Però la base d'aquest poderòs sentiment natural existeix
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 7,02 KB
2.4.2 Els sentiments morals
Pel que fa als els sentiments morals, cal dir que no són innats, sinó adquirits, però no per aquesta raó són menys naturals. Si bé la facultat moral no forma part de la nostra naturalesa [no naixem amb la facultat moral, amb la capacitat de distingir entre el bé i el mal], és un brot que sorgeix naturalment d’ella. I és igualment susceptible en cert grau de brotar espontàniament i, cultivada convenientment, de ser ensenyada fins a un alt grau de desenvolupament.
I d’entre aquests sentiments morals, els socials, que ens porten a voler viure en unitat amb els nostres semblants, són el fonament de l’ètica utilitarista, de l’ètica que associa el nostre deure amb la promoció de la felicitat de la societat.
Hi ha una base natural que fa que l’associació del sentiment del deure amb el d’utilitat es consolidi i ens la faci sentir com a congènita, de tal manera que ens inclina a fomentar-la en els altres i a encoratjar-la en nosaltres mateixos. Aquest sòlid fonament són els sentiments socials de la humanitat, el desig de viure en unitat amb els nostres semblants, que ja és per si un principi poderós de la naturalesa humana.
De manera que si és, com ja hem vist, la nostra mateixa naturalesa humana el que ens porta a cercar la felicitat com a fi principal de la nostra l’existència i la que confereix alhora fonament al principi utilitarista, és en el fet que aquesta naturalesa nostra és social (som éssers socials com ja deia Aristòtil), amb necessitat de vinculació mútua, la que fa que, la nostra consciència de deure s’acabi associant al sentiment de promoció dels interessos i de la felicitat dels altres.
La idea, profundament arrelada, que cada individu té d’ell mateix com un ésser social, té l’efecte de fer-li sentir com una necessitat natural que hi ha d’haver harmonia entre els seus sentiments i fins i els dels seus semblants.
I aquesta manera de concebre’ns a nosaltres i la vida humana se sent de forma més i més natural a mesura que la civilització avança. Cada pas que es fa en el progrés polític la torna més natural.
Un sentiment [de vinculació entre els meus interessos i els dels altres] que si fos perfecte faria que hom mai no desitgés cap benefici per a ell, o ni tan sols hi pensaria, si no s’hi incloïa també un benefici per als altres.
De manera que, si bé la nostra naturalesa social ja fa que s’estableixi un vincle natural entre els meus interessos i els dels altres, amb tot, cal però que aquest vincle sigui enfortit alhora per mitjans externs:
És per això que és desitjable que aquest sentiment s’ensenyi com una religió, i que en conjunt la força de l’educació, de les institucions i de l’opinió es dirigeixi a fer que cada persona creixi des de la infància en un entorn on de totes bandes es professi i es practiqui aquest sentiment.
És a dir, la utilitat [que mira sempre per la felicitat en conjunt] exigeix, a més, que l’educació i l’opinió que posseeixen un poder tan vast sobre el caràcter humà, usin aquest poder amb l’objectiu d’establir en l’esperit de cada individu una associació indissoluble entre la seva felicitat i el bé del conjunt.
I en l’àmbit d’aquesta vinculació mútua, com a éssers socials que som, hi ha una qüestió que no podem deixar de tractar, la de la justícia.
2.5 Reflexions sobre la justícia
La noció que és l’essència de la idea de justícia és la d’un dret que resideix en un individu: on hi ha un dret, hi ha un cas de justícia. Això és el que diferencia la justícia de les altres obligacions morals.
Aquesta idea es acompanyada per un tipus de sentiment que anomenem sentiment de justícia.
Els ingredients essencials del sentiment de justícia són el desig de castigar la persona que ha causat un dany i el coneixement o la creença que hi ha un individu identificable com a víctima d’aquest dany.
Alhora, el desig de castigar una persona que ha causat un dany a un individu brota espontàniament de dos sentiments naturals, l’impuls d’autodefensa i el sentiment de simpatia, que fa que el desig de càstig esdevingui aplicable a aquelles ofenses, a aquells mals, que ens afecten a nosaltres a través de la societat en general o juntament amb ella.
Per tant, la idea de justícia suposa dues coses, una regla de conducta, i un sentiment que sanciona la regla. La regla ha de suposar-se que és comuna a tota la humanitat, i mira pel bé d’aquesta. El sentiment és el desig que aquells que infringeixen la regla puguin ser castigats. A més a més, conté el concepte d’una persona identificada víctima d’una infracció que viola els seus deures. Així el sentiment de justícia se m’apareix com un desig animal de repel·lir o venjar l’atac o lesió causats a un mateix o a aquells amb qui un simpatitza, ampliat a totes les persones gràcies a la capacitat humana d’estendre la simpatia, i al concepte humà d’un interès propi intel·ligent. El sentiment deriva la seva moralitat a partir d’aquests últims elements; y la seva contundència i energia auto afirmativa específiques, a partir dels primers.
Però quina és la importància de la justícia i quina relació té amb l’utilitarisme?