Parmènides planteja que el canvi és lògicament contradictori perquè canviar és passar de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant no podem expressar-lo. No hi ha canvi
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 15,32 KB
ESCOLA JONICA: PHYSIS Y ARKHÉ:
A mesura que la narració ambigua del mite es va substituint per la creença en què les coses tenen un origen i una conducta determinades per lleis físiques, es pot considerar que està naixent una nova forma de comprensió del món, que ha estat anomenada filosofia. Les primeres preguntes que es fa la filosofia a Jònia (Grècia, Àsia Menor)és són: Per què són les coses? (a partir de la seva reformulació: a partir de què són?.
Els primers filòsofs grecs s.VI intentaran contestar aquesta pregunta a partir d’un concepte fonamental: La phisis (món en sentit físic).
Phisis (en llatí: Natura) ve del verb phio, que significa acció de produir, néixer, sorgir, etc. En aquest sentit la Phisis fa referència al conjunt d’éssers produïts i també al principi que els genera. Pels Grecs la Phisis no és quelcom estàtic, acabat i perfecte, sinó quelcom que està sempre en procés de formació, és a dir, en procés de fer-se o esdevenir. Per tant, la Phisis pot ser entesa per la raó a condició que la raó capti la seva Dínamis (moviment intern). En la phisis hi ha canvi.
Podem conèixer la Phisis perquè té un Arkhé. Un Arkhé és un principi d’organització
racional, un principi d’estructura, quelcom d'ordre material que és "primer" i "principal" en l'espai i en el temps. Per això els grecs deien que hi ha cosmos i no caos. L´ordre del cosmos s´expresa a través de l´arkhé. Arkhé és l’estructura, el principi fonamental del cosmos (el primer principi del cosmos). L'arkhé és un element fix, que "mana", que dóna ordre o llei.
Els grecs arriben a la conclusió que igual que a la ciutat hi ha algú que mana també a la natura hi ha algú/algun principi fonamental (Arkhé) que dóna ordre a tot i que fa que les coses siguin el que són. Precisament perquè hi ha un arkhé es pot fer ciència, buscar racionalment el principi que ens permeti comprendre aquest ordre. Si no hi hagués arkhé no hi hauria cosmos (paraula grega que vol dir "ordre"), sinó caos, desordre.
PAS DEL MITE AL LOGOS:
és el procés a través del qual els grecs comencen a explicar la Phisis
com a quelcom material i per un ARKHÉ propi que la Raó pot comprendre. Fer ciència per a un
grec és esbrinar l'arkhé del cosmos.Per això els primers "físics" són també els primers filòsofs.
En resum per a un grec l'arkhé és:
1.- La font i el principi de totes les coses
2.- L'estadi terminal de totes les coses (el que les coses finalment seran)
3.- La realitat que mai no canvia malgrat que les coses canviïn, neixin i morin
4.- L'element material que dóna sentit i estructura a les coses
BRÈSSOL PITAGÓRIC
:
CONNEXIÓ DE LA FILOSOFIA DE MILET AMB ELS PITAGÒRICS.
A finals del s.VI a.C els Perses ocupen Àsia Menor i les polis gregues són destruïdes; la
cultura de les polis és anorreada: això fa que la filosofia canviï d´àmbit geogràfic. A partir
d'aleshores el centre de la filosofia passarà a ser la Magna Grècia [Sud d'Itàlia]. Grècia
continental (el Peloponès) i les illes del mar Egeu són sotragades per les guerres mèdiques
mentre que les colònies gregues establertes al Sud d'Itàlia i a Sicília, progressen molt durant
aquest període.
Els Pitagòrics i els Sofistes es desenvolupen a la Magna Grècia durant els seglesVI-V a.C.
ELS PITAGÒRICS
Pitàgores sembla que va néixer a la illa de Samos (Jònia, Àsia Menor). Per causa de les invasions perses Pitàgores va fugir a la Magna Grècia i va instal·lar una escola a Crotona
(Sicília).
L'escola Pitagòrica era una barreja d’elements místics, religiosos, amb idees polítiques molt
reaccionàries i amb elements científics, concretament matemàtics, molt perfeccionats. És
possible que Pitàgores creies que la civilització grega estava a punt de ser derrotada pels
perses i que hagués volgut crear a la reraguarda un grup molt elitista (avui en diríem secta),
que mantingués la pura tradició hel·lènica. A l’escola pitagòrica hi havia dos nivells (graus), per una banda els acusmàtics (eren els novicis, els que entraven a la secta) que havien de guardar silenci durant un llarg període (algunes fonts diuen tres anys). Acusmàtic ve d'acusmata, que significa escoltar.
El segon nivell eren els matemàtics, eren els qui coneixien els secrets del grup. Aquests
"secrets" estaven vinculats als nombres. Els Pitagòrics creien que els nombres naturals tenien poders màgics i simbòlics, que es podien manipular (màgia numèrica). Des del punt de vista científic els pitagòrics són importants en la història del pensament per plantejar per primera vegada el problema de les
Matemàtiques.
Per ells, l'arkhé és el nombre i l´univers era una gran equació. D'un Arkhé físic milèsic
passem a un Arkhé molt més abstracte, teòric, intel.Lectual...Des del punt de vista estrictament filósòfic, el pitagorisme significa un nivell superior d'abstracció. Posteriorment Plató, que estava molt ben relacionat amb la secta, va recollir la idea de la diferència entre el nombre pur i la cosa. El plantejament platònic dels dos móns (sensible i intel·ligible) està molt condicionat pel pitagorisme, que coneixia prou bé gràcies als seus viatges. El fet que Plató hagués creat també una escola (l'Acadèmia) el vincula també a la comunitat pitagòrica.
EL CANVI DE H vs P:
Amb Heràclit i Parmènides, tot i que no està gens clar que l'un conegués l’obra de l’altre, tots dos tenen en comú l’haver estat molt influïts pels pitagòrics i sobretot el plantejar-se com a
qüestió central el tema del canvi.En la mateixa idea grega de Phisis hi ha implícita la idea de dinamis (moviment). Quan la filosofia intenta buscar un Arkhé material (un element físic que doni estructura a la natura [aigua, aire,..]), resulta indispensable plantejar-se el tema del canvi, moviment. Cal explicar
com es produeix el canvi, perquè canviar significa “començar / deixar d’ésser”, la qual cosa
significa respondre a preguntes molt problemàtiques:
HERACLIT: Heràclit apareix en els textos, com un personatge que està convençut d’una intuïció filósòfica paradoxal que atenta contra l’experiència dels sentits corporals: Tot canvia (Panta rei). No hi
ha res que sigui constant i el moviment és la regla (logos) o la raó comú de tot. D´Heràclit s´han conservat només una llarga sèrie de fragments (al voltant de 150) units pel tema comú de l'esdevenir. La idea a partir de la qual s'articula la filosofia heraclitana és la de l'esdevenir. Tot flueix, tot està sempre en moviment. Igual que el foc és creador i destructor al mateix temps, tota la vida està plena de contrast, moviment, transformació. La dínamis de la Phisis és un principi etern, perpetu.
*Heràclit ha estat representat a la iconografia com un home melancòlic. Per què? Perquè
precisament no hi ha res que sigui constant, per tant no puc comprendre res. N'hi per plorar,
perquè el canvi sembla que derrota la raó: quan la raó vol comprendre el món sembla que la
constatació del canvi mostra que el món és, en realitat, incomprensible.Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu. Es tracta d'explicar que tot passa com flueixen les aigües del riu. La idea és que tot està fluint, tot és mòbil, i, per tant, no pots aturar la vida, no hi ha res que sigui constant, ni es pot aturar el temps...La llei del cosmos és el perpetu fluir, tot està sempre fluint, movent-se
Escola d'Elea i Parménides
: Elea és una polis de la Magna Grècia, situada al sud de Nàpols. Actualment s'anomena Vèlia. En aquesta ciutat hi havia una escola de filosofia particularment interessada pel problema del canvi, que va tenir Parmènides com a autor més important, del qual es conserva un famós
poema que s’anomena també Perí Fiseion (sobre la natura). És un poema en hexàmetres
(versos de 6 peus). Aquest poema planteja el problema de l'ésser i la impossibilitat del canvi.
Conservem nombrosos fragments de la primera part i molt pocs de la última.
El Poema de Parmènides està dividit en tres parts:
Proemi oracular:
Introducció en l’estil dels oracles religiosos en què l´autor és segrestat per unes joves donzelles i portat en un carro de foc a la presència de la Deessa.Via de la Veritat:
Que és i no és no ser. La tesis central que defensa aquesta via és que ser i pensar és el mateix; que només puc pensar el que és i no puc pensar el que no és.Via de l´opinió
: Que no és i és no ser. La idea és que el no ser no es pot pensar, perquè el no ser no és possible ni tan sols dir-lo (quan dius d'una cosa que no és, ja és... [ni que sigui en el llenguatge]). Parmènides planteja que el canvi és lògicament contradictori perquè canviar és passar de ser a no ser. Però el no ser no és, per tant no podem expressar-lo. No hi ha canvi. Però si ens fiem de la raó, aleshores el moviment ens apareix com lògicament contradictori. El moviment i el canvi consisteix a passar de A a no-A i la lògica ens mostra que si A és veritat, no-A, cal que sigui necessàriament fals, i que entre A i no A no hi ha un terme mig. Per tant només ens queda un camí. L'ésser és i el no ésser no és. L’experiència no ésfiable, la raó sí.
DESPRÉS D´ HERÀCLIT I PARMÈNIDES: ELS ATOMISTES:
Després d’Heràclit i Parmènides, els filòsofs de finals del s.VI a.C. I principis del s.V discuteixen fonamentalment el tema del canvi. Parmènides havia mostrat en el seu Poema que el canvi era contradictori. Els sentits corporals ens diuen que hi ha canvi però la raó diu que el canvi és impossible i que no es pot passar de l'ésser al no-ésser. Apareix, doncs, una tensió entre la raó (el logos) i l´opinió (doxa). L'opinió que prové dels sentits, ens diu que hi ha canvi; però la raó ho nega. En aquesta situació apareixen dos grups de filòsofs (els sofistes i els físics o atomistes): Els sofistes accepten l’escepticisme. Consideren que cal desconfiar de la raó, tot són
opinions. Tot es pot manipular. La veritat depèn del moment, dels interessos i de les
circumstàncies. Recullen l'herència intel·lectual d'Heràclit.
Els físics i atomistes, en canvi, intenten respondre al problema de la contradicció en el
moviment a través de la investigació dels elements materials. En el grup dels Físics que es
plantegen el problema de l’ésser i el no-ésser hi ha dos autors importants: Empèdocles i
Demòcrit .