Pensadors Racionalistes: Pascal, Spinoza i Leibniz

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Filosofía y ética

Escrito el en catalán con un tamaño de 6,21 KB

Altres Pensadors Racionalistes

Descartes va ser l'innovador que va afrontar els problemes que la nova ciència obria a la filosofia. Amb Descartes, la filosofia inicia una nova navegació; la seva obra filosòfica, matemàtica i física esdevingué punt de referència per a altres racionalistes.

Pascal

En la seva obra, s'hi fa present la influència de Descartes, però s'hi mostra també una perspectiva anticartesiana. Valora l'esperit geomètric cartesià com l'expressió més potent de la racionalitat humana, capaç de dur-nos a contínues conquestes. Ara bé, considera que aquest esperit geomètric és insuficient i incapaç a l'hora d'accedir al més profund coneixement de l'home i les seves vicissituds. Pascal exigeix a Descartes reconèixer els límits del poder matemàtic i racional. Per aquest motiu, contraposa a l'esperit geomètric un esperit de finor, capaç de captar aspectes i matisos de l'ésser humà i de la vida que escapen a la raó. En aquest esperit és el que ens permet intuir la situació paradoxal de l'home: un ésser infinitament gran i infinitament petit, immers alhora en la grandesa i en la misèria. Per a Pascal, l'ésser humà és un no-res comparat amb l'infinit, però també és un tot si el comparem amb el no-res. Per a Pascal, el Déu cartesià dels filòsofs és un Déu racional i fred; el Déu de la fe és el Déu del cor, un Déu que comporta un factor de risc, ja que no ha estat demostrat. És el cor el que sent a Déu i no la raó. La raó, creadora del càlcul de probabilitats, veu que pel que fa a l'existència de Déu es donen dues possibilitats per triar, les dues incertes com cara i creu: Déu existeix i Déu no existeix. Racionalment no es pot demostrar cap de les dues possibilitats. Segons les regles del càlcul de probabilitats i considerant-ne la magnitud, Pascal aposta a favor de tenir fe en l'existència de Déu, ja que aquesta li sembla la posició més intel·ligent: tot es pot guanyar i res no s'hi pot perdre.

Spinoza

La seva evolució intel·lectual l'allunya de la religió jueva ortodoxa, fins al punt que el 1656 va ser excomunicat i declarat no-jueu. Spinoza va viure permanentment exiliat en diversos punts d'Holanda. Per guanyar-se la vida va aprendre a polir lents.

Esperit Racionalista

La filosofia de Spinoza s'inspira en el racionalisme modern. Igual que Descartes, Spinoza abraça el mètode matemàtic per tal d'elaborar un discurs que es desplega de manera deductiva. La deducció matemàtica és considerada la forma més elevada de racionalitat. És la racionalitat que ens permet accedir amb més rigor a la realitat. La seva obra més important, l'Ètica demostrada segons el mètode geomètric, s'estructura com qualsevol altre tractat de geometria: estableix primerament unes definicions, fixa a continuació una sèrie d'axiomes, a partir de les definicions i els axiomes es dedica a obtenir diferents proposicions o teoremes, la veritat dels quals es demostra aplicant la lògica deductiva. L'ordre expositiu de Spinoza tracta de constituir un veritable coneixement, un coneixement per causes. Segueix un ordre lògic, que va de l'universal al més particular, conferint al seu discurs una coherència màxima. Fa la impressió que si s'accepten les seves definicions i axiomes, ja només cal dir SI una vegada rere l'altra a cadascuna de les proposicions que després se'n deriven, ja que aquestes es deriven de les anteriors d'una forma perfecta i per mitjà d'un simple exercici de la raó. Aquí rau la força de l'exposició de Spinoza i el fet que fos un pensador que no deixés ningú indiferent, i encara més si considerem que aquesta exposició conté controvertides afirmacions sobre Déu, l'home i el món.

El Monisme Substancial

Spinoza parteix de la definició cartesiana de substància; per a Descartes aquesta era una realitat que existeix de tal manera que no necessita cap altra realitat per a existir. Spinoza conclou que només existeix una substància, no tres. Només Déu correspon a la noció de substància. Aquesta única substància és una realitat que s'identifica amb la natura, tal com expressa la fórmula de Spinoza "Deus sive Natura" (Déu o Natura). Spinoza distingeix entre:

  1. La natura naturans: és la natura creadora, és a dir, Déu com a substància infinita i causa de tot.
  2. La natura naturata: és la natura creada, el conjunt de totes les realitats individuals existents.

Aquesta infinitat de les coses creades no és cap altra cosa que diferents formes de l'única substància existent, Déu. Les realitats individuals són modalitats de Déu, expressions infinites de la infinitud de Déu. Spinoza aclareix que la creació segueix una necessitat natural. Déu, en tant que substància infinita, s'expressa creant la realitat. Però malgrat que la creació constitueix un acte necessari, aquest fet no comporta que Déu no sigui un ésser lliure: Déu crea lliurement.

Leibniz

Leibniz tenia una ment polifacètica i creadora, i en les seves obres tractà pràcticament tots els coneixements humans. Va investigar en molts àmbits com Filosofia, Teologia, Matemàtiques, Física, Lògica, Economia, Història, Filologia, Dret, Política.

Teoria del Coneixement

Leibniz accepta la importància dels sentits en el procés del coneixement. També considera que la ment imposa certes marques innates. Leibniz accepta l'existència d'elements innats, com ara la idea de Déu, els principis pràctics d'ordre moral, els primers principis lògics i matemàtics, determinats impulsos i tendències... fins i tot considera innata la persistent inquietud humana que ens mena a l'activitat. Una aportació de Leibniz ben viva encara ara és la distinció de dos ordres o tipus de veritats. Per a ell, tot el coneixement humà està format per dos tipus de veritat: les veritats de raó i les veritats de fet. Per a Leibniz, el món de la coherència lògica és diferent i inconfusible amb el món de les coses. Les ciències formals com la lògica o les matemàtiques, són d'un ordre diferent del de les ciències empíriques, com la física o la biologia, ja que les veritats de raó són absolutes i les veritats de fet, contingents.

Entradas relacionadas: