Pere calders estil

Biografia

Joventut

El 4 de Novembre de 1935 es va casar amb Mercè Casals i el 31 de juliol de 1936 va néixer el primer i únic fill d'aquest matrimoni, Joan Caldés i Casals. Al juny d'aquell mateix any Josep Janés li va publicar a Calders el seu primer llibre, El primer arlequí, un recull format per vuit contes, dins de la col·lecció Quaderns Literaris. El Desembre de 1936 any Josep Janés va publicar també dins de Quaderns Literaris la primera novel·la de Calders, La Glòria del doctor Larén.

Guerra Civil

Pere Calders va dirigir amb Tísner L'Esquella de la Torratxa durant la Guerra Civil. L'any 1936, abans de començar laGuerra Civil Espanyola, Calders militava a les joventuts d'Acció Catalana.Amb l'inici de la guerra i la creació delPSUC, Calders va passar a militar en aquest partit perquè, entre altres motius, duia com a base del seu programa l'autodeterminació.

A l'Octubre de 1936 es va produir el rellançament de la revista L'Esquella de la Torratxa i Calders i Tísner es van encarregar de la seva direcció en aquesta nova etapa.[Durant aquella època, també va treballar per la publicació Mirador, on hi va publicar el conte Les mans del taumaturg, que posteriorment seria recollit en el llibreCròniques de la veritat oculta, i també treballava fent dibuixos pel Diari de Barcelona.A finals de 1937 es va inscriure com a voluntari de l'exèrcit republicà, pel cos de carrabiners, on el van nomenar tècnic cartògraf. Amb l'inici de la batalla de Terol, la seva unitat cartogràfica va ser mobilitzada fins allí. Aquell mateix any va presentar la novel·la inèdita La cèl·lula al Premi Joan Crexells de narrativa que va acabar guanyant Mercè Rodoreda amb la seva novel·la Aloma.[43] De la seva experiència a la guerra en va escriure la novel·la Unitats de xoc, publicada l'any 1938 per l'Editorial Forja. Al 1938 també va escriure la novel·la Gaeli i l'home Déu, que no va ser publicada fins al 1986,i la va presentar al Premi Joan Crexells de narrativa de 1938, però tampoc va guanyar.

Exili

França

El 10 de febrer de 1939 Calders va marxar cap a França deixant a la seva dona i al seu fill a Barcelona.[46] El pas fins a França el va fer el dia 10 de febrer creuant elColl d'Ares i va anar a Prats de Molló i la Presta.[47] Allí el van tancar en un camp de concentració.[48] Calders i quatre companys més entre els quals hi havia Tísner i el seu cunyat, Enric Clusellas, van aconseguir escapar i van fugir a Tolosa de Llenguadoc, on hi havia el Comitè Universitari d'Ajut als Refugiats que oferien protecció a intel·lectuals.[49] Allí li van donar uns impresos per escollir a quin país voldrien anar en el cas que calgués marxar de França i Calders va escollir Mèxic.[49] Durant un temps va viure allí amb Tísner i part de la seva família, entre els quals hi havia la seva futura esposa, Rosa Artís i Gener.[50] El 2 d'Abril de 1939 va marxar cap aRoissy-en-Brie on va coincidir amb altres intel·lectuals de l'època, com ara Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Armand Obiols, Cèsar August Jordana i Xavier Benguerel.[51] Amb aquest últim hi va establir una amistat que va durar fins a la seva mort.[52] Finalment, el 4 de juliol de 1939 va marxar cap a Mèxic, on ja hi era Tísner, a bord del vaixell Mexique que va salpar de Bordeus.[53] Poc després de marxar, la seva dona, Mercè Casals, va arribar a Roissy-en-Brie i, en veure que Calders ja havia marxat, se'n va anar també cap a Mèxic,[54] ignorant que Calders havia escrit diverses cartes d'amor a Rosa Artís, de qui n'estava enamorat.[55]

Mèxic.El 27 de juliol de 1939 va arribar al port deVeracruz.[57]Durant el viatge, Calders va formar part del diari de bord.[58]Des de Veracruz va anar aCiutat de Mèxic. Calders duia una carta de recomanació escrita per Francesc Trabal adreçada aJosep Carneri una altra d'Armand Obiolsdirigida al seu germà.[59]Allí es va reunir primer amb el germà d'Obiols, però no li va poder oferir feina perquè el seu soci li acabava de robar els diners de la seva empresa.[59]Després es va reunir amb Carner i gràcies a ell, només arribar a Mèxic va poder publicar tres contes seus a canvi de 240 pesos, que en aquell temps permetien viure durant uns 3 mesos.[60]Carner també li va donar una carta de recomanació per l'Editorial Atlante on hi va entrar a treballar més tard.[59]Allí també es va retrobar amb el seu amic Tísner. A finals de 1939 Mercè Casals va arribar a Mèxic i es va reunir amb Calders.[55]Ell i la seva dona van estar vivint junts tot i que Calders ja li havia declarat el seu amor a Rosa Artís i ja festejaven.[55]

A l'Octubre de 1941 va començar a col·laborar a Full Català, on hi va publicar alguns contes com Raspall.[8] Amb els relats publicats durant aquell temps que duia a l'exili recollits a Memòries especials, Calders va guanyar el Premi Concepció Rabell de narrativa en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 3 de maig de 1942.[10][61] Durant una època va anar a treballar amb Tísner a Publicistas Mexicanos, S.A. A fer de fotògraf, cobrant un peso per treball.[62] L'any 1943 va entrar a treballar a UTEHA (Uníón Tipográfica Editorial Hispanoamericana) com a grafista i dibuixant tècnic i hi va estar treballant fins que se'n va tornar a Barcelona.[63] Al llarg del seu exili també va col·laborar amb diverses publicacions com La Revista dels catalans a Amèrica, Quaderns de l'Exili, Revista de Catalunya,Lletres, La Nostra Revista i Pont Blau entre altres.[64] El 22 de juliol de 1943 va rebre el divorci després d'haver-lo sol·licitat 2 anys enrere i, aquell mateix dia, es va casar amb Rosa Artís.[65]
El 5 de maig de 1947 va néixer el primer fill del seu segon matrimoni, Raimon Calders i Artís.[66] Just després d'aquest naixement es van traslladar a Chapultepec.[66]Aquell mateix any, per petició de Josep Carner i de Pompeu Fabra, va publicar el conte La ratlla i el desig a la Revista de Catalunya.[67] Amb aquest mateix conte va guanyar un dels premis dels Jocs Florals de la Llengua Catalana de 1948.[8] Al 1949 va néixer la segona filla del matrimoni, Glòria Calders i Artís i, un any després, va néixer la seva tercera filla, Tessa Calders i Artís.[68] En aquella època Calders havia decidit llevar-se cada dia a dos quarts de cinc del matí per dedicar dues hores i mitja a escriure.[64] Als inicis dels anys 50 Joan Triadú el va instar a fer un recull dels diferents contes que havia anat escrivint a l'exili. Aquells contes conformarien el llibre Cròniques de la veritat oculta.[69] Calders els va anar enviant a Catalunya, on el seu pare, amb qui va mantenir una intensa relació epistolar al llarg de tot l'exili, els va passar a màquina i els va presentar al Premi Víctor Català de 1954.[70] El llibre va guanyar el premi i va ser publicat el 1955 per l'Editorial Selecta.[71] L'aparició de Cròniques de la veritat oculta va ser un èxit i va fer que la crítica considerés Pere Calders com un dels grans contistes catalans.[45] Entre 1954 i 1955 va escriure la novel·la Ronda naval sota la boira.[72] Aquesta la va enviar al Premi Joanot Martorell de 1957 però va guanyar Blai Bonet amb la seva obra El mar.[69] Al 1957 també va publicar Gent de l'alta vall, un recull de contes de temàtica mexicana.[73] També havia escrit la novel·la curta Aquí descansa Nevares, però no va ser publicada fins al 1967.[74] 

Al 1959 es va editar un nou recull format per set contes de Calders titulat Demà, a les tres de la matinada.[76] Al 1960 va tornar a presentar sota pseudònim i amb un altre títol la novel·la Ronda naval sota la boira al Premi Sant Jordi de novel·la, que anteriorment era conegut com a Premi Joanot Martorell, però tampoc va guanyar sinó que ho va fer Enric Massó i Urgellès amb la seva novel·la Viure no és fàcil.[77] Aquell any Mercè Rodoreda també s'havia presentat al Premi Sant Jordi de novel·la amb La plaça del Diamant.[78]

Retorn i vida a Barcelona

Calders mai es va integrar del tot a Mèxic i sempre pensava a tornar a Catalunya.[7] A més a més, creia que quan algun fill d'exiliat tenia més de quinze anys, s'estimava més viure allà on havia nascut que no pas a la terra dels seus pares, per això al 1962, l'any que el seu fill Raimon va fer 15 anys, va decidir tornar a Barcelona abans que els seus fills ja no hi volguessin anar.[79] El febrer d'aquell any el seu pare li va enviar una carta dient-li que se'n tornés cap a Espanya i que aconseguís tants diners com li fos possible.

Un cop a Barcelona, Calders va treballar a l'Editorial Montaner i Simón fins que es va jubilar.
El 8 d'Octubre de 1962 tota la família Calders-Artís va embarcar al vaixell Covadonga amb destí Bilbao.[81] Durant el viatge de retorn, la família va poder visitarL'Havana i Nova York.[82] Finalment, el 7 de Novembre, el vaixell va arribar a Bilbao on els esperava el pare de Calders, qui va conèixer la seva nora i va poder veure per primer cop als seus tres néts.[83] Des d'allí van agafar un tren per anar a Barcelona i en aquest trajecte es creu que es va perdre un bagul que contenia la novel·la inèdita La cèl·lula,[84] que tractava sobre la història d'una cèl·lula del PSUC.[85] Un cop a Barcelona, se'n van anar a viure a un pis de Sant Cugat del Vallès que els hi havien aconseguit els pares de Calders.[82] Al principi del seu retorn a Catalunya, Calders feia feines que li donava el seu pare a Can Sirven i també treballava per l'Editorial Vergara.[86] Al 1963, gràcies a què la seva antiga empresa, UTEHA, havia comprat l'Editorial Montaner i Simón, el van nomenar gerent de producció.[81]Aquell mateix any va presentar l'última novel·la que havia escrit, L'ombra de l'atzavara, al Premi Sant Jordi de 1963, premi que va acabar guanyant.[85] El premi estava dotat de 150.000 pessetes i el jurat del premi estava format per Maurici Serrahima, Joan Petit, Josep M. Llompart, Tomàs Garcés i Joan Triadú.[87] Aquell mateix any 1963 va començar a publicar articles a la revista Serra d'Or gràcies a Joan Triadú.[88]
Amb la família ja establerta a Catalunya i sent econòmicament estables, es van traslladar a viure a Barcelona al número 91-93 del carrer de Borrell.[88] A partir de 1964 van començar a estiuejar a Llançà.[89] Aquell mateix any va publicar una biografia de Josep Carner a l'Editorial Alcides.[88] Durant aquella època col·laborava en diferents publicacions com Cavall Fort i Tele-Estel.[90] Al 1966 va publicar finalment la novel·la Ronda naval sota la boira per l'Editorial Selecta.[91] El 1967 Alfaguara va editar la novel·la curta Aquí descansa Nevares, que havia quedat fora del recull Gent de l'alta vall en la seva primera edició.[92] Al 1968, un antic conegut de Calders, Felipe Cid, que acabava d'engegar una editorial, va decidir publicar un llibre amb tots els contes de Calders. Així va ser com al 1968 es va publicar Tots els contes, que inclou 68 contes de calders, 15 dels quals inèdits fins al moment.[93] Amb aquest llibre va rebre l'any 1969 el Premi Crítica Serra d'Or.[94] Aquell mateix any va morir el seu pare suposant un gran trasbals per Calders.[95]
Al 1975 va començar a col·laborar amb la revista Canigó i també va publicar alguns contes a la revista Els Marges.[96] Al 1976 va aparèixer el Diari Avui després de la mort de Franco i Calders hi va col·laborar des del quart número fins poc abans de la seva mort.[96] Totes aquestes col·laboracions van ser recollides i editades en 2 llibres: El desordre públic (1985) i Mesures, prodigis i alarmes (1994). Al 1977 va morir la seva mare.[97]