Perque es va iniciar la guerra carlina

III FASE REGNAT Ferran VII

1823/1833 va ser una dècada absolutista.

La fallida de la hisenda real va portar a un gran dèficit pressupostari cada any a causa de la pèrdua de l’Imperi colonial, el manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'església, i les elevades despeses de la cort.

Tot això va portar a la insuficiència del model econòmic feudal (la gent vivia en el llindar de subsistència)

En aquesta dècada ens trobem amb LA QÜESTIÓ SUCCESSÒRIA.

Felip V havia imposat la llei sàl·lica que impedia regnar a les dones, i és per això que la successió de Ferran VII hauria de ser Carles María Isidre (seu germà, representant de l’absolutisme) perquè Ferran VII només havia tingut filles.

Sota la influència de la reina (Ma Cristina, la seva dona, amb recolzament dels liberals), que l’apreta per tal de que el succeeixin les seves filles, Ferran VII decreta la pragmàtica Sancíó, que anul·la la llei sàl·lica i permet regnar a la princesa d’Astúries, ISABEL.

Abans de morir Ferran VII va derrogar la pragmàtica Sancíó, però en canvi en el seu testament nomenava a la seva filla com a heretera del tro.

Carles I els seus seguidors (carlins) no van acceptar a Isabel com a reina, i va reclamar els seus drets dinàstics i el manteniment de l’àntic règim.

PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL A Espanya

Amb la mort de Ferran VII s’inicia la guerra civil (1a guerra carlina) entre els isabelins (liberals) i els carlins (absolutistes).

Al 1833, la política d’Esp és centralista i uniformista, amb divisió provincial.

Al 1834 s’estableix l’estatut reial, on la regent Ma Cristina concedeix uns mínims per tal de garantir el suport dels liberals a la causa de la seva filla.

Aquest estatut no és una constitució, és a dir, no parteix de la sobirania nacional. S’hi estableixen unes corts consultòries, no parteix de la divisió de poders i la sobirania la manté la corona.

La corona resta sota la influència de l’exèrcit i els “pronunciamientos” marquen la tendència liberal de cada període.

A la dècada dels 30, la situació econòmica no millora gaire, i segueix el malestar social per les males collites +epidèmies + guerra carlina. Cea Bermúdez enceta unes tímides reformes.

DESAMORTITZACIÓ

Isabel II, filla de Ferran VII, encara és menor d’edat, llavors encara no pot regnar, per tant ho fan per ella Ma Cristina i després el general Espartero.

La regència de Ma Cristina (1833-1840)(moderats) va portar l'estatut reial del 1834, on s’hi aplicava un sistema bicameral (congés/senat) amb sufragi censatari masculí limitat a rendes altes.

A Catalunya es vivia un període de convulsió social, la industrialització comporta diferències socials i el desenvolupament del moviment obrer (bullangues).

Durant la regència de Ma Cristina  entre el 1835-1837, hi va haver el govern progressista de Mendizàbal.

Va promoure la desamortització i desvinculació. Definida com a l’expropiació de terres de l'església  i del patrimoni de les ordres religioses, de terres comunals i l’abolició de les primogenitures amb l’objectiu de que la terra fos una propietat com a objecte de compra /venda.

Va abolir el règim senyorial (abolició drets juridiccionals i del delme, que va ser substituit per un import estatal, transformació de la propietat feudal en propietat capitalista, es va eliminar el concepte “puresa de sang” i de la venalitat dels càrrecs i es van eliminar les duanes internes amb l’objectiu de crear mercat nacional).

El seu objectiu era obtenir ingressos per a l’Estat, canviar el règim de la propietat de la terra i modernitzar i desenvolupar l’agricultura, per tal de formar un estat liberal capitalista.

Al 1837 les eleccions van donar el triomf als conservadors

Del 1840-1843 , l’oposició violenta de progressistes i sectors populars van suposar a través d’un pronunciamiento la REGÈNCIA D’Espartero i per tant el retorn dels progressistes al poder i l’exili de Ma Cristina.

Es basava en una política autoritària.

La política econòmica era lliurecanvista, i va portar a la reacció a Bcn dels industrials i dels sectors populars que es van revoltar contra el govern. Fet que va portar el setge de la ciutat i el bombardeig a Bcn desde Montjüic.

Aquests fets van portar a la caiguda del govern d’Espartero, que es va tenir que exiliar al 1843 i va començar el regnat de Isabel II, declarada major d’edat als 13 anys, i va començar L’ÈPOCA DELS MODERATS (1843-1868).

Les eleccions amb sufragi censatari sota control dels cacics(que controlaven que es votés als moderats), van portar com era a esperar el triomf d’aquests, i Isabel II va nomenar a Narvaez, fet que va desencadenar la II guerra carlina (1846-1849), aquest va portar la constitució del 1845, la creació de la guàrdia civil coma cos de caire militar que ajudava a fer efectiu el procès de desamortització al món rural, també va portar la llei d’administració local i la dècada dels 50 va portar el codi penal el qual implementava a tot el territori les mateixes lleis, la llei Moyano sobre l’ensenyament i el concordat amb la Santa Seu.

Entre el predomini de governs progressistes, al 1854 es va produir un parèntesi amb un pronunciamiento de signe progressista (Vicàlvaro) el qual va triomfar i va fer que la reina cridès a Espartero per a formar govern.

En el bienni progressista es va implementar la llei Madoz on es reprenien les desamortitzacions, la llei de ferrocarrils i la llei de treball, on es van legalitzar les associacions obreres.

 Es va viure una forta conflictivitat social, fet que va fer caure de nou a Espartero i va fer que Isabel II encomanés formar govern a O’Donell.

En ELS DARRERS ANYS DEL REGNAT D’Isabel II , al 1855 amb O’Donell al govern es va produir una coalisió moderada-unionista que va durar fins la caiguda d’Isabel II.

O’Donell va restablir la constitució del 1845 i va frenar la desamortització de Madoz i les llibertats reconegudes al bienni progressista.

Podem destacar una política exterior activa i de signe imperialista amb expedicions militars a Mèxic, Indoxina i el nord del Marroc, una política autoritària que alternava entre Narvaez i O’Donell amb una forta oposició dels progressistes, repúblicans i demòcrates, i una progressiva identificació de la crisi general en la monarquia la qual va portar a un rebuig social creixent.

AMB LA REVOLUCIÓ DEL 1868, el desprestigi de la monarquia o millor dit a Isabel II va arribar junt amb la mort d’O’Donell i Narvaez, el pacte OSTENDE entre demòcrates i progressistes contra la monarquia i l’adhesió al pacte del general Serrano el qual era el nou cap de la uníó liberal. 

Es va produir el pronunciamiento de l’almirall Topete a Càdis amb el recolzament de Serrano, el qual va portar a una rebel·lió militar (cop d’estat) que es va extendre per tot el territori.

Al Setembre del 1868, es va produir victòria dels sublevats front a les tropes lleials a Isabel II a Alcolea (Còrdova).