Perque les llengües s'agrupen en famílies lingüístiques

1. LLENGUATGE I LLENGÜES

1. El llenguatge, un univers d’actes comunicatius

El llenguatge és la facultat que tenen les persones per comunicar-se, la base més característica de la comunicació humana. També alguns animals han desenvolupat aquesta capacitat,però l’espècie humana l’ha concretada en un instrument que la fa diferent, la llengua.
Les persones es distingeixen dels animals perquè es poden comunicar mitjançant un llenguatge articulat, molt més complex que altres sistemes de comunicació.

Tot els éssers humans es comuniquen mitjançant una llengua, que ens és pròpia i que ens permet excpressar idees, sensacions o experiències; amb una llengua organitzem i expressem l’entorn immediat en el què vivim. Al llarg del dia duem a terme multitud d’accions en les quals intervé el llenguatge, oral o escrit, verbal o no verbal; cada vegada que el fem servir duem a terme un acte de comunicació, perquè s’intercanvia informació de manera voluntària entre individus conscients.

El llenguatge humà es diferencia de l’animal ja que està fet d’unitats discretes que formen senyals arbitraris o símbols emesos oralment o bé per escrit que permeten al·ludir a coses del present o del passat, reals o imagínàries. Les llengües s’organitzen en dos nivells: les unitats de so o fonemes i les unitats de sentit o morfemes.

Les llengües també serveixen per aclarir el significat d’una paraula o d’una expressió que no s’ha entès o per reflexionar sobre el mateix llenguatge; és la dimensió metalingüística del llenguatge.

2. Les funcions del llenguatge

La comunicació és un fenomen universal: tots els éssers vius neccessitem intercanviar informació. Ho fem els humans, mitjançant el llenguatge verbal; els animals mitjançant sistemes diversos. L’intercanvi d’informació és fonamental per a la vida, i aquesta és per tant la funció primordial del llenguatge i de tot els sistemes de comunicació: informar.

La transmissió d’informació pot ser voluntària. No obstant això, hi ha informacions transmesses automàticament o inconcientment. Quan l’intercanvi d’informació es produeix de manera voluntària entre individus conscients, parlem de comunicació.

Els humans i els animals, vivim en comunitats i sentim la necesssitat de comunicar-nos. Això configura la funció sociald el llengutge. La segona funció bàsica del llenguatge és precisament l’intercanvi, és a dir, integrar-nos en una comunitat. El llenguatge també pot servir per expressar emocions, per jugar, cantar...

Intercanviar informació-referencial/Expressar emocions- expressiva/Manar-conativa/Interactuar-fàtica/Efectes estètics; jugar amb la llengua- poètica/Parlar de la llengua- metalingüística

3. Sistemes de comunicació, signes i elements de la comunicació

Quan parlem de comunicació sovint ho fem per referir-nos exclusivament al llenguatge verbal humà, però hi ha altres sitemes de comunicació com els usats per diverses espècies animals.

Quan hi ha intenció de comunicar, tots els sistemes tradueixen la informació a sistemes de signes, tamé anomenats codis. Els signes poden ser de naturalesa diversa. Els signes són unitats codificades d’informació i de comunicació.

La relació entre un signe i la informació que transmet és simbòlica, ja que el signe és un símbol que te una funció representativa. El signe no és la informació amteixa sinó que només la representa (la simbolitza). La relació entre un símbol i l’entitat a què es refereix pot ser natural, quan hi ha una connexió directa entre ambdós elements, o pot ser arbitrària o convencional, quan l’única relació establerta entre el signe i l’entitat a la que es refereix és la voluntat i el consens entre els interlocutors de la comunicació per fer-ho així.

Amb el terme llengutge ens referim al sistema de comunicació basat en signes lingüístics. Per referir-nos a aquests altres sistemes de comunicació que empren signes no ling¨´istics és preferible parlar de codis comunicatius o sistemes de signes.

Tots els sitemes de comunicació, presenten els mateixos elements comuns.

Allòn que diferencia cada sistema de comunicació és precisament la naturalesa distinta dels elements que es combiunen.

4. El llenguatge humà

El llenguatge és el sistema de comunicació humana basat en signes lingüístics. El llenguatge oral, es basa en les emissions de sons articulats en l’aparell fonador, però dins de la noció del llenguatge es consideren també llengües de signes dels sords.

Allòq ue tots tenen en comú és el funcionament bàsic del sistema. Tots aquests llenguatges estan basats en signes lingüístics (unitats combinades que produeixen sequ¨`encies siginificatives). Els signes lingüístics es caracteritzen perquè no es combinen només de manera lineal. La combinació dels signes lingüístics respon a uns principis que no s’han après del tot conscientment: aquets principis configuren el que anomenem la gramàtica dels parlants.

El llenguatge humà presenta uns trets característics que permeten distingir-lo d’altres sistemes de comunicació no humana.

* És un sistema disccret, consta d’un nombre finit d’unitats que fan possible la producció d’un nombre infinit d’oracions.

* S’organitza en nivells, en el sentit que amb fonemes es formen morfemes, amb morfemes es constitueixen paraules, amb paraules es fan sintagmes, amb sintagmes es construeixen oracions i amb oracions es componen textos.

*És composicional, perquè intermpretem el significat dels missatges a través del significat de les parts que el componen.

*El llenguatge humà és molt independent de la situació i l’entorn físic. El llenguatge és arbitrari perquè no està determinat per la realitat.

*El llenguatge humà és creatiu, perquè cada vegada que emetem un missatge activem la nostra gramàtica i produïm frases noves. Podem combinar elements i formar unitats noves. Adaptem els nostres missatges a la situació comunicativa per fer-los més adequats.

*El llenguatge humà, té un origen biològic. El llenguatge dels individus es desenvolupa sempre dins d’una comunitat lingüística determinada, i això el fa un instrument cultural per excel·lència.

* I per totes les característiques anteriors diem que el llenguatge canvia contínuament.

5. L’origen del llenguatge

La majoria de cultures tenen llegendes, mites i tradicions que pertenen explicar l’origen del llenguatge i la posterior diversificació, que sovint es relacionen amb l’aurèola de se un do diví concedit a l’ésser humà.

Diversos sitemes de signes han estat considerats en un moment determinat com el primer llenguatge dela humanitat. Però qualsevol discussió sobre els orígens és vana, perquè té lloc eme l terreny de l’especulació. No és possible saber com va sorgir exactament el llenguatge verbal. El més problable és que diferents grups d’homínids hoaguessin desenvolupat de manera independent llengües distintes.

El cert és que les llengües s’enriqueixen cada dia i s’adapten a la realitat, i el camí recorregut per valer-se de símbols i donar nom a tot allò, concret o abstracte, que no emetia cap soroll ha estat llarg i dur. És innegable, però, que l’evolució del llenguatge va associada a l’engrandiment i l’enriquiment del cervell, és a dir, a la intel·ligència.

Sembla, finalment, que les eprsones aprenem a parlar gràcies al fet que el nostre cervell està específicament adaptat per desenvolupar aquesta capacitat, i que, perquè aquesta predisposició innata es desenvolupi adequadament, necessitem un ambient en què altres éssers humans parlin i es comuniquin amb nosaltres. Aquest fet posa en relleu el caràcter social que té una llengüa: necessitat de contacte i d’ajuda mútua entre les persones que viuen en comunitat.

6. La diversitat lingüística

Cap ésser humà no s’expressa amb <<el llenguatge>>, sinó que se serveix d’una llengua concreta.

No és possible determinar el nombre exacte de llengües que hi ha al món, perquè en molts casos s’ignora si es tracta de llengües diferents o de varietats d’una mateixa llengua i, es desconeix a quins grups lingüístics pertanyen. Totes les llengües tenen en comú el fet de ser aptes per a la comunicació,per al pensament o per a la creació literària de la comunitat que les ha creades, i estan destinades a ser usades en la vida quotidiana d’aquesta comunitat.

Però la complexitat del món actual ens obliga a conèixer i a fer servir més d’una llengua. Mai com avui no hem tingut la necessitat d’aprendre a parlar i escriure una o més llengües estrangeres a més de la pròpia; això és la prova d’una progressiva universalització de la civilització moderna. Tan si es pertany a una comunitat que parla una llengua molt estesa com si es forma part d’un grup lingüístic més petit, conèixer altres llengües és un enriquiment que ens obre les portes a altres cultures i ens serveix per comprendre millor el món on vivim.

7. Llengües naturals i llengües artificials

Per superar la gran diversitat de llengües que hi ha al món, s’han fet diversos intents de crear i difondre llengües artificials, és a dir, que no s’aprenen per transmissió com les <<maternes>> o <<naturals>>, tot plegat amb la pretensió de salvar les diferències ling¨´istiques mitjançant una llengua universal, fruit de la simplificació i sitematització màximes sobre la base de llengües conegudes. La més difosa de totes aquestes llengües artificials és l’esperanto.

La idea de crear una llengua universal comuna per a tothom no ha prosperat, perquè topa amb l’enorme dificultat que representa el fet de ser artificial, no adoptada naturalment oer cao comunitat, i topa també amb la força social, política i econòmica de l’anglès, que actualment ha esdevingut tan important que s’ha convertit en una veritable llengua internacional.

2.LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

1.Les famílies lingüístiques

Les diferents llengües naturals s’agrupen en famílies lingüístiques d’acord amb la seva semblança entre elles i el seu origen comú.

Segons l’origen, s’estudien les llengües relacionades amb un avantpassat comú, la llengua de la qual provenen; així, les llengües catalana, castellana o italiana formen part de la mateixa família perquè deriven de la mateixa llengua, el llatí. Alhora, el llatí, juntament amb el gòtic, l’eslau o el grec, forma part de la família indoeuropea, constituïda per llengües que tenen com avantpassat remot l’indoeuropeu, llengua que s’ha reconstruït a partir de la comparació de les llengües que en deriven. La família indoeuropea és mol nombrosa i es divideix en dioversos grups de llengües, en els quals s’inclouen la majoria de les llengües d’Europa. —Llengües ROMàniques: català, castellà, italià... —Llengües germàniques: anglès, alemany... — Llengües eslaves: rus, txec... —Llengües cèltiques: bretó, Gal·lès... —Llengües indoiràniques: hindi, persa... — Altres llengües: grec, albanès...

Una família lingüística es pot dividir en subfamñilies i en grups, segons el grau d’afinitat que les llengües tinguin entre si. (Semñitica, altaica, africana, malaioplinèsia...)

2. El català entre les llengües del món

La llengua catalana forma part de la família ROMànica o neollatina, constituïda per les llengües derivades del llatí vulgar.

3. Les llengües de l’Estat espanyol

Fruit de diversos processos històrics, a l’Estat espanyol s’hi parlen actualment diverses llengües: el català, castellà, el gallec, el basc i l’aranès.

Es conserven, parlars sorgits de les atigues llengües ROMàniques asturiana i aragonesa sobre les quals s’implantà amb força el castellà com a llengua d’ús formal, un fet que impedí l’evolució natural d’aquestes llengües, que avui, en alguns casos, estan subjectes a processos de recuperació i normalització.

4. El català, llengua ROMànica

La incorporació al món llatí fou un dels moments més desicius de la nostra història com a poble. L’any 218 aC l’exèrcit de Roma desembarcà a Empúries i començà un procés de conquesta i culturització, anomenat romanització que comportà la implantació de les institucions romanes. Els habitants d’aquestes terres consideraven superior i més perstigiosa la cultura dels colonitzadors i de mica en mica s’hi anaren integrant i aprengueren la nova llengua, el llatí. Per això, el català és deutor de la llengua i cultura Romana.

La romanització no es va dur a terme amb la mteixa intensitat a tot el territori. Les zones costaneres, foren romanitzades més ràpidament u anb més intensitat; per contra les ales valls del Pirineu van ser romanitzades segles després. En aquestes terres pirinenques subsistí una llengua preromana, no indoeuropea que convisqué posteriorment amb el parlar ROMànic.

4.1 El substrat

Les llengües parlades abans de la romanització, s’anomenen llengües de substrat, van desaparèixer, però n’han quedat rastres en els parlars ROMànics moderns. L’estudi d’aquestes llengës és difícil perla manca d’informació històrica i perquè es tracta d’un període ja molt remot. A més a més, els textos conservats corresponen a una sola llengua, la ibèrics, no indoeuropea, que siposava d’un sistema d’esccriptura propi. Se sospita que l’ibèric devia conviure amb alguna llengua o llengües de caràcter indoeuropeu. Per altra part, nombrosos topònims de les comarques pirinenques presenten caràcter no indoeuropeu i es poden relacionr amb un estrat lingüístic que comprenia tot el Pirineu i la regió francesa d’Aquitània, del qual és descendent el basc, la única llengua preromana no desapareguda.

4.2 Llatí clàssic i llatí vulgar

Les llengües ROMàniques deriven de l’anomenat llatí vulgar, variant parlada del llatí clàssic, que era la llengua literària i escrita, més formal i estable. Les diferències més importants entre el llatí vulgar i el clàssic les trobem en el vocalisme, en la destrucció de la declinació llatina, en l’aparició de l’article i en l’ús de temps verbals compostos.

5. El naixament del català

Amb el desmembrament de l’Imperi ROMà d’Occident (476dC) desapareixen els lligams polítics amb Roma i els parlars neollatins seguiran evolucions particulars. El cristianisme, serà a partir d’ara un factor important de romanització i l’Esglèsia adoptarà el paper de continuadora de la civilització romana. És molt probalble que en aquesta època les diferències entre el llatí clàssic i el vulgar fossin ja molt importants, les quals s’accentuaren al segle
VIII i en el Març de l’Iperi carolingi, quan va tenir lloc un procés de retorn al llatí més literari. La consiència d’aquest distanciament era tan gran que començaren a sorgir noms diversos per designar qualsevol dels parlars ROMànics: romanç, pla... El nom de català per a la nostra llengua no apareixerà documentat fins al Segle XIII.

5.2 L’aparició del català a l’escriptura

Encara que el català degué existir com a llengua diferenciada de la llatina des del segle VIII, l’accés als textos escrits fou un procés lent. Les primeres mostres, escasses, de trets propis són del segle IX i apareixen enmig de textos redactats en llatí. No trobarem frases més extenses fins al Segle XI, sobretot en textos de caràcter feudal. En aquest context, i a fi de facilitar la consulta i l’aparició de textos jurídics es traduí del llatí el codi de lleis visigòtic, del qual conservem dues versions fragmentades del Segle XII. També es conservaren fragments de les Homilies d’Organyà, de finals del Segle XII o començaments del Segle XIII, traducció d’un occità, que recollia homilies en vulgar a fi de millorar la predicció al poble, que des del segle IX s’havia recomanat de fer en la llengua parlada per la gent, que ja no era el llatí formal.

5.2 Aportacions d’altres llengües: germanismes i arabismes

Les invasions germàniques (segle V) i l’ocupació dels àrabs més tard (segle VIII) van influir en la llengua naixent tot enriquint-la amb aportacions lèxiques, però sense arribar a substituir-la amb aportacions lèxiques, però sense arribar a substituir-la. Aquestes influències posteriors a la romanització reben el nom de superestrat.

L’aportació germànica afectà especialment l’antropoponímia, la toponímia i el lèxic comú.

L’empremta aràbiga és notable en determinades zones: la Catalunya Nova, les Balears i el País Valencíà. Són d’origen àrab paraules com síndria, taronja, sucre...

6. L’expansió: segles XII a XV

A partir del Segle XII, afermades les fronteres dels comptats catalans, començà l’expansió territorial, de primer cap a la Catalunya Nova, deprés cap a les Balears i el País Valencíà i finalment cap a la Mediterrània. Totes aquestes terres tindran contacte amb la llengua catalana, un bon testimoni del qual és la pervivència del català a la ciutat sarda de l’Alguer, repoblada per Pere III a mitjans del Segle XIV.

Les relacions comercials, polítiques, militars i culturals entre la corona d’Aragó i els altres països mediterranis van provocar un intercanvi lingüístic mutu, bona prova del qual són els manlleus entre les diverses llengües de l’àrea. Així, s’incorporen al català mots provinents del grc medieval, de l’italià, del sard o de l’occità, llengua en la qual s’escriví la poesía a Catalunya fins ben entrat el Segle XV. La nostra llengua també deixà petjades lèxiques en les llengües amb les quals va tenir contacte.

Al llarg d’aquests segles, el coneixement de la llengua catalana s’expandeix a causa del pes econòmic, polític i cultural de la corona d’Aragó. Amb el nom de català sera coneguda arreu d’Europa i de les ribes del Mediterrani; figures de tots els àmbits del saber escriuran en llengua catalana, juntament amb el llatí, revalorat durant el Reneixement i l’humanisme com a llengua de l’alta cultura, i faran sentir la seva veu arreu del món: Ramón Llul, Ausiàs March... La Cancelleria Reial, orgnisme administratiu on es redactava la documentació oficial, va contribuir decisivament a la creació d’una llengua escrita unificada i apta per a qualsevol àmbit d’ús, ja que substituí el llatí pel català en els textos oficials i creà unmodel de prosa culta que fou respectat i seguit a tot el domini lingüístic.

7. Els segles XVI a XVIII

L’embranzida medieval donà pas a una davallada, iniciada al Segle XV, que s’agreujà a causa de les guerres, la crisi econòmica i les pestes, entre altres causes. L’extinció de la dinastia reial catalana i l’entronització d’un rei castellà són fets uqe encetaren un procés de castellinització progressiva que afectà els àmbits cortesans i la literatura culta; la immensa majoria de la gent ni tan sols comprenia el castellà. A partir de llavors els catalans començaren a infravalorar la llengua pròpia a favor del castellà. Malgrat aquest fet el català es mantindrà en molts àmbits com la’administració pública, la literatura popular...; en els textos esccrits perdrà la uniformitat que l’havia caracteritzat durant el període medieval.

La substitució del català per el francès es va anar fent d’una manera intensa i sense pauses, i avui dia la llengua catalana es troba en unes situacions molt precàries en aquests territoris.

Com a resultat de la guerra de Successió es van aplicar en els territoris catalans els decrets de Nova Planta, pels quals s’abolirien els furs i les institucions pròpies, es clausuraren le universitats i el castellà passà a ser la llengua oficial. Només l’illa de Menorca es va salvar d’aquesta submissió. Cal dir però que el català continuava sent la llengua d’ús normal a tot el territori, encara que la població que residia a les ciutaats començava a conèixer el castellà. Altres disposicions posteriors van establir que l’ensenyament i els llibres de comerç fossin en castellà.

8. La Renaixença: Segle XIX

A finals del Segle XVIII, la societat de les antigues terres de la corona d’Aragò va recobrant al pols. Augmenta la població i té lloc una important industrialització. Totes les capes socials senten la necessitat de recuperar la pròpia identitat i de retornar a la llengua el lloc i el prestigi perduts. La burgesia serà al classe social encarregada de portar a terme la Renaixença.

A mesura que va avançant el segle, es ca consolidant la recuperació cultural i lingüística catalana, i es produeix un desvetllament dels intel·lectuals, els quals de mica en mica tornen a emprear el català com a llengua d’expressió literària. Escriptors com Joaquim Rubíó i ors, Jaciont Verdaguer... Retornaran a la llengua catalana la dignitat literària i el prestigi que li correspon. El restabliment dels Jocs Florals tingué molt ressó popular i contribuí a crear la plataforma que donà a conèixer nous escriptors que de mica en mica anaren recuperant tots esl gèneres literaris: poesia, teatre i prosa.

9. El Segle XX

9.1 L’estat de la llengua: processsos de normativització

A finals del Segle XIX, la dinàmica empresa pel moviment de la Renaixença continuarà amb el Modernisme i el noucentisme. Durant el primer terç del segle següent augmentarà el nombre nombre de publicacions en català i s’introduirà la llengua catalana a l’ensenyament, pilars fonamentals en qualsevol procés de normalització lingüística.

Els segles d’estancament havien provocat l’empobriment i la diversificació de la llengua i una falta de modernització: ara calia normalitzar-la en tots els àmbits i dotar-la d’una normativa moderna,per tal de que esdevingués novament una llengua de cultura, apta per a qualsevol ús. Al llarg del Segle XIX s’havien fet els primers intents d’unificació ortogràfica i gramatical, però no serà fins a començaments del Segle XX, quan s’assolirà la codificació moderna del català.

La publicació de les normes ortogràfiques posaren fi a l’anarquia ortogràfica que patia el català., i que foren el primer pas per crear un estil ling¨´istic unificat.

Al 1932 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana es modernitzà el lèxic català i es depurà d’influències externes, especialment de castellanismes.

9.2 De la República a la dictadura

A partir de 1932, la Generalitat serà la institució encarregada de fer avançar el procés de normalització del català. L’ús públic de la llengua s’incrementa notablement i va penetrant en l’administració pública i local, l’ensenyament i els mitjans de comunicació socials.

Aquest procés normalitzador es Veíé frenat després de la Guerra Civil per un seguit de decrets que prohibien l¡ús públic de la llengua catalana, i tots aquells àmbits en que s’haia anat recuperant es van castellanitzar. La persecució contra la llengua i la cultura catalanes dou absoluta durant els primers anys de la dictadura franquista. La substitució lingüística no va arribar a consolidar-se mai, degut a que uns factor van influir negativament en l’ús social del català: introducció de nous mitjans de comunicació en castellà, especialment al televisió; l’arribada en massa d’immigració de parla castellana...

Tot i la repressió cultural i lingüística es van formar nuclis de resistència que van mantenir la identitat catalana. A partir del anys seixanta sorgiren iniciatices (revistes, presmis..) que van contribuir al progresiu redreçament cultural i lingüístic de la llengua catalana.

9.3 La restauració de les institucions

Acabada la dictadura, la restauració de la Generalitat, l’aprovació de l’Estatut i la Llei de normalització lingüística van fer possible el rforç del procés de normalització de la llengua catalana: l’ensenyament en català i la creació de nous mitjans de comunicació també en català van ser aleshores i són encara dues peces clau per aconseguir l’ús efectiu de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida cultural i social. L’administració, el comerç i altres activitats socioeconòmiques són àmbits en què el català de mica en mica serà persent però encara avui no s’han assolit els nivells d’ús que té la llengua pròpia ne altres països. Paral·lelament, els altres territoris de parla catalana de l’Estat Espanyol també van anar establint les institucions pròpies.

Tots els esforços fets per al redreçament lingüístic i cultural no amagaven que el panorama al final de la dècada dels setanta tenia poc a veure amb la situació de normalitat que es va viure abans de 1939: de una situació de monolingüisme oral s’havia passat a una de bilingüisme diglòssic a favor del castellà.

10. La llengua catalana avui. Els reptes pendents

Els efectes de les dificultats creades durant la dictadura van perllongar més enllà de la desaparició del sistema. La llengua i la literatura catalanes han de fer front encara a diversos repetes essencials per a la plena normalització: les dificultats per integrar la població imigrada ja que desconeixen tan la llengua com la cultura catalana com també si exceptuem els llatinoamericans, la castellana; la baixa antalitat, que no garanteix plenament la transmissió intergeneracional de la llengua catalana en aquelles famílies que la tenen com a pròpia, i finalment la presència cada vegada més gran de les noves tecnologies a la vida diària en un món globalitzat.

Incrementar l’ús de la llengua és el repte més gran a que s’enfronta el català en al actualitat.- La conducta de la població és fonamental per al futur de qualsevol llengua; quan es deixa de paralr el català en un àmbit d’ús, una altra llengua ocupa aquest espai aquest fet afavoreix l’ús d’una altra llengua i impedeix que la població no catalanopalant conegui, parengui i usi el català en les seves relacions habituals. Per inconsiència, comoditat o deixades no s’impulsa prou l’extensió del català en els cercles ddel treball. D’estudi o lleure. La lleialitat d ela llengua catalana és, doncs, una arma imprescindible per a la seva supervivència futura.

La plena normalitzxació de la llengua ctalana únicament serà possible amb la participació activa de tota la societat. Per assegurar la pervivència del català, convé que el català sigui conegut i emprat per ina àmplia majoria, no tan sols per una sola part de la població; d’aquesta manera la normalitat i futur de la llengua estaran garantits.

11. Març legal de la llengua catalana

En el context històric actual, els drets lingüístics dels membres de la comunitat lingüística catalana, fonamentats en prinicipis i valors democràtics, són reconeguts i regulats per diferents disposicions legals. La convivència ddel català amb el castellà -llengua oficial de tot l’Estat- és regulada per la Constitució i per l’Estatut d’Autonomia de cada comunitat. La Constitució de 1978 recpneix l’ús oficial de les llengües de l’Estat espanyol en els seus territoris respectius. La llengua té un reconeixement diferent a cadascun dels territoris on es parla.