Perque es va iniciar la guerra carlina

Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,11 KB

 
TEMA 5 La primera meitat del Segle XIX a Espanya és un període de canvi i transformacions ja que s’aniran destruint les estructures polítiques, econòmiques i socials de l’Antic Règim. En morir Ferran VII s’implantarà a Espanya el liberalisme. Les aspiracions dels carlins van obligar María Cristina a aliar-se amb els liberals. Es desencadenarà una Guerra Civil. Al seu torn, els liberals es dividien en progressistes i moderats; estos últims van ser la força predominant durant el regnat d’Isabel II. Durant este període va ser freqüent la intervenció dels militars en la política. El desprestigi de la monarquia va acabar per desembocar en la Revolució de 1868 i l’inici del Sexenni Democràtic, moment de gran inestabilitat política.
5.1.1. La regència de María Cristina (1833-1840).
Ferran V únicament havia tingut dos filles, però en Espanya la Llei Sàlica impedia que les dones regnaren, així que perquè Isabel fora reina el rei va dictar la Pragmàtica Sancíó, que anul·lava l’anterior norma i garantia el tron a la seua filla major. Al 1833 mor Ferran VII confirmant Isabel II hereva el tron.
5.1.2. La regència d’Espartero (1840-1843).
L'oposició es va alçar contra la regent María Cristina i la va obligar a abdicar en 1840, convertint-se el general progressista Espartero en el nou regent d’Espanya. Després d’un govern ple de desencerts i del colp d’estat de Narváez i O'Donnell, Espartero va acabar exiliant-se a França i es va decidir anomenar a Isabel II reina amb tretze anys d’edat.
5.1.3. La majoria d’edat d’Isabel II (1843-1868).
Isabel va ser anomenada reina, coincidint amb l’arribada al poder dels moderats sota la presidència del general Narváez. Es va optar per casar Isabel II amb el seu cosí Francisco d’Assís de Borbó. Els escàndols de La Cort, el favoritisme de la reina cap a una camarilla d’aduladors i les seues corrupteles econòmiques li van fer perdre tot el suport polític i popularitat a pesar del seu caràcter planer. El regnat d’Isabel II va viure períodes de gran inestabilitat política i per això, l’última etapa del regnat va estar marcada per l'alternança de poder entre la Uníó Liberal d’O’Donnell i els liberals moderats. En 1870, va abdicar a favor del seu fill Alfons i va viure a París fins a 1904 quan va morir.
5.2.1. L’ideari i el recolzament social.
Els partidaris del carlisme defensaven la monarquia absoluta, el predomini social de l'Església, un catolicisme excloent, la conservació del drets forals i la idealització del món rural junt al rebuig de la societat urbana industrial. El seu lema era “Déu, pàtria i rei".
5.2.2. Les dos primeres guerres carlines.
a) La Primera Guerra Carlina (1833-1840): Carles María Isidre, el germà menut del rei, es va autoproclamar hereu al tron en el Manifest d’Abrantes i inicià una insurrecció armada que tractava d’impedir la consolidació en el tron de la futura Isabel II. Aquest conflicte successori és el començament de les Guerres Carlines. El primer conflicte carlí va travessar tres fases: En la primera (1833-1835)els carlins es van fer forts en el nord-est de la Península, encara que no van aconseguir cap ciutat important. Els militars més destacats van ser Zumalacárregui i Cabrera. En la segona fase (1835-1837) la guerra es va inclinar a favor dels isabelins gràcies a Espartero que va posar fi al setge de Bilbao. En la tercera (1837-1840) els carlins van obtindre algunes victòries, però Espartero va anar avançant sense parar. Finalment el conveni de Bergara (1839) va posar fi a la guerra. Va ser signat per Espartero i Rafael Maroto (el tractat també és conegut com a l’abraç de Bergara). El conveni establia el manteniment dels furs al país Basc i Navarra i la incorporació dels caps oficials carlins a l’exèrcit liberal amb la seua mateixa graduació.

Entradas relacionadas: