El pensament cartesià: substància i Déu

Substància pensant

Segons Descartes, el dubte ens porta a la primera veritat evident en ella mateixa: penso, per tant existeixo. Descartes utilitza la ficció mental: puc fingir que no existeix el món, que no existeix el meu cos, però de l'únic que tinc certesa és que penso i que allò del que dubto no pot ser el mateix que allò del que penso que no dubto. Així, pensament i cos són substàncies distintes. El pensament existeix encara que no existeixi el cos. No necessita del cos per existir. El pensament és, per tant, una substància. A la substància pensant l'anomena ànima i és independent del cos. Descartes defensa la diferència entre substància pensant (ànima) i substància extensa (cos). Puc dubtar que existeix el cos, i com que dubto, penso i si penso existeixo. Dubtar és una forma de pensar. Descartes intenta mantenir la independència entre cos i ànima per tal de salvar la llibertat humana.

El concepte d'idea

El concepte d'idea canvia en Descartes respecte a la filosofia anterior, on el pensament requeia directament sobre la realitat. En canvi, per a Descartes el pensament recau sobre les idees que tinc sobre la veritat. Com puc estar segur que la meva idea correspon a la realitat? Llavors es planteja el dubte de l'existència de la realitat. Les idees són de tres tipus: innates (raó), adventícies (experiència), fictícies (imaginació).

Substància infinita: Déu

De l'únic que tinc certesa és que sóc un ésser pensant i de la resta dubto. Com que estic dubtant, sóc un ésser limitat, imperfecte i finit. El concepte de finitud no és possible sense el concepte d'infinit. La idea d'infinit no pot haver estat construïda per mi mateix perquè sóc finit, però tampoc pot provenir de mi mateix perquè el que és finit no pot originar el que és infinit. En conclusió, ha de ser una idea innata posada per un ésser perfecte, per tant Déu existeix. Utilitza l'argument de Sant Anselm per explicar l'existència de Déu: qui té la idea de Déu en la ment el concep com un ésser sumament perfecte. Si només existís en la ment però no en la realitat no seria perfecte, perquè no posseïria la perfecció de l'existència i seria una limitació en les seves perfeccions. Per tant, si Déu és perfecte ha d'existir. A més, en Descartes Déu serà la garantia del criteri de certesa. Déu és la garantia que tot allò que la meva ment percep amb claredat i distinció és verdader.

Substància extensa

L'objectiu de la filosofia cartesiana és fonamentar les ciències físiques, és a dir, garantir l'existència de la realitat. Pensar i ser no necessàriament han de coincidir. El món existeix perquè Déu és garantia que tot allò que la meva ment veu amb claredat i distinció és veritable. Percebem el món, la realitat física, quelcom que té extensió. Aquesta idea no pot provenir de mi ja que apareix i desapareix sense voler. Atès que Déu existeix i Déu és perfecte, Déu m'enganyaria si, tenint entre nosaltres una inclinació a creure en l'existència del món com a causa de la sensació, el món no existís. Si la idea de món no correspongués a l'existència de món, Déu m'estaria enganyant. Per tant, un cop demostrada l'existència de Déu com a ésser perfecte, queda assegurat que tot el que veiem és vertader. L'únic que pot garantir la veritat de la meva evidència és Déu i per això és necessari demostrar la seva existència. El món és concebut com una màquina, un model mecanicista on tot es regeix per la matèria en moviment. La matèria és només extensió (quantitat), forma, figura, volum. S'eliminen les qualitats secundàries (gust, olor...). Es tracta, per tant, d'una naturalesa determinista, mecanicista i materialista.

La concepció cartesiana de l'ésser humà

L'ésser humà és un compost d'ànima i cos. Es tracta d'una concepció dualista. Si l'ànima i el cos són substàncies, no es necessiten mútuament per existir. En tot cas, necessitaran a Déu. L'ànima és una substància finita, l'únic atribut de la qual és el pensament, i pensar vol dir jutjar, raonar, saber, sentir.

El pensament

El pensament no es pot distingir del cos sinó que existeix encara que no existeixi el cos. El raonament de Descartes és el següent: puc, en efecte, fingir mentalment que no tinc cos, que no depenc de l'espai i per això no deixaria d'existir. El que no puc fingir és que no penso, per tant, el que constitueix la meva essència és el pensament.

Explicació mecanicista del cos

Descartes concep el cos com una màquina, per tant els humans són màquines. La concepció mecanicista del món, de la matèria, no deixa espai per a la llibertat i els valors espirituals que Descartes vol defensar. Llavors ha de mantenir la independència de l'ànima respecte del cos per tal de defensar la llibertat de l'home. Cos i ànima són dues substàncies separades que poden existir una sense l'altra però que, malgrat tot, estan unides. Hi ha un jo que les uneix, és el mateix jo que pensa, que pateix... Descartes es planteja el problema de la comunicació entre aquestes dues substàncies. La comunicació s'estableix a través d'una glàndula que se situa al cervell anomenada glàndula pineal. Es tracta d'una unió accidental entre cos i ànima.

Baruch Spinoza

Pensador racionalista, considera que només existeix una substància. Si considerem que substància és el que existeix per si mateix i no necessita de res més per existir, aquest concepte, en sentit estricte, només es pot aplicar a Déu. Spinoza critica la concepció cartesiana de la substància. Només existeix Déu, la substància infinita, i posseeix dos atributs: el pensament i l'extensió, que són el mateix però es veuen des de dues perspectives. Considera que aquesta substància es pot entendre com a Déu, perquè tot és en tot (postura panteista): Déu és la naturalesa i la naturalesa és Déu.

Gottfried Wilhelm Leibniz

Considera que la realitat és composada per una infinitat de substàncies, les quals anomena mónades, que són inextenses, són com àtoms, substàncies simples, indivisibles, però que són dinàmiques i entre elles hi ha una harmonia, l'harmonia preestablerta.