris provocaren un profund malestar social.//A partir de 1924, superada la crisi inicial, s’entrà en una fase d’expansió econòmica que es mantingué fins 1929, amb un clima d’eufòria i capitalisme; naixen els “Felíços anys 20”. Aquest creixement econòmic s’esdevingué en part gràcies a les innovacions de la Segona Revolució Industrial i a la pròpia guerra. Nous sectors com el de l’automòbil, el petroli i l’electricitat, més factors com el treball en cadena, feren que els EE.UU. Tingueren una prosperitat increïble, de tal manera que es potencià l’anomenada societat de consum, convertida en símbol de felicitat i benestar.

Així doncs, durant els anys vint s’havien fabricat més productes dels que la població demandava. Aquesta sobreproducció provocà una acumulació d’estocs, amb la qual cosa es va reduir la producció. Com la indústria ja no produïa riquesa, la forma més ràpida d’obtenir beneficis era mitjançant l’especulació borsària: es compraven accions d’empreses a la Borsa a baix preu per a intentar revendre-les a un preu més elevat en un breu període de temps. No obstant, el preu de les accions no es corresponia amb la realitat econòmica.//El 24-10-1929 es posaren a la venda un elevat nombre d’accions a la Borsa de Nova York, i davant la inexistència de compradors, es Generà una onada de pànic entre els accionistes, que només volien vendre. El valor de les accions caigué en picat, és a dir, es produí el crac borsari, i milers de persones es van Arrúïnar. Aquest dia és conegut com “dijous negre”.//Els bancs van ser els primers en patir les conseqüències de la crisi, ja que els clients intentaven retirar els seus diners. Molts bancs tancaren les portes i els clients no pogueren recuperar res. Gran part de les empreses s’Arrúïnaren i les indústries, que no podien vendre les seues existències, paralitzaren la producció. El tancament d’indústries provocà que milions d’obrers es quedaren sense treball. La fam i la pobresa s’apoderaren dels carrers. Els desocupats no podien comprar els productes necessaris, els estocs continuaven augmentant i moltes altres indústries van haver de tancar, la qual cosa va originar encara més desocupats. La crisi produïa cada vegada més crisi.//Els vincles existents en l’economia mundial propagaren amb rapidesa la crisi americana a altres continents, principalment Europa i les seues colònies.

Anem ara amb altres conseqüències de la crisi.

Socialment, el descens dels salaris i l’atur foren fenòmens generalitzats, així és que gran part d’obrers i camperols sofriren la misèria i la indigència. A nord América es comptabilitzava més d’un milió de persones sense llar. Les desigualtats socials s’accentuaren, doncs la diferència del nivell de vida entre rics i pobres era cada vegada major.

La Gran Depressió commocionà també l’orde polític que sustentava l’economia capitalista. La ineficàcia de gran part de governs per tal d’actuar contra la crisi portà a la població a qüestionar la democràcia liberal i a buscar solucions a ideologies extremes, anticapitalistes i antidemocràtiques, que defenien estats autoritaris, ja foren de tendència comunista o feixista.

Però com s’eixí de la crisi? El New Deal (Nuevo Trato) impulsat pel president dels EE.UU. Franklin Delano Roosevelt a 1932 fou una de les solucions més innovadores. Aquest tractat imposava l’intervencionisme de l’estat en l’economia. El principal objectiu era reactivar el consum, així que l’estat invertiria en obres públiques i en subvencions agrícoles per tal de crear llocs de treball i augmentar la protecció social. Tanmateix també es controlaria la banca i el sistema de crèdits.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\04.Resum reformes del New Deal.Avi

A mitjans de la dècada dels 30 semblava que la crisi remetia, però les dificultats econòmiques no es resolgueren fins després de la 2ªGM, quan noves teories econòmiques serien aplicades. Per exemple la teoria de Keynes, segons la qual la demanda i el consum són el motor del creixement econòmic, doncs d’aquests depenen els beneficis i la inversió empresarial i, per tant, els llocs de treball.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\05.Teoria general de Keynes.Avi

A la carpeta d’imatges podreu trobar moltes més imatges sobre les conseqüències del crac borsari.

Per a acabar, com a curiositat, citar que entre el 1919 i el 1933 als EE.UU. Estigué vigent la coneguda com a “Llei seca”, que prohibia la creació, venda, transport, importació i exportació de begudes alcohòliqües en tot el país. Durant eixos anys proliferaren les bandes mafioses i el crim organitzat; un dels millors exemples és Al Capone, la vida del qual es reflexa en el film “Los intocables de Eliot Ness”.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\09.Los intocables de Eliot Ness tráiler.Avi

LA CRISI POLÍTICA DEL PERÍODE D’ENTREGUERRES

Es tracta d’una etapa molt inestable. La fragilitat de les democràcies, l’èxit del comunisme a Rússia i la seua influència al moviment obrer europeu, i la difícil recuperació post bèl·lica, agreujada per la Gran Depressió, configuraren el context en el que sorgiren i triomfaren moviments totalitaris de base conservadora, nacionalista i fins i tot racista.

La inestabilitat política vingué del gran pes que estaven adquirint les organitzacions sindicals i patronals, que formaren grups de pressió per a reivindicar els seus interessos socials i econòmics al marge de la via parlamentària. A més, l’adopció del sufragi universal amplià les bases socials de la representació parlamentària i donà pas al pluripartidisme i els partits de masses. Açò provocà el recel de les classes dominants, que veieren en les postures totalitàries una forma de conservar els seus privilegis. Així que, al llarg de la dècada dels 20, a Europa foren instaurant-se règims autoritaris.

A Itàlia, que no havia aconseguit les aspiracions territorials després de la 1ªGM i patia greus problemes econòmics, la crisi empentà a les classes mitjanes i a un sector de les classes obreres i de la pagesia (camperols) a recolzar un règim totalitari en 1922, creant un nou sistema polític, el feixisme.

Des de mitjans de 1920 es produïren colps d’estat que substituïren la democràcia per règims totalitaris de dretes, baix un poder personal i militar i, influïts en major o menor grau, per la ideologia feixista. Per exemple Hongria, Àustria i Polònia.

A Alemanya la república instaurada després de la 1ªGM tampoc aconseguí estabilitzar la política i l’economia d’un país que havia d’enfrontar-se a les dures condicions establertes pels tractats de Pau. Les dificultats per superar la crisi política i econòmica facilitaren l’establiment d’un règim totalitari en 1933, recolzat per la major part de la població.

QUÈ DEFENSA EL FEIXISME

• La desigualtat entre els individus, rebutjant la democràcia i defensant les actituds discriminatòries (sexisme, racisme, xenofòbia).
• La subordinació dels individus a l’Estat, per açò Mussolini definí l’estat feixista com un estat totalitari.
• L’existència d’una elit competent i preparada, i d’un líder carismàtic.
• Una política expansionista, ja que es considera l’adquisició de nous territoris com l’única forma d’enfortir la nació.

El feixisme també és antiparlamentarista, antimarxista i anticapitalista. De fet, culpava a la democràcia liberal dels mals de la societat. Criticava al socialisme marxista i internacionalista al mateix temps que predicava una ideologia nacionalista que pretenia reformes socials per tal d’atraure a les classes mitjanes, al proletariat i a la pagesia (camperols), amenaçats per l’atur i els baixos salaris.

El Partit Feixista era l’únic permès i una vegada en el poder l’organització del partit es confonia amb la de l’estat. Es controlava la propaganda, els mitjans de comunicació i l’educació, amb la fi d’unir  a les masses en l’exaltació del règim polític imposat.

EL CAS ITALIÀ

Els acords de Pau després la 1ªGM no satisferen les aspiracions italianes, cosa que creà un fort sentiment nacionalista. A més, la crisi econòmica origínà nombrosos conflictes socials que el govern democràtic liberal no fou capaç de solucionar.

Aquesta situació afavorí que Benito Mussolini fundés els Fasci di Combattimento o esquadres de combat en 1919. Es tractava de grups paramilitars destinats a frenar les reivindicacions socialistes i comunistes i, a la volta, expulsar-los dels governs locals i fàbriques. Amb aquest objectiu foren finançats per la burgesia, que davant la crisi, temia l’esclat d’una revolució bolxevic. El recolzament burgés facilità la creació del Partit Nacionalista Feixista en 1921.

En 1922 una vaga general promoguda per grups d’esquerra i reprimida per les camises negres (Fasci di Combattimento) davant la inhibició del govern, va servir com a pretext a Mussolini per preparar la seua pujada al poder. Mussolini llançà un ultimàtum al govern amb una marxa sobre Roma per tal de convèncer el rei Víctor Manuel III que només el feixisme podria estabilitzar el país. El rei, amb el suport de l’exèrcit, anomenà cap del govern a Benito Mussolini. Així, el rei, l’exèrcit i la majoria dels polítics contribuïren a donar-li una aparença legal a aquesta ocupació del poder.

Aparentment, Mussolini respectà les institucions democràtiques, però en les eleccions de 1924 el Partit Feixista obtingué la majoria absoluta gràcies al frau i a la violència exercida contra l’oposició (fins i tot assassinaren el líder socialista Matteotti). Des d’aleshores parlem de la dictadura feixista. On Mussolini, il Duce, era el cabdill absolut.

Es prohibiren els sindicats, els partits polítics i les llibertats individuals; es va crear una policia política per a controlar a l’oposició al règim i també es depurà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyança.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\07.Feixisme italià.Avi

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\08.El govern feixista italià.Avi

EL CAS ALEMANY

La República Democràtica havia sigut proclamada a Alemanya en Novembre de 1918 per iniciativa del Partit Socialdemòcrata. La coneguda com a República de Weimar (ciutat on es va redactar la nova constitució) no va poder consolidar un sistema democràtic degut a la forta oposició i acabà en 1933. El govern socialdemòcrata tingué que fer front als espartaquistes (bolxevics) i als conservadors (que els acusaven de dèbils davant les imposicions del tractat de Versalles).

En aquest context de crisi política, econòmica (hiperinflació) i de descontent social, Anton Drexler fundà el Partit Obrer Alemany (DAP) en 1919, amb una ideologia d’extrema dreta contrària al sistema democràtic, anticapitalista i antimarxista que defenia un nacionalisme xenòfob i racista.

El DAP fou prompte controlat per Adolf Hitler (d’origen austríac) i passà a anomenar-se Partit Obrer NacionalSocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi.

Per cert, Hitler passà una temporada entre reixes al protagonitzar el “putsch de Múnich” en Novembre de 1923; un intent de colp d’estat pel qual fou condemnat a 5 anys de presó. Però, a més de no complir-los íntegrament, gaudia de tracte preferent, rebent visites contínuament i nombrosos regals. Durant la seua estança va escriure el llibre “Mein kampf” (“Mi lucha”, que és considerat la bíblia dels nazis).

El partit s’estructurà en una forta jerarquització i en la creació de seccions paramilitars. En 1921 es fundaren les  Sturmabteilungen (S.A.) o tropes d’assalt i, en 1928 es fundaren les Schutzstaffeln (S.S.) o brigades de protecció, com a guàrdia personal de Hitler.

Arrel de la crisi econòmica dels anys 30, el Partit Nazi aconseguí el recolzament, per una part, de les classes mitjanes i dels obrers i camperols aturats, buscant culpables en els marxistes i jueues; i per una altra part, l’ajuda dels sectors financers i militars, que veien en Hitler l’únic defensor de l’ordre social amenaçat i l’únic capaç de garantir l’estabilitat política.

En mig d’un fort clima de violència i desordres provocats per grups paramilitars, el Partit Nazi obtingué el seu primer èxit electoral en 1930.

En les posteriors eleccions convocades per al Novembre del 1932, el nombre d’escons augmentà encara més, aconseguint la presidència en 1933 gràcies al recolzament de partits conservadors i nacionalistes. Després d’aquestes eleccions s’anomenà a Hitler canceller, per la qual cosa es considera que el Partit Nazi aplegà al govern per la via democràtica.

Entre 1933 i 1934 Alemanya s’allunyà cada vegada més de la legalitat democràtica. Es creà la Geheime Staatspolizei (Gestapo), un cos de policia secreta destinat a controlar i eliminar l’oposició política. A més, es prohibiren els partits polítics, la llibertat de premsa i es multiplicà el clima de violència.

Per una altra part, Hitler reforçà la seua posició al partit, eliminant aquells elements més crítics amb ell, representats pels dirigents de les S.A., que foren assassinats en la coneguda Noche de los Cuchillos Largos (30 de juny de 1934).

El 2 d’Agost de 1934, després de la mort del president Hindenburg, acumulà totes les funcions presidencials, proclamant-se Führer (caudillo) i instaurant el Tercer Reich (Imperi).

El Partit Nazi controlava l’Estat, amb Hitler com a líder indiscutible i eliminant les oposicions mitjançant la Gestapo i les S.S., dirigides per Himmler.

Es va intensificar la política antisemita, ja que el nazisme considerava que el poble alemany era una raça superior i sols la depuració racial permetria agrupar una nació que tenia com a missió històrica dominar el món.

A finals de 1938, en l’anomenada “Noche de cristal” (o “Noche de los cristales rotos”), es produí un atac contra els jueus. Aquest fet Marçà l’inici d’una persecució sistemàtica contra ells, que durant la 2ªGM donà lloc al conegut Holocaust jueu.

Per aconseguir la submissió del poble alemany a la ideologia nazi, s’utilitzà la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, la censura, l’educació i la cultura, amb una eficaç política dirigida per Goebbels. Una de les accions més destacades en aquest sentit, va ser la celebració de les Olimpíadés de Berlín en 1936; possiblement la primera vegada en que es van utilitzar com arma de propaganda política. El govern nazi volia que serviren per a glorificar el país i la raça ària però el gran heroi va ser Jesse Owens, de raça negra.

A més, el règim aconseguí nombrosos partidaris gràcies a la seua política econòmica intervencionista i autàrquica, portada a terme per Göring. La construcció de grans obres públiques i la potenciació de la indústria pesada, química i armamentista significaren la recuperació econòmica, a la vegada que permetia a Alemanya preparar-se per a la guerra.

L’EXPANSIÓ JAPONESA

El militar i ministre Tanaka defensava el paper dirigent de Japó en la construcció d’un Imperi panasiàtic que expulsés les metròpolis occidentals. Així que, en 1931, Japó ocupà el nord-est de Xina, Manxúria, on va establir un estat títere, Manxukuo, amb un emperador triat per ells i totalment subordinat als seus interessos.

En 1937, el govern del príncep Konoye decidí cometre la conquesta definitiva de Xina. Mentre els japonesos ocupaven la costa, els nacionalistes xinesos es feien forts a l’interior i els comunistes rebien l’ajuda de l’URSS.

IMATGES. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\044.Guerra japonesa-xinesa.Jpg

Per una altra part hem de recordar que en aquesta dècada dels trenta tingué lloc la Guerra Civil Espanyola.

Altres conseqüències de la crisi

Socialment, el descens dels salaris i l’atur foren fenòmens generalitzats, així és que gran part d’obrers i camperols sofriren la misèria i la indigència. A nord América es comptabilitzava més d’un milió de persones sense llar. Les desigualtats socials s’accentuaren, doncs la diferència del nivell de vida entre rics i pobres era cada vegada major.//La Gran Depressió commocionà també l’orde polític que sustentava l’economia capitalista. La ineficàcia de gran part de governs per tal d’actuar contra la crisi portà a la població a qüestionar la democràcia liberal i a buscar solucions a ideologies extremes, anticapitalistes i antidemocràtiques, que defenien estats autoritaris, ja foren de tendència comunista o feixista.//Però com s’eixí de la crisi? El New Deal (Nuevo Trato) impulsat pel president dels EE.UU. Franklin Delano Roosevelt a 1932 fou una de les solucions més innovadores. Aquest tractat imposava l’intervencionisme de l’estat en l’economia. El principal objectiu era reactivar el consum, així que l’estat invertiria en obres públiques i en subvencions agrícoles per tal de crear llocs de treball i augmentar la protecció social. Tanmateix també es controlaria la banca i el sistema de crèdits.

A mitjans de la dècada dels 30 semblava que la crisi remetia, però les dificultats econòmiques no es resolgueren fins després de la 2ªGM, quan noves teories econòmiques serien aplicades. Per exemple la teoria de Keynes, segons la qual la demanda i el consum són el motor del creixement econòmic, doncs d’aquests depenen els beneficis i la inversió empresarial i, per tant, els llocs de treball.

Per a acabar, com a curiositat, citar que entre el 1919 i el 1933 als EE.UU. Estigué vigent la coneguda com a “Llei seca”, que prohibia la creació, venda, transport, importació i exportació de begudes alcohòliqües en tot el país. Durant eixos anys proliferaren les bandes mafioses i el crim organitzat; un dels millors exemples és Al Capone, la vida del qual es reflexa en el film “Los intocables de Eliot Ness”.

LA CRISI POLÍTICA DEL PERÍODE D’ENTREGUERRES

Es tracta d’una etapa molt inestable. La fragilitat de les democràcies, l’èxit del comunisme a Rússia i la seua influència al moviment obrer europeu, i la difícil recuperació post bèl·lica, agreujada per la Gran Depressió, configuraren el context en el que sorgiren i triomfaren moviments totalitaris de base conservadora, nacionalista i fins i tot racista.

La inestabilitat política vingué del gran pes que estaven adquirint les organitzacions sindicals i patronals, que formaren grups de pressió per a reivindicar els seus interessos socials i econòmics al marge de la via parlamentària. A més, l’adopció del sufragi universal amplià les bases socials de la representació parlamentària i donà pas al pluripartidisme i els partits de masses. Açò provocà el recel de les classes dominants, que veieren en les postures totalitàries una forma de conservar els seus privilegis. Així que, al llarg de la dècada dels 20, a Europa foren instaurant-se règims autoritaris.

A Itàlia, que no havia aconseguit les aspiracions territorials després de la 1ªGM i patia greus problemes econòmics, la crisi empentà a les classes mitjanes i a un sector de les classes obreres i de la pagesia (camperols) a recolzar un règim totalitari en 1922, creant un nou sistema polític, el feixisme.

Des de mitjans de 1920 es produïren colps d’estat que substituïren la democràcia per règims totalitaris de dretes, baix un poder personal i militar i, influïts en major o menor grau, per la ideologia feixista. Per exemple Hongria, Àustria i Polònia.

A Alemanya la república instaurada després de la 1ªGM tampoc aconseguí estabilitzar la política i l’economia d’un país que havia d’enfrontar-se a les dures condicions establertes pels tractats de Pau. Les dificultats per superar la crisi política i econòmica facilitaren l’establiment d’un règim totalitari en 1933, recolzat per la major part de la població.

QUÈ DEFENSA EL FEIXISME

• La desigualtat entre els individus, rebutjant la democràcia i defensant les actituds discriminatòries (sexisme, racisme, xenofòbia).
• La subordinació dels individus a l’Estat, per açò Mussolini definí l’estat feixista com un estat totalitari.
• L’existència d’una elit competent i preparada, i d’un líder carismàtic.
• Una política expansionista, ja que es considera l’adquisició de nous territoris com l’única forma d’enfortir la nació.

El feixisme també és antiparlamentarista, antimarxista i anticapitalista. De fet, culpava a la democràcia liberal dels mals de la societat. Criticava al socialisme marxista i internacionalista al mateix temps que predicava una ideologia nacionalista que pretenia reformes socials per tal d’atraure a les classes mitjanes, al proletariat i a la pagesia (camperols), amenaçats per l’atur i els baixos salaris.

El Partit Feixista era l’únic permès i una vegada en el poder l’organització del partit es confonia amb la de l’estat. Es controlava la propaganda, els mitjans de comunicació i l’educació, amb la fi d’unir  a les masses en l’exaltació del règim polític imposat.

EL CAS ITALIÀ

Els acords de Pau després la 1ªGM no satisferen les aspiracions italianes, cosa que creà un fort sentiment nacionalista. A més, la crisi econòmica origínà nombrosos conflictes socials que el govern democràtic liberal no fou capaç de solucionar.

Aquesta situació afavorí que Benito Mussolini fundés els Fasci di Combattimento o esquadres de combat en 1919. Es tractava de grups paramilitars destinats a frenar les reivindicacions socialistes i comunistes i, a la volta, expulsar-los dels governs locals i fàbriques. Amb aquest objectiu foren finançats per la burgesia, que davant la crisi, temia l’esclat d’una revolució bolxevic. El recolzament burgés facilità la creació del Partit Nacionalista Feixista en 1921.

En 1922 una vaga general promoguda per grups d’esquerra i reprimida per les camises negres (Fasci di Combattimento) davant la inhibició del govern, va servir com a pretext a Mussolini per preparar la seua pujada al poder. Mussolini llançà un ultimàtum al govern amb una marxa sobre Roma per tal de convèncer el rei Víctor Manuel III que només el feixisme podria estabilitzar el país. El rei, amb el suport de l’exèrcit, anomenà cap del govern a Benito Mussolini. Així, el rei, l’exèrcit i la majoria dels polítics contribuïren a donar-li una aparença legal a aquesta ocupació del poder.

Aparentment, Mussolini respectà les institucions democràtiques, però en les eleccions de 1924 el Partit Feixista obtingué la majoria absoluta gràcies al frau i a la violència exercida contra l’oposició (fins i tot assassinaren el líder socialista Matteotti). Des d’aleshores parlem de la dictadura feixista. On Mussolini, il Duce, era el cabdill absolut.

Es prohibiren els sindicats, els partits polítics i les llibertats individuals; es va crear una policia política per a controlar a l’oposició al règim i també es depurà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyança.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\07.Feixisme italià.Avi

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\08.El govern feixista italià.Avi

EL CAS ALEMANY

La República Democràtica havia sigut proclamada a Alemanya en Novembre de 1918 per iniciativa del Partit Socialdemòcrata. La coneguda com a República de Weimar (ciutat on es va redactar la nova constitució) no va poder consolidar un sistema democràtic degut a la forta oposició i acabà en 1933. El govern socialdemòcrata tingué que fer front als espartaquistes (bolxevics) i als conservadors (que els acusaven de dèbils davant les imposicions del tractat de Versalles).

En aquest context de crisi política, econòmica (hiperinflació) i de descontent social, Anton Drexler fundà el Partit Obrer Alemany (DAP) en 1919, amb una ideologia d’extrema dreta contrària al sistema democràtic, anticapitalista i antimarxista que defenia un nacionalisme xenòfob i racista.

El DAP fou prompte controlat per Adolf Hitler (d’origen austríac) i passà a anomenar-se Partit Obrer NacionalSocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi.

Per cert, Hitler passà una temporada entre reixes al protagonitzar el “putsch de Múnich” en Novembre de 1923; un intent de colp d’estat pel qual fou condemnat a 5 anys de presó. Però, a més de no complir-los íntegrament, gaudia de tracte preferent, rebent visites contínuament i nombrosos regals. Durant la seua estança va escriure el llibre “Mein kampf” (“Mi lucha”, que és considerat la bíblia dels nazis).

El partit s’estructurà en una forta jerarquització i en la creació de seccions paramilitars. En 1921 es fundaren les  Sturmabteilungen (S.A.) o tropes d’assalt i, en 1928 es fundaren les Schutzstaffeln (S.S.) o brigades de protecció, com a guàrdia personal de Hitler.

Arrel de la crisi econòmica dels anys 30, el Partit Nazi aconseguí el recolzament, per una part, de les classes mitjanes i dels obrers i camperols aturats, buscant culpables en els marxistes i jueues; i per una altra part, l’ajuda dels sectors financers i militars, que veien en Hitler l’únic defensor de l’ordre social amenaçat i l’únic capaç de garantir l’estabilitat política.

En mig d’un fort clima de violència i desordres provocats per grups paramilitars, el Partit Nazi obtingué el seu primer èxit electoral en 1930.

En les posteriors eleccions convocades per al Novembre del 1932, el nombre d’escons augmentà encara més, aconseguint la presidència en 1933 gràcies al recolzament de partits conservadors i nacionalistes. Després d’aquestes eleccions s’anomenà a Hitler canceller, per la qual cosa es considera que el Partit Nazi aplegà al govern per la via democràtica.

Entre 1933 i 1934 Alemanya s’allunyà cada vegada més de la legalitat democràtica. Es creà la Geheime Staatspolizei (Gestapo), un cos de policia secreta destinat a controlar i eliminar l’oposició política. A més, es prohibiren els partits polítics, la llibertat de premsa i es multiplicà el clima de violència.

Per una altra part, Hitler reforçà la seua posició al partit, eliminant aquells elements més crítics amb ell, representats pels dirigents de les S.A., que foren assassinats en la coneguda Noche de los Cuchillos Largos (30 de juny de 1934).

El 2 d’Agost de 1934, després de la mort del president Hindenburg, acumulà totes les funcions presidencials, proclamant-se Führer (caudillo) i instaurant el Tercer Reich (Imperi).

El Partit Nazi controlava l’Estat, amb Hitler com a líder indiscutible i eliminant les oposicions mitjançant la Gestapo i les S.S., dirigides per Himmler.

Es va intensificar la política antisemita, ja que el nazisme considerava que el poble alemany era una raça superior i sols la depuració racial permetria agrupar una nació que tenia com a missió històrica dominar el món.

A finals de 1938, en l’anomenada “Noche de cristal” (o “Noche de los cristales rotos”), es produí un atac contra els jueus. Aquest fet Marçà l’inici d’una persecució sistemàtica contra ells, que durant la 2ªGM donà lloc al conegut Holocaust jueu.

Per aconseguir la submissió del poble alemany a la ideologia nazi, s’utilitzà la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, la censura, l’educació i la cultura, amb una eficaç política dirigida per Goebbels. Una de les accions més destacades en aquest sentit, va ser la celebració de les Olimpíadés de Berlín en 1936; possiblement la primera vegada en que es van utilitzar com arma de propaganda política. El govern nazi volia que serviren per a glorificar el país i la raça ària però el gran heroi va ser Jesse Owens, de raça negra.

A més, el règim aconseguí nombrosos partidaris gràcies a la seua política econòmica intervencionista i autàrquica, portada a terme per Göring. La construcció de grans obres públiques i la potenciació de la indústria pesada, química i armamentista significaren la recuperació econòmica, a la vegada que permetia a Alemanya preparar-se per a la guerra.

L’EXPANSIÓ JAPONESA

El militar i ministre Tanaka defensava el paper dirigent de Japó en la construcció d’un Imperi panasiàtic que expulsés les metròpolis occidentals. Així que, en 1931, Japó ocupà el nord-est de Xina, Manxúria, on va establir un estat títere, Manxukuo, amb un emperador triat per ells i totalment subordinat als seus interessos.

En 1937, el govern del príncep Konoye decidí cometre la conquesta definitiva de Xina. Mentre els japonesos ocupaven la costa, els nacionalistes xinesos es feien forts a l’interior i els comunistes rebien l’ajuda de l’URSS.

IMATGES. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\044.Guerra japonesa-xinesa.Jpg

Per una altra part hem de recordar que en aquesta dècada dels trenta tingué lloc la Guerra Civil Espanyola.

Per a acabar, com a curiositat, citar que entre el 1919 i el 1933 als EE.UU. Estigué vigent la coneguda com a “Llei seca”, que prohibia la creació, venda, transport, importació i exportació de begudes alcohòliqües en tot el país. Durant eixos anys proliferaren les bandes mafioses i el crim organitzat; un dels millors exemples és Al Capone, la vida del qual es reflexa en el film “Los intocables de Eliot Ness”.//LA CRISI POLÍTICA DEL PERÍODE D’ENTREGUERRES//
Es tracta d’una etapa molt inestable. La fragilitat de les democràcies, l’èxit del comunisme a Rússia i la seua influència al moviment obrer europeu, i la difícil recuperació post bèl·lica, agreujada per la Gran Depressió, configuraren el context en el que sorgiren i triomfaren moviments totalitaris de base conservadora, nacionalista i fins i tot racista.//La inestabilitat política vingué del gran pes que estaven adquirint les organitzacions sindicals i patronals, que formaren grups de pressió per a reivindicar els seus interessos socials i econòmics al marge de la via parlamentària. A més, l’adopció del sufragi universal amplià les bases socials de la representació parlamentària i donà pas al pluripartidisme i els partits de masses. Açò provocà el recel de les classes dominants, que veieren en les postures totalitàries una forma de conservar els seus privilegis. Així que, al llarg de la dècada dels 20, a Europa foren instaurant-se règims autoritaris.//A Itàlia, que no havia aconseguit les aspiracions territorials després de la 1ªGM i patia greus problemes econòmics, la crisi empentà a les classes mitjanes i a un sector de les classes obreres i de la pagesia (camperols) a recolzar un règim totalitari en 1922, creant un nou sistema polític, el feixisme.//Des de mitjans de 1920 es produïren colps d’estat que substituïren la democràcia per règims totalitaris de dretes, baix un poder personal i militar i, influïts en major o menor grau, per la ideologia feixista. Per exemple Hongria, Àustria i Polònia.

A Alemanya la república instaurada després de la 1ªGM tampoc aconseguí estabilitzar la política i l’economia d’un país que havia d’enfrontar-se a les dures condicions establertes pels tractats de Pau. Les dificultats per superar la crisi política i econòmica facilitaren l’establiment d’un règim totalitari en 1933, recolzat per la major part de la població.

QUÈ DEFENSA EL FEIXISME

• La desigualtat entre els individus, rebutjant la democràcia i defensant les actituds discriminatòries (sexisme, racisme, xenofòbia).
• La subordinació dels individus a l’Estat, per açò Mussolini definí l’estat feixista com un estat totalitari.
• L’existència d’una elit competent i preparada, i d’un líder carismàtic.
• Una política expansionista, ja que es considera l’adquisició de nous territoris com l’única forma d’enfortir la nació.

El feixisme també és antiparlamentarista, antimarxista i anticapitalista. De fet, culpava a la democràcia liberal dels mals de la societat. Criticava al socialisme marxista i internacionalista al mateix temps que predicava una ideologia nacionalista que pretenia reformes socials per tal d’atraure a les classes mitjanes, al proletariat i a la pagesia (camperols), amenaçats per l’atur i els baixos salaris.

El Partit Feixista era l’únic permès i una vegada en el poder l’organització del partit es confonia amb la de l’estat. Es controlava la propaganda, els mitjans de comunicació i l’educació, amb la fi d’unir  a les masses en l’exaltació del règim polític imposat.

EL CAS ITALIÀ

Els acords de Pau després la 1ªGM no satisferen les aspiracions italianes, cosa que creà un fort sentiment nacionalista. A més, la crisi econòmica origínà nombrosos conflictes socials que el govern democràtic liberal no fou capaç de solucionar.

Aquesta situació afavorí que Benito Mussolini fundés els Fasci di Combattimento o esquadres de combat en 1919. Es tractava de grups paramilitars destinats a frenar les reivindicacions socialistes i comunistes i, a la volta, expulsar-los dels governs locals i fàbriques. Amb aquest objectiu foren finançats per la burgesia, que davant la crisi, temia l’esclat d’una revolució bolxevic. El recolzament burgés facilità la creació del Partit Nacionalista Feixista en 1921.

En 1922 una vaga general promoguda per grups d’esquerra i reprimida per les camises negres (Fasci di Combattimento) davant la inhibició del govern, va servir com a pretext a Mussolini per preparar la seua pujada al poder. Mussolini llançà un ultimàtum al govern amb una marxa sobre Roma per tal de convèncer el rei Víctor Manuel III que només el feixisme podria estabilitzar el país. El rei, amb el suport de l’exèrcit, anomenà cap del govern a Benito Mussolini. Així, el rei, l’exèrcit i la majoria dels polítics contribuïren a donar-li una aparença legal a aquesta ocupació del poder.

Aparentment, Mussolini respectà les institucions democràtiques, però en les eleccions de 1924 el Partit Feixista obtingué la majoria absoluta gràcies al frau i a la violència exercida contra l’oposició (fins i tot assassinaren el líder socialista Matteotti). Des d’aleshores parlem de la dictadura feixista. On Mussolini, il Duce, era el cabdill absolut.

Es prohibiren els sindicats, els partits polítics i les llibertats individuals; es va crear una policia política per a controlar a l’oposició al règim i també es depurà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyança.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\07.Feixisme italià.Avi

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\08.El govern feixista italià.Avi

EL CAS ALEMANY

La República Democràtica havia sigut proclamada a Alemanya en Novembre de 1918 per iniciativa del Partit Socialdemòcrata. La coneguda com a República de Weimar (ciutat on es va redactar la nova constitució) no va poder consolidar un sistema democràtic degut a la forta oposició i acabà en 1933. El govern socialdemòcrata tingué que fer front als espartaquistes (bolxevics) i als conservadors (que els acusaven de dèbils davant les imposicions del tractat de Versalles).

En aquest context de crisi política, econòmica (hiperinflació) i de descontent social, Anton Drexler fundà el Partit Obrer Alemany (DAP) en 1919, amb una ideologia d’extrema dreta contrària al sistema democràtic, anticapitalista i antimarxista que defenia un nacionalisme xenòfob i racista.

El DAP fou prompte controlat per Adolf Hitler (d’origen austríac) i passà a anomenar-se Partit Obrer NacionalSocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi.

Per cert, Hitler passà una temporada entre reixes al protagonitzar el “putsch de Múnich” en Novembre de 1923; un intent de colp d’estat pel qual fou condemnat a 5 anys de presó. Però, a més de no complir-los íntegrament, gaudia de tracte preferent, rebent visites contínuament i nombrosos regals. Durant la seua estança va escriure el llibre “Mein kampf” (“Mi lucha”, que és considerat la bíblia dels nazis).

El partit s’estructurà en una forta jerarquització i en la creació de seccions paramilitars. En 1921 es fundaren les  Sturmabteilungen (S.A.) o tropes d’assalt i, en 1928 es fundaren les Schutzstaffeln (S.S.) o brigades de protecció, com a guàrdia personal de Hitler.

Arrel de la crisi econòmica dels anys 30, el Partit Nazi aconseguí el recolzament, per una part, de les classes mitjanes i dels obrers i camperols aturats, buscant culpables en els marxistes i jueues; i per una altra part, l’ajuda dels sectors financers i militars, que veien en Hitler l’únic defensor de l’ordre social amenaçat i l’únic capaç de garantir l’estabilitat política.

En mig d’un fort clima de violència i desordres provocats per grups paramilitars, el Partit Nazi obtingué el seu primer èxit electoral en 1930.

En les posteriors eleccions convocades per al Novembre del 1932, el nombre d’escons augmentà encara més, aconseguint la presidència en 1933 gràcies al recolzament de partits conservadors i nacionalistes. Després d’aquestes eleccions s’anomenà a Hitler canceller, per la qual cosa es considera que el Partit Nazi aplegà al govern per la via democràtica.

Entre 1933 i 1934 Alemanya s’allunyà cada vegada més de la legalitat democràtica. Es creà la Geheime Staatspolizei (Gestapo), un cos de policia secreta destinat a controlar i eliminar l’oposició política. A més, es prohibiren els partits polítics, la llibertat de premsa i es multiplicà el clima de violència.

Per una altra part, Hitler reforçà la seua posició al partit, eliminant aquells elements més crítics amb ell, representats pels dirigents de les S.A., que foren assassinats en la coneguda Noche de los Cuchillos Largos (30 de juny de 1934).

El 2 d’Agost de 1934, després de la mort del president Hindenburg, acumulà totes les funcions presidencials, proclamant-se Führer (caudillo) i instaurant el Tercer Reich (Imperi).

El Partit Nazi controlava l’Estat, amb Hitler com a líder indiscutible i eliminant les oposicions mitjançant la Gestapo i les S.S., dirigides per Himmler.

Es va intensificar la política antisemita, ja que el nazisme considerava que el poble alemany era una raça superior i sols la depuració racial permetria agrupar una nació que tenia com a missió històrica dominar el món.

A finals de 1938, en l’anomenada “Noche de cristal” (o “Noche de los cristales rotos”), es produí un atac contra els jueus. Aquest fet Marçà l’inici d’una persecució sistemàtica contra ells, que durant la 2ªGM donà lloc al conegut Holocaust jueu.

Per aconseguir la submissió del poble alemany a la ideologia nazi, s’utilitzà la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, la censura, l’educació i la cultura, amb una eficaç política dirigida per Goebbels. Una de les accions més destacades en aquest sentit, va ser la celebració de les Olimpíadés de Berlín en 1936; possiblement la primera vegada en que es van utilitzar com arma de propaganda política. El govern nazi volia que serviren per a glorificar el país i la raça ària però el gran heroi va ser Jesse Owens, de raça negra.

A més, el règim aconseguí nombrosos partidaris gràcies a la seua política econòmica intervencionista i autàrquica, portada a terme per Göring. La construcció de grans obres públiques i la potenciació de la indústria pesada, química i armamentista significaren la recuperació econòmica, a la vegada que permetia a Alemanya preparar-se per a la guerra.

L’EXPANSIÓ JAPONESA

El militar i ministre Tanaka defensava el paper dirigent de Japó en la construcció d’un Imperi panasiàtic que expulsés les metròpolis occidentals. Així que, en 1931, Japó ocupà el nord-est de Xina, Manxúria, on va establir un estat títere, Manxukuo, amb un emperador triat per ells i totalment subordinat als seus interessos.

En 1937, el govern del príncep Konoye decidí cometre la conquesta definitiva de Xina. Mentre els japonesos ocupaven la costa, els nacionalistes xinesos es feien forts a l’interior i els comunistes rebien l’ajuda de l’URSS.

IMATGES. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\044.Guerra japonesa-xinesa.Jpg

Per una altra part hem de recordar que en aquesta dècada dels trenta tingué lloc la Guerra Civil Espanyola.

A Alemanya la república instaurada després de la 1ªGM tampoc aconseguí estabilitzar la política i l’economia d’un país que havia d’enfrontar-se a les dures condicions establertes pels tractats de Pau. Les dificultats per superar la crisi política i econòmica facilitaren l’establiment d’un règim totalitari en 1933, recolzat per la major part de la població.//QUÈ DEFENSA EL FEIXISME//-
La desigualtat entre els individus, rebutjant la democràcia i defensant les actituds discriminatòries (sexisme, racisme, xenofòbia).//-La subordinació dels individus a l’Estat, per açò Mussolini definí l’estat feixista com un estat totalitari.//-L’existència d’una elit competent i preparada, i d’un líder carismàtic.//-Una política expansionista, ja que es considera l’adquisició de nous territoris com l’única forma d’enfortir la nació.//El feixisme també és antiparlamentarista, antimarxista i anticapitalista. De fet, culpava a la democràcia liberal dels mals de la societat. Criticava al socialisme marxista i internacionalista al mateix temps que predicava una ideologia nacionalista que pretenia reformes socials per tal d’atraure a les classes mitjanes, al proletariat i a la pagesia (camperols), amenaçats per l’atur i els baixos salaris.//El Partit Feixista era l’únic permès i una vegada en el poder l’organització del partit es confonia amb la de l’estat. Es controlava la propaganda, els mitjans de comunicació i l’educació, amb la fi d’unir  a les masses en l’exaltació del règim polític imposat.

EL CAS ITALIÀ//

Els acords de Pau després la 1ªGM no satisferen les aspiracions italianes, cosa que creà un fort sentiment nacionalista. A més, la crisi econòmica origínà nombrosos conflictes socials que el govern democràtic liberal no fou capaç de solucionar.//Aquesta situació afavorí que Benito Mussolini fundés els Fasci di Combattimento o esquadres de combat en 1919. Es tractava de grups paramilitars destinats a frenar les reivindicacions socialistes i comunistes i, a la volta, expulsar-los dels governs locals i fàbriques. Amb aquest objectiu foren finançats per la burgesia, que davant la crisi, temia l’esclat d’una revolució bolxevic. El recolzament burgés facilità la creació del Partit Nacionalista Feixista en 1921.

En 1922 una vaga general promoguda per grups d’esquerra i reprimida per les camises negres (Fasci di Combattimento) davant la inhibició del govern, va servir com a pretext a Mussolini per preparar la seua pujada al poder. Mussolini llançà un ultimàtum al govern amb una marxa sobre Roma per tal de convèncer el rei Víctor Manuel III que només el feixisme podria estabilitzar el país. El rei, amb el suport de l’exèrcit, anomenà cap del govern a Benito Mussolini. Així, el rei, l’exèrcit i la majoria dels polítics contribuïren a donar-li una aparença legal a aquesta ocupació del poder.

Aparentment, Mussolini respectà les institucions democràtiques, però en les eleccions de 1924 el Partit Feixista obtingué la majoria absoluta gràcies al frau i a la violència exercida contra l’oposició (fins i tot assassinaren el líder socialista Matteotti). Des d’aleshores parlem de la dictadura feixista. On Mussolini, il Duce, era el cabdill absolut.

Es prohibiren els sindicats, els partits polítics i les llibertats individuals; es va crear una policia política per a controlar a l’oposició al règim i també es depurà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyança.

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\07.Feixisme italià.Avi

VÍDEOS. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\08.El govern feixista italià.Avi

EL CAS ALEMANY

La República Democràtica havia sigut proclamada a Alemanya en Novembre de 1918 per iniciativa del Partit Socialdemòcrata. La coneguda com a República de Weimar (ciutat on es va redactar la nova constitució) no va poder consolidar un sistema democràtic degut a la forta oposició i acabà en 1933. El govern socialdemòcrata tingué que fer front als espartaquistes (bolxevics) i als conservadors (que els acusaven de dèbils davant les imposicions del tractat de Versalles).

En aquest context de crisi política, econòmica (hiperinflació) i de descontent social, Anton Drexler fundà el Partit Obrer Alemany (DAP) en 1919, amb una ideologia d’extrema dreta contrària al sistema democràtic, anticapitalista i antimarxista que defenia un nacionalisme xenòfob i racista.

El DAP fou prompte controlat per Adolf Hitler (d’origen austríac) i passà a anomenar-se Partit Obrer NacionalSocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi.

Per cert, Hitler passà una temporada entre reixes al protagonitzar el “putsch de Múnich” en Novembre de 1923; un intent de colp d’estat pel qual fou condemnat a 5 anys de presó. Però, a més de no complir-los íntegrament, gaudia de tracte preferent, rebent visites contínuament i nombrosos regals. Durant la seua estança va escriure el llibre “Mein kampf” (“Mi lucha”, que és considerat la bíblia dels nazis).

El partit s’estructurà en una forta jerarquització i en la creació de seccions paramilitars. En 1921 es fundaren les  Sturmabteilungen (S.A.) o tropes d’assalt i, en 1928 es fundaren les Schutzstaffeln (S.S.) o brigades de protecció, com a guàrdia personal de Hitler.

Arrel de la crisi econòmica dels anys 30, el Partit Nazi aconseguí el recolzament, per una part, de les classes mitjanes i dels obrers i camperols aturats, buscant culpables en els marxistes i jueues; i per una altra part, l’ajuda dels sectors financers i militars, que veien en Hitler l’únic defensor de l’ordre social amenaçat i l’únic capaç de garantir l’estabilitat política.

En mig d’un fort clima de violència i desordres provocats per grups paramilitars, el Partit Nazi obtingué el seu primer èxit electoral en 1930.

En les posteriors eleccions convocades per al Novembre del 1932, el nombre d’escons augmentà encara més, aconseguint la presidència en 1933 gràcies al recolzament de partits conservadors i nacionalistes. Després d’aquestes eleccions s’anomenà a Hitler canceller, per la qual cosa es considera que el Partit Nazi aplegà al govern per la via democràtica.

Entre 1933 i 1934 Alemanya s’allunyà cada vegada més de la legalitat democràtica. Es creà la Geheime Staatspolizei (Gestapo), un cos de policia secreta destinat a controlar i eliminar l’oposició política. A més, es prohibiren els partits polítics, la llibertat de premsa i es multiplicà el clima de violència.

Per una altra part, Hitler reforçà la seua posició al partit, eliminant aquells elements més crítics amb ell, representats pels dirigents de les S.A., que foren assassinats en la coneguda Noche de los Cuchillos Largos (30 de juny de 1934).

El 2 d’Agost de 1934, després de la mort del president Hindenburg, acumulà totes les funcions presidencials, proclamant-se Führer (caudillo) i instaurant el Tercer Reich (Imperi).

El Partit Nazi controlava l’Estat, amb Hitler com a líder indiscutible i eliminant les oposicions mitjançant la Gestapo i les S.S., dirigides per Himmler.

Es va intensificar la política antisemita, ja que el nazisme considerava que el poble alemany era una raça superior i sols la depuració racial permetria agrupar una nació que tenia com a missió històrica dominar el món.

A finals de 1938, en l’anomenada “Noche de cristal” (o “Noche de los cristales rotos”), es produí un atac contra els jueus. Aquest fet Marçà l’inici d’una persecució sistemàtica contra ells, que durant la 2ªGM donà lloc al conegut Holocaust jueu.

Per aconseguir la submissió del poble alemany a la ideologia nazi, s’utilitzà la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, la censura, l’educació i la cultura, amb una eficaç política dirigida per Goebbels. Una de les accions més destacades en aquest sentit, va ser la celebració de les Olimpíadés de Berlín en 1936; possiblement la primera vegada en que es van utilitzar com arma de propaganda política. El govern nazi volia que serviren per a glorificar el país i la raça ària però el gran heroi va ser Jesse Owens, de raça negra.

A més, el règim aconseguí nombrosos partidaris gràcies a la seua política econòmica intervencionista i autàrquica, portada a terme per Göring. La construcció de grans obres públiques i la potenciació de la indústria pesada, química i armamentista significaren la recuperació econòmica, a la vegada que permetia a Alemanya preparar-se per a la guerra.

L’EXPANSIÓ JAPONESA

El militar i ministre Tanaka defensava el paper dirigent de Japó en la construcció d’un Imperi panasiàtic que expulsés les metròpolis occidentals. Així que, en 1931, Japó ocupà el nord-est de Xina, Manxúria, on va establir un estat títere, Manxukuo, amb un emperador triat per ells i totalment subordinat als seus interessos.

En 1937, el govern del príncep Konoye decidí cometre la conquesta definitiva de Xina. Mentre els japonesos ocupaven la costa, els nacionalistes xinesos es feien forts a l’interior i els comunistes rebien l’ajuda de l’URSS.

IMATGES. TEMA 4. EL PERÍODE D'ENTREGUERRES\044.Guerra japonesa-xinesa.Jpg

Per una altra part hem de recordar que en aquesta dècada dels trenta tingué lloc la Guerra Civil Espanyola.

.//Aquesta situació afavorí que Benito Mussolini fundés els Fasci di Combattimento o esquadres de combat en 1919. Es tractava de grups paramilitars destinats a frenar les reivindicacions socialistes i comunistes i, a la volta, expulsar-los dels governs locals i fàbriques. Amb aquest objectiu foren finançats per la burgesia, que davant la crisi, temia l’esclat d’una revolució bolxevic. El recolzament burgés facilità la creació del Partit Nacionalista Feixista en 1921.//En 1922 una vaga general promoguda per grups d’esquerra i reprimida per les camises negres (Fasci di Combattimento) davant la inhibició del govern, va servir com a pretext a Mussolini per preparar la seua pujada al poder. Mussolini llançà un ultimàtum al govern amb una marxa sobre Roma per tal de convèncer el rei Víctor Manuel III que només el feixisme podria estabilitzar el país. El rei, amb el suport de l’exèrcit, anomenà cap del govern a Benito Mussolini. Així, el rei, l’exèrcit i la majoria dels polítics contribuïren a donar-li una aparença legal a aquesta ocupació del poder.//Aparentment, Mussolini respectà les institucions democràtiques, però en les eleccions de 1924 el Partit Feixista obtingué la majoria absoluta gràcies al frau i a la violència exercida contra l’oposició (fins i tot assassinaren el líder socialista Matteotti). Des d’aleshores parlem de la dictadura feixista. On Mussolini, il Duce, era el cabdill absolut.//Es prohibiren els sindicats, els partits polítics i les llibertats individuals; es va crear una policia política per a controlar a l’oposició al règim i també es depurà l’exèrcit, l’administració i l’ensenyança.

EL CAS ALEMANY//

La República Democràtica havia sigut proclamada a Alemanya en Novembre de 1918 per iniciativa del Partit Socialdemòcrata. La coneguda com a República de Weimar (ciutat on es va redactar la nova constitució) no va poder consolidar un sistema democràtic degut a la forta oposició i acabà en 1933. El govern socialdemòcrata tingué que fer front als espartaquistes (bolxevics) i als conservadors (que els acusaven de dèbils davant les imposicions del tractat de Versalles).//En aquest context de crisi política, econòmica (hiperinflació) i de descontent social, Anton Drexler fundà el Partit Obrer Alemany (DAP) en 1919, amb una ideologia d’extrema dreta contrària al sistema democràtic, anticapitalista i antimarxista que defenia un nacionalisme xenòfob i racista.//El DAP fou prompte controlat per Adolf Hitler (d’origen austríac) i passà a anomenar-se Partit Obrer NacionalSocialista Alemany (NSDAP) o Partit Nazi.//Per cert, Hitler passà una temporada entre reixes al protagonitzar el “putsch de Múnich” en Novembre de 1923; un intent de colp d’estat pel qual fou condemnat a 5 anys de presó. Però, a més de no complir-los íntegrament, gaudia de tracte preferent, rebent visites contínuament i nombrosos regals. Durant la seua estança va escriure el llibre “Mein kampf” (“Mi lucha”, que és considerat la bíblia dels nazis).//El partit s’estructurà en una forta jerarquització i en la creació de seccions paramilitars. En 1921 es fundaren les  Sturmabteilungen (S.A.) o tropes d’assalt i, en 1928 es fundaren les Schutzstaffeln (S.S.) o brigades de protecció, com a guàrdia personal de Hitler.

Arrel de la crisi econòmica dels anys 30, el Partit Nazi aconseguí el recolzament, per una part, de les classes mitjanes i dels obrers i camperols aturats, buscant culpables en els marxistes i jueues; i per una altra part, l’ajuda dels sectors financers i militars, que veien en Hitler l’únic defensor de l’ordre social amenaçat i l’únic capaç de garantir l’estabilitat política.//En mig d’un fort clima de violència i desordres provocats per grups paramilitars, el Partit Nazi obtingué el seu primer èxit electoral en 1930.//En les posteriors eleccions convocades per al Novembre del 1932, el nombre d’escons augmentà encara més, aconseguint la presidència en 1933 gràcies al recolzament de partits conservadors i nacionalistes. Després d’aquestes eleccions s’anomenà a Hitler canceller, per la qual cosa es considera que el Partit Nazi aplegà al govern per la via democràtica.//Entre 1933 i 1934 Alemanya s’allunyà cada vegada més de la legalitat democràtica. Es creà la Geheime Staatspolizei (Gestapo), un cos de policia secreta destinat a controlar i eliminar l’oposició política. A més, es prohibiren els partits polítics, la llibertat de premsa i es multiplicà el clima de violència.//Per una altra part, Hitler reforçà la seua posició al partit, eliminant aquells elements més crítics amb ell, representats pels dirigents de les S.A., que foren assassinats en la coneguda Noche de los Cuchillos Largos (30 de juny de 1934).//El 2 d’Agost de 1934, després de la mort del president Hindenburg, acumulà totes les funcions presidencials, proclamant-se Führer (caudillo) i instaurant el Tercer Reich (Imperi).//El Partit Nazi controlava l’Estat, amb Hitler com a líder indiscutible i eliminant les oposicions mitjançant la Gestapo i les S.S., dirigides per Himmler

Es va intensificar la política antisemita, ja que el nazisme considerava que el poble alemany era una raça superior i sols la depuració racial permetria agrupar una nació que tenia com a missió històrica dominar el món.//A finals de 1938, en l’anomenada “Noche de cristal” (o “Noche de los cristales rotos”), es produí un atac contra els jueus. Aquest fet Marçà l’inici d’una persecució sistemàtica contra ells, que durant la 2ªGM donà lloc al conegut Holocaust jueu.//Per aconseguir la submissió del poble alemany a la ideologia nazi, s’utilitzà la propaganda i el control dels mitjans de comunicació, la censura, l’educació i la cultura, amb una eficaç política dirigida per Goebbels. Una de les accions més destacades en aquest sentit, va ser la celebració de les Olimpíadés de Berlín en 1936; possiblement la primera vegada en que es van utilitzar com arma de propaganda política. El govern nazi volia que serviren per a glorificar el país i la raça ària però el gran heroi va ser Jesse Owens, de raça negra.//A més, el règim aconseguí nombrosos partidaris gràcies a la seua política econòmica intervencionista i autàrquica, portada a terme per Göring. La construcció de grans obres públiques i la potenciació de la indústria pesada, química i armamentista significaren la recuperació econòmica, a la vegada que permetia a Alemanya preparar-se per a la guerra.// L’EXPANSIÓ JAPONESA//
El militar i ministre Tanaka defensava el paper dirigent de Japó en la construcció d’un Imperi panasiàtic que expulsés les metròpolis occidentals. Així que, en 1931, Japó ocupà el nord-est de Xina, Manxúria, on va establir un estat títere, Manxukuo, amb un emperador triat per ells i totalment subordinat als seus interessos.//En 1937, el govern del príncep Konoye decidí cometre la conquesta definitiva de Xina. Mentre els japonesos ocupaven la costa, els nacionalistes xinesos es feien forts a l’interior i els comunistes rebien l’ajuda de l’URSS.