El pla de partició de Palestina de la ONU i les seves conseqüències

El pla de partició de Palestina de la ONU

29-11-1947: la ONU presenta el seu Pla de Partició de Palestina (Resolució 181)

El pla assigna als jueus (33% de la població) el 56% del territori diferència per absorbir noves migracions

Jerusalem havia de ser administrada per la ONU, i el restant 44% constituir l’estat àrab

Les potències i la majoria dels líders sionistes accepten el Pla

Guerra civil a Palestina, 1947-48

Els àrabs, i la Lliga Àrab, no accepten el pla guerra civil

Extremistes jueus deporten els àrabs fora dels territoris del futur estat jueu

Voluntaris àrabs entren a Palestina per lluitar contra els jueus

Les autoritats britàniques no aconsegueixen frenar la violència i només pensen en marxar

La I guerra araboisraeliana (1948-49)

Guerra civil cada cop més violenta (massacre de Deir Yassin), amb operacions de neteja ètnica

14-5-48: Israel declara la independència, reconeguda per EUA i URSS

Egipte, Síria i Iraq ataquen el nou estat; Jordània es limita a intervenir a Cisjordània i Jerusalem

Els jueus, veterans de guerra armats per Txecoslovàquia, contraataquen i derroten fàcilment les tropes àrabs

1949: armistici  Israel acaba ocupant el 78% de Palestina, contra el 56% previst pel Pla de Partició

El drama dels Palestins

Els civils es refugien en camps fora de les fronteres d’Israel, en tràgiques condicions humanitàries

Utilitzats com arma política pels països àrabs, poc interessats a la creació d’un estat pels Palestins

De fet, Egipte i Jordània ocupen Gaza i Cisjordània, teòricament destinades a l’estat palestí

La ONU crea una agència per ocupar-se d’aquests refugiats (UNRWA)

Conseqüencies de la guerra:

I guerra araboisraeliana: greus conseqüències encara sense solució

Israel ocupa una extensió de territori més àmplia que en el Pla de la ONU

Resolució 194 de la ONU (12-1948)  Jerusalem ha de passar a control internacional, i els refugiats tenen dret al retorn o a compensacions

Els dos bàndols ignoren la Resolució: Jerusalem segueix dividida entre Jordània i Israel, i els refugiats segueixen als camps

Neix un moviment panarabista i anti-occidental  es defineix a partir de la seva oposició a Israel i a la ingerència occidental

L’estat d’Israel

Vida política dominada pels partits progressistes

Per consolidar l’estat 2 punts clau: Creació d’un fort exèrcit nacional, Llei del Retorn de 1950, que garantia la ciutadania als Jueus i facilita l’augment de la població

En un primer moment Israel intenta mantenir bones relacions amb els dos blocs

Polítiques progressistes simpatia dels països comunistes i de les esquerres

A partir de 1952-53, Israel s’apropa a altres països, sobre tot França

El cop d’estat a Egipte. Nasser

En el més important país àrab, Egipte, creix el descontentament amb el govern pro-occidental del rei Farouk

1952: militars nacionalistes (Oficials Lliures) organitzen un cop d’estat contra la monarquia

Farouk és enderrocat i es proclama la república, amb Naguib com a primer president

Tot i així, el líder del moviment és Gamal Abdel Nasser, que assumeix la presidència a partir de 1954

Nasser es converteix en el més popular, influent i carismàtic líder àrab. Punts de la seva acció política:

Aposta per modernitzar el país en tots els aspectes, amb grans inversions econòmiques

Lluita contra les faccions radicals de l’islamisme polític (Germans Musulmans) polítiques laiques i control estatal sobre la religió

Fort personalisme, gràcies també al seu gran carisma  polític molt estimat

Imposició d’un règim autoritari de partit únic que reprimeix les oposicions

La diplomàcia de Nasser:Tret destacat de Nasser,Inicialment, per rearmar-se i per construir la Presa d’Assuan, demana ajuts als EUA (no contraris a la seva revolució nacionalista)

Exigències EUA no acceptables acord amb Txecoslovàquia

Egipte i els EUA s’allunyen cada cop més:

Egipte reconeix la Xina de MaoNasser es postula com a líder dels no-alineats i actua de forma autònoma

 Els EUA retiren la seva oferta de finançar la Presa d’Assuan

Conseqüència  apropament a la URSS, que finança la Presa (tot i l’anticomunisme de Nasser)  gir diplomàtic fonamental a la regió

El panarabisme

Nasser líder del moviment panarabista: no amaga la intenció de convertir-se en guia del món àrab

Exemple de Nasser  canvis polítics a Síria i Iraq  s’apropen a la URSS

1958: Síria i Egipte s’uneixen en la República Àrab Unida (RAU), fins l’any 1961

Creixent rivalitat amb les monarquies conservadores com Aràbia Saudita  resultat = s’apropen als EUA

Iemen del Nord: guerra civil amb participació d’egipcis ajudant els republicans; Aràbia Saudita ajuda en canvi als monàrquics

Nasser, com altres polítics àrabs, utilitza també la causa dels Palestins

Orient Mitjà i la Guerra Freda

La política de Nasser determina el posicionament de gairebé tot Orient Mitjà dins del marc de la Guerra Freda

Egipte, Síria i Iraq són aliats – més o menys fiables – de la URSS, tot i no ser països comunistes

Aràbia Saudita, Iran i les monarquies del Golf són aliats dels EUA; Israel es convertirà en soci prioritari de Washington a la segona meitat dels 60

Líban i Jordània, amb veïns poderosos i amb problemes ètnics interns, intenten mantenir una posició equidistant