Paulo Freire: vida, obres i principis de la seva pedagogia

Biografia breu de Paulo Freire

Per ser casat, professor de portuguès i, per la seva constitució feble, es va lliurar d'anar a la Segona Guerra Mundial. Va ser un mediocre estudiant en la carrera de Dret, ja que s'interessava més per la filosofia i la sociologia. El 1961 va ser nomenat director del Departament d'Extensió Cultural de la Universitat de Recife. El 1963 va posar en pràctica la seva primera experiència educativa de grup, dins de la Campanya Nacional d'Alfabetització, aconseguint l'alfabetització de 300 treballadors rurals. Conseqüència del cop militar de 1964 → s'exilia a Xile, on va participar en diversos programes d'educació d'adults de l'institut xilè per a la Reforma Agrària. Aquí escriu Pedagogia de l'oprimit, possiblement la seva obra més important.

Exili i trajectòria internacional

En la seva època als Estats Units, va exercir com a professor a la Universitat de Harvard. Va col·laborar amb grups dedicats a la reforma educativa en els àmbits rurals i urbans. El 1970 es va traslladar a Ginebra (Suïssa), on va treballar en els programes d'educació del Consell Mundial de les Esglésies.

Retorn a Brasil, reconeixements i mort

Després de setze anys d'exili, el 1980 va tornar a Brasil, sent professor a la Universitat Estadual de Campinas i a la Pontifícia Universitat Catòlica de São Paulo. El 1986 va rebre el premi internacional «Pau i Educació» de la UNESCO. Va ser investit doctor honoris causa per una vintena d'universitats de tot el món i, finalment, va morir el 2 de maig de 1997.

Obres principals

1.- L'educació com a pràctica de la llibertat (1965): En aquesta obra, Paulo Freire realitza un estudi sobre la importància de l'educació en aspectes tan rellevants com la llibertat de les persones, exposant que, perquè una persona sigui realment lliure, necessita d'una educació que li permeti pensar per si mateix de forma crítica sobre el que l'envolta i tenir les seves pròpies idees sobre això.

2.- Pedagogia de l'oprimit (1968): La seva obra més rellevant. En ella analitza les causes que poden arribar a oprimir un home i com fer per donar la volta a aquesta situació. Té com a objectiu un pla per a l'alliberament autèntic de l'home (opressor o oprimit). Aquesta obra està basada en la seva pròpia experiència com a professor d'adults analfabets. Sustenta una pedagogia on els individus aprenguin i es facin més cultes a partir de les situacions que presenta la vida quotidiana. Proposa una nova pedagogia amb una nova relació entre educador i educand i entre subjectes socials.

3.- Pedagogia de l'esperança (1992): Pretén superar la pedagogia de l'oprimit a partir d'aspectes socials reals.

Principis i conceptes clau

• Educació i política: Segons Freire: «Tot acte educatiu és un acte polític», és a dir, l'educació, encara que pretengui ser neutra i apolítica, sempre té una dimensió política.
• Teoria i pràctica: La teoria sense pràctica és xerrameca i la pràctica sense teoria és activisme boig. El coneixement és producte d'una pràctica i les pràctiques no es poden entendre sense una teoria. El canvi és sempre un canvi d'ambdues.
• Opressors i oprimits: El seu principal llegat: la tasca recau únicament i exclusivament en els oprimits; alliberant-se, ells mateixos alliberaran, al mateix temps, els opressors: «Només els oprimits poden alliberar els seus opressors alliberant-se ells mateixos». Perquè són els oprimits els que permeten que els opressors exerceixin opressió sobre ells i fins que l'oprimit es reveli contra l'opressor no s'arribarà a la humanització. Però això no es produirà si no hi ha consciència crítica, i aquesta s'aconsegueix només a través del mètode d'alfabetització.
• Transformació vs adaptació: Les persones no som éssers d'adaptació sinó de transformació; és a dir, no ens adaptem passivament a l'entorn sinó que el transformem perquè s'adapti a nosaltres.
• Educació bancària vs educació dialògica: Es refereix a l'educació bancària fent una metàfora a l'educació convencional, on l'educador diposita els coneixements de forma passiva en els educands (al banc dipositem els nostres diners = el professor diposita coneixement en els caps dels alumnes). Utilitzava el diàleg entre educadors i educands en el seu mètode d'alfabetització.
• Contra l'educació globalitzadora: Freire s'oposa a la globalització que fa que l'educació s'encamini a seguir els requisits del mercat, ple de valors egoistes i individualistes.

A més, Freire afegeix el concepte de conscientització, que fa referència al pas d'una consciència ingènua a una consciència crítica, necessària per a la vida en societat, com es reflecteix quan afirma que l'educació hauria d'impulsar el pas de la transitivitat ingènua a la transitivitat crítica.