A partir de quin tipus de límits entre plaques es formen les serralades de muntanyes continentals?
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Geología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 8,9 KB
SITUACIÓ DE LA TERRA
La terra està situada en una galaxia anomenada Via Làctea, que es pot considerar prou grn ja que té un diàmetre d 100.000 anys llum, i on el Sol, la nostra estrella més pròxima es situa a 25.000 anys llum del centre de la Galàxia. La Galàxia important més pròxima a la nostra és la d'Andrómeda, que està a 2 milions d'anys llum. Aquestes distàncies poden pareixer irreals, però són res si pensem que hi ha més estrelles que grans d'arena en totes les platges del món. Hi ha que tindre en compter que en cada Galàxia hi ha una ran quantitat de cúmuls estel·lars formats per milers de milions d'estrelles.
ORIGEN DEL SISTEMA SOLAR
Fa uns 5.000 milions d'ans, la pols còsmica generada per una super nova (explosió violenta d'una estrella) va contaminar amb matèria nebuloses properes provocant l'atrecció gravitatòria en elles. Enn el centre d'una nebulosa es va formar el protosol, que quan va tindre reaccions nuclears, es va convertir en una estrella, el Sol. Al voltant d'ell es formaren els planetes, astros i els satèl·lits per atracció gravitatòria, sense arribar a tindre reaccions nuclears. (Dibuix) El refredament progresiu de la matèria donaria lloc a la configuració actual del Sistema Solar, amb el Sol en el centre i els plantes que giren al voltant d'ell, un dels quals és la Terra.1.LA TERRA I EL SEU INTERIOR
De la mateixa forma el Sistema Solar, la Terra també s'ha modificar des del seu naixement, ja que en un principi era una bola de foc gegant, que amb el refredament ha passat a ser el planeta que coneixem. Fins ja pocs anys, sols coneixem els materials de la superfície de la Terra i d'uns quilòmetres de profunditat, gràcies a perforacions i les mines. En l'actualitat, amb els mètodes de investigació indirectes, podem conèixer amb detall l'estructura de la Terra. El mètode indirecte més utilitzat són les ones sísmiques. Els científics observant els sismogrames de les ones sísmiques que viatgen per l'interior terrestre degut a terratrèmols o explosions, poden obtindre informació de l'interior de la Terra.1.1 TIPUS D'ONES SÍSMIQUES
Tenim tres tipus d'ones:1
P o Primàries: són les primeres ones que arriben als sismogrames, ja que viatgen a més velocitat, es propaguen per medis sòlids, líquids i gasosos.2. S o secundàries: són ones que no es transmiteixen per medis fluids.
3
L o Superficials: són lentes i es produeixen quan les ones P i S arriben al epicentre, lloc de la superfície terreste situat directament damunt del terratrèmol. Aquestes ones són les responsables de que afecte a la superfície terrestre.1.2 DEDUCCIÓ DE L'ESTRUCTURA DE LA TERRA A PARTIR DE LES ONES SÍSMIQUES
Les ones sísmiques varien la ttrajectòria i la velocitat quan viatgen per l'interior terrestre i els canvis que observem en el sismogrames són deguts a les diferents composicions i estats físics que hi ha en l'interior terrestre. Com que les ones p i s són més ràpides quan més rígid és el material que travesen i més lentes quan és més plàstic, podem diferenciar a més del model clàssic (escorça, mantell i nucli), un altre model dinàmic en que les dos capes més externes que diferencia són la litosfera i la astenosfera, bàsiques en la comprensió de la teoria de la tectònica de plaques, ja que la astenosfera rellisca dalt de la atenosfera.Litosfera
És la capa més exterma de la Terra, està formada per l'escorça i per part del mantell superior. Té un gruix de 100 km de mitja. És la capa més rígida i fràgil i cadda fragment és una placa litosfèrica.Astenosfera:
és la zona del mantell superior de 100 a 300 km de profunditat, les ones p i s baixen la seua velocitat per la composició més plàstica de la zona on s'arriba pràcticament a la fusió. En esta zona apareixen les cèl·lules de convecció entre les zones inferiors més calentes i les superiors més fredes. Aquestes cèl·lules són molt importants perquè són les generadores de la tectònica de plaques i els seus fenòmens associats.1.3 CÈL·LULES DE CONVECCIÓ
Conforme en acostem al centre de la Terra augmenta la temperatura degut al calor intern acumulat e la seua formació i la desintegració d'elements radioactius. En aquestes condicions, emcara tenen la capacitat de propagar la calor mitjançant les cèl·lules de convecció, que van des de les zones inferiors de més temperatura a les superiors de menys temperatura. Aquestes corrents de convecció pugen i calfen la zona superios, després es refreden i tornen a l'interior en un cicle repetitiu. Les cèl·lules exterior de l'astenosfera són les responsables directes de la tectònica.2. TECTÒNICA DE PLAQUES
La superfícia de la Terra està en canvi sempre. Les plaques litosfèriques no són estàtiques, es mouen, apareixen i desapareixen, separen els continents i tornen a ajuntar-los aplastant les roques i alçant muntanyes on abans hi havien mars. Les causes dels moviments litosfèrics i les seues conseqüències geològics'expliquen en la tectònica de poques plaques: dorlas oceàniques, zones de subducció i falles transformants. Depenent del tipud de límit entre les plaques, aquestes s'allunyen, s'apropen o rellisquen entre elles.1 DORSALS OCEÀNIQUES:
1.Una fractura molt profunda que fa les plaques més grans.
2. Les plaques inicials s'allunyen.
3
Es forma nova litosfera oceànica que fa les plaques més grans.4. La fractura és com un volcà longitudinal per on no para d'eixir magma. (Dibuix) Com es pot veure en els dibuixos, el magma nou que ix, desplaça les plaques i les fa més grans. Ex: dorsal atlàntica.
2. FALLES TRANSFORMANTS O MARGES PASIUS
1.Una falla vertical o fractura separa les plaques.
2. Les plaques no es fan més grans ni més menudes, la litosfera, per tant, no es crea ni es destruix.
3. Les plaques rellisquen una al costat de l'altra.
4. Generen terratrèmols i tensions. Ex: falla de san Andrés.
3 ZONES DE SUBDUCCIÓ O MARGES DESTRUCTIUS
1. Una falla inclinada separa a les plaques.
2. Les plaques implicades s'apropen i una s'enfonsa baix de l'altra (subducció). 3 Es destruix litosfera i una de les dos plaques es redueix. 4 L'enfonsament produeix volcans insulars, illes, serralades i terratrèmols. Podem diferenciar tres tipus diferents de zones de subducció: 1 OCEÀNIC: 1 Sempre implica dos plaquesoceàniques que xoquen, enfonsant-se la més densa de les dos.
2
Els fenòmens associats (volcans i illes) apareixen en mig de l'oceà, just damunt del contacte de les dos plaques, proucte de la seua fricció.2 PERICONTINENTAL
1Sempre impliquen una placa oceànica i una continental.
2
Sempre s'enfonsa la placa oceànica perquè és més densa.3
Els fenòmens associats(illes, volcans i serralades) apareixen en la costa del continent dalt del contacte de les dos plaques.(Dibuix)4. Els fenòmens associats, entre altres són la formació d'una serralada costanera, així com illes volcàniques properes a la costa. Ex: serralada dels Andes.
3 INTERCONTINENTAL
. 1
Impliquen dos plaques continentals i originen les serraladfes més grans del planeta.2
Es formen grans acumulacions de materials.3. Generen terratrèmols.
4. Hi ha destrució de la litosfera i s'enfonsa la placa més densa dels dos. (Dibuix) Ex: himalaia i els alps.