Paraules llanes

TIT LIVI Vaig néixer fa 2077 anys a Patavium (actual Pàdova). Íntim dins del cercle familiar de

l’emperador August, aquest em va demanar que redactés un monument literari de

proporcions titàniques: escriure la història de Roma des dels seus inicis al 753 aC fins a la

mort de Drus, el 9 dC, donant-me així la oportunitat de passar a la posteritat com un dels

més grans historiadors de l’antiguitat i de tots els temps. I així va ser...

Tots sabem que Tit Livi va escriure Ab Urbe Condita (Des de la fundació de la Ciutat) per un

encàrrec que li va fer el propi emperador August. Va escriure els fets dels homes antics,

models a seguir per a les generacions futures. Volia deixar constància del passat republicà

que idealitzava malgrat la història del seu món hagués canviat definitivament amb l’ascens

d’Octaví al poder com a prínceps civitatis: August, el primer emperador de Roma.

- Per començar, podria dir-nos quina utilitat té la història?

La història clarament té una utilitat didàctica, és molt important que la gent sàpiga com treure aquest ensenyament de totes les coses que ens han passat com a éssers humans. I jo, com a historiador, tinc el deure de redactar la història de forma que pugui ser comprensible per a tothom, perquè sense importar el seu estatus social pugui tenir aquests coneixements que són tan necessaris per a qualsevol persona. Estic d’acord amb Ciceró quan afirmava que la història és la mestra de la vida (Historia magistra vitae). I també que oblidar-la, ens condemna a repetir-la. Si Roma ésel que és, ho Déu a la seva grandiosa història, farcida d’èxits i també de fracassos.

- Quin mètode historiogràfic va seguir per escriure les seves obres?

Aquest sembla ser un tema molt assenyalat pels crítics de la posteritat, doncs molts afirmen que jo no tenia cap mena de rigor per contrastar la informació que oferia, que simplement llegia textos de diversos autors i documents dels arxius senatorials -els famosos annals- i escrivia el que em semblava més adient, posant i traient els elements que conferien al conjunt un efecte més atractiu. Però no és millor llegir una obra que et captivi i t’emocioni per la seva grandesa que no pas un text excessivament rigorós i escrúpolós i mancat de vida? La meva idea era fer interessant la història de Roma, per tant, el mètode era informar-se i narrar una nova història, no reescriure el queja havia llegit. Consultava les fonts antigues i seguia un text que després corregia i ampliava amb els altres autors.

- Què li aportà el seu ofici?

M’aportava i em segueix aportant moralitat. Vaig ser historiador, per tant, el meu treball era recopilar coneixements al meu cap i expressar-los en les meves obres per ensenyar als romans de la meva època d’on venien, perquè se sentissin de nou orgullosos de pertànyer al gran Imperi que August intentava reconstruir. Però jo prefereixo dir que vaig ser un poeta que cantava amb entusiasme l’esplendor del poble ROMà.

- Quina és la seva sensació si li dic que dels seus 142 llibres agrupats en dècades, tan sols se n’han conservat 35?

Em dol profundament, dit des del cor, que la humanitat no hagi sabut conservar l’obra de la meva vida com a testimoni del passat, tot i que estic agraït que quedin, encara que fragmentàriament, algunes de les pàGinés que van ser tan importants per a mi. Així ha estat, és i serà la història de la humanitat...

- I quin creu que ha estat el motiu pel qual només ens n’han arribat trenta cinc?

Un dels motius, i que jo mateix vaig viure ja en la meva època, va ser que altres autors menors van dedicar-se a escriure resums i sumaris de la meva magna tasca historiogràfica, com per exemple Florus (II dC) i Eutropi (IV dC), historiadors molt posteriors a la meva mort i això, indirectament, va influir ja en gran manera a la desaparició de gran part de la meva obra; tot i això, algunes d’aquestes obres que encara es conserven expliquen la part de la història que s’ha perdut i gràcies a elles aquesta part de la història s’ha pogut conèixer. També la humitat de les biblioteques, els incendis, les rates, en fi, causes alienes a la meva voluntat al llarg dels temps.

- No voldria ser jo qui li donés la mala notícia, però entre aquelles obres que no

han sobreviscut estan totes les de filosofia i retòrica. Si més no, per què va

decidir escriure també sobre aquests temes que li he citat?

Només vaig intentar seguir les passes del meu admirat Març Tul·li (Ciceró)...

La filosofia i la retòrica les vaig estudiar a fons, per tant, era fàcil escriure de temes que sabia, però la història… en ella volia mostrar el meu gran objectiu. Ressaltar la grandesa de Roma, explicar des d’un principi com va ser la terra que havia de ser el centre del món, sense males interpretacions, sempre explicat subtilment per donar imparcialitat al meu pensament. Em sap greu això que em diu (suspira).

- Què va significar per a vostè entrar a formar part del cercle íntim de la família

d’August? Creu que ell era un home savi i prudent?

Sens dubte per a mi va ser una oportunitat única i immillorable de poder mostrar el meu talent a tots els ciutadans de Roma. Entrar en aquest cercle em va permetre ser el mestre de Claudi, el qual arribaria a ser emperador. August va ser un governant que va retornar la felicitat i l’esperança als romans a partir d’aquestes virtuts que cita. En una ciutat sense ordre ni lleis no es pot parlar de felicitat, doncs al presentar-se problemes no és tan fàcil

trobar solucions lògiques. Sens dubte August fou savi i prudent perquè per buscar la felicitat de l’Imperi va sacrificar fins i tot algunes de les llibertats republicanes més sagrades. I amb això va aconseguir reorganitzar algunes institucions republicanes que estaven obsoletes i desprestigiades.

- Si hagués estat més implicat en política en el moment de la mort de Cèsar,

com s’hauria posicionat?

Sempre he intentat ser imparcial envers la història, però personalment, em sembla que Juli Cèsar va ser un dictador que va generar un període farcit de conflictes i guerres -recordo amb horror la primera civil!- que més endavant August va revertir per una Pau duradora, la famosa pax augusta. Però jo segueixo els ideals republicans que Cèsar no va saber o no va voler donar a la meva estimada Roma, tot i estar encara en una República. Ell va imposar

una dictadura! Com a bon historiador que sóc no em posiciono, malgrat això jo també hauria estat partidari de fer caure Juli Cèsar. Això sí, jo personalment no hauria participat en el seu assassinat...

- Creu que la seva tasca va ser important per al futur de Roma?

Oi tant que ho crec! Virgili, Horaci, Tibul, l’emperador August i jo mateix, vam cantar la pax Augusta.  Vaig voler escriure sobre els fets dels homes antics, que considero que són models a seguir per a les generacions futures i també volia deixar constància del gloriós passat republicà.

- Quines idees comunes tenia amb els poetes que ha citat anteriorment?

Tots conreàvem gèneres diversos: poesia èpica, lírica, elegíaca, historiografia,... Pero tot i així teníem idees comunes que ens unien: la passió per Roma i l’admiració per August. Li posaré dos exemples, un de l’Eneida de Virgili i un de la meva pròpia, i ho veurà ben clar...:

PLAUTE:

Vaig néixer cap al 254 aC a Sàrsina, Itàlia. Vaig començar treballant com a escenògraf en un teatre fins que me’n vaig fer director a causa de la meva passió incurable. Vaig passar per moments molts difícils, fins i tot vaig tastar la duresa de l’esclavitud, però he après que buscant les coses incertes, perdem les certes, per això al cap i a la fi m’he acabat inspirant en la Comèdia Nova grega per escriure 21 obres, encara que amb el meu nom se’n representessin a Roma i altres ciutats itàliqües... Fins a 130!

Què és el que més t’agrada del teatre?

Per a mi el teatre és una manera de fer riure els espectadors, fer que s’oblidin de les seves preocupacions durant uns minuts, no crec com altres autors que la moralitat sigui l’objectiu. Personalment, m’agrada distreure’m escrivint obres on hi ha personatges que podrien viure en una societat com l’actual, fent coses inimaginables en un context com aquest. Moltes vegades utilitzo les obres per ironitzar sobre el que passa al nostre voltant, sense ser massa atrevit però intentant mostrar un altre punt de vista. La gent diu que jo me’n burlo dels déus o de certes personalitats notables però jo simplement afegeixo un to sarcàstic i graciós al que estem acostumats a veure i a viure.

A què et refereixes quan parles d’ironia?

Em refereixo a que em baso en el meu llenguatge poètic, però volgudament popular i del carrer, i això agrada sobretot a les classes més populars. Aprofito l’acció situada a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront l’austeritat del món ROMà. A la vegada intento sempre parlar des de l’amabilitat i ser condescendent amb el tarannà grec.

Quin tret distingiries en les teves obres? A banda de la ironia, és clar.

Crec que a més a més del meu tó irònic podria dir que el meu llenguatge és força col·loquial, el meu model de llengua està farcit de característiques pròpies d’aquest registre. La base dels meus textos és el sermó uulgaris, és a dir, la llengua que parlen els ciutadans més humils de Roma. Jo crec que això atorga una gran rapidesa i vivacitat als diàlegs ja que jugo amb les paraules, faig frases curtes, fins i tot invento paraules o explico acudits grollers. En algunes ocasions m’he arriscat bastant incloent insults o expressions sexuals.

Abans has parlat de societat, com veus la societat d’avui en dia?

Així generalment parlant de Roma crec que està en un dels seus millors moments, el poder de la República s’està expandint i això és bo per a tots els seus ciutadans. A nivell humà, per dir-ho d’alguna manera, crec que la desigualtat és el primer que veu algú quan arriba aquí, per això utilitzo moltes vegades el joc de relacions que s’estableix entre esclau i amo.

Quina és l’obra de la qual et sents més orgullós?

Tothom em fa sempre aquesta pregunta… Potser La comèdia de l’olla,

l’Aulularia, o l’Amfitrió...

Quin mètode utilitzes per escriure?

No sé si mai heu sentit a parlar de la contaminatio. Acostumo a triar grans obres de Menandre o altres autors de la Comèdia Nova grega i les canvio i combino habilment per a crear obres noves. El problema d’això és que la gent m’acusa de plagi, i així és com he anat trenant les meves vint-i-una comèdies originals de meu puny i lletra, encara que com ja he dit abans, en corren més de 130 apòcrifes. Imagineu-vos, mai m’hagués pensat que la meva obra agradés tant…

En recordes tots els títols?

La meva memòria destaca i és coneguda per ser prodigiosa. Amfitrió (Amphitruo), La comèdia dels ases (Asinaria), La comèdia de l ́olla (Aulularia), Les germanes Baquis (Bacchides), Els captius (Captiui), Càsina (Casina), La comèdia del cistell (Cistellaria), El corc (Curculius), Epídic (Epidichus), Els germans Menecmes (Menaechmi), El comerciant (Mercator), El soldat fanfarró (Miles gloriosus), La comèdia del fantasma (Mostellaria), El persa (Persa), El petit cartaginés (Poenulus), Psèudol (Pseudolus), L ́escota (Rudens), Èstic (Stichus), Les tres monedes (Trinummus), Truculent (Truculentus) i La comèdia del bagul

(Vidularia).

Per què sempre utilitzes l’esclau com a un dels protagonistes de l’obra?

Les meves obres, majoritàriament, tracten d’un esclau (servus) que ajuda el seu amo jove a reunir-se amb una xicota a la qual estima, normalment una cortesana; i per aconseguir-ho… els esclaus solen ser espavilats i els encarregats de resoldre els embolics dels seus amos; altres, en canvi, són tanoques i serveixen d’objecte de burla; per això crec que poden tenir un paper fonamental i donar molt joc en les meves obres. Però sí, l’esclau és el protagonista absolut de les meves comèdies. No oblideu que jo mateix ho vaig ser durant una part de la meva vida.

A part de l’esclau, que més podem trobar a les teves obres?

Si has llegit bé les meves obres, pots veure que també hi apareix un jove disbauxat (adulescens) que està enamorat d ́una noia, la noia (uirgo), suposadament una esclava sexual al servei d’un alcavot (leno). També podem trobar el pare del noi (senex), avar, un xic imbècil i que desconeix la veritable personalitat del fill i, de vegades, està enamorat de la mateixa noia. La seva esposa (matrona), dona de carácter difícil i autoritari, que és qui mana a casa. I per últim, també apareix la noia que no és d ́origen servil sinó que és la filla perduda d ́un amic del pare o similar. El reconeixement (anagnòrisis) d ́aquest fet és possible gràcies a algun element que porta la noia a sobre (un anell, una marca de

naixement, etc).

Model de peça teatral. Com són les teves obres?

Utilitzo la comèdia a la grega, per la imitació de models del teatre hel·lènic. A les meves obres també se les coneix amb el nom de fabulae palliatae.

Per què les teves obres sempre acaben amb un desenllaç imprevisible?

No crec que sigui tan imprevisible; si abans de que finalitzi l’obra et pares i penses com pot acabar… d’acord, sí, és bastant difícil de preveure (riu). Crec que el meu estil és d’una gran vivacitat i naturalitat, i sé veure i conèixer bé els gustos del públic per fer-los anar per on vull i així acabar els embolics amb un final una mica diferent del que es podria esperar (riu). Són trames d’acció, de moviment, fabulae motoriae, vaja...

Quin és el teu objectiu escrivint obres còmiques?

Jo només vull que la gent passi una bona estona i que les meves obres provoquin una forta riallada. Per aquesta raó, no li dono molta importància a la coherència de l’acció, que avança inconnexa i caòtica fins a resoldre’s d’una manera sobtada.

També es podria dir que les meves obres són comèdies d’embolic, ja que l’important no és saber-ne el desenllaç, sinó la força còmica o vis comica que els hi vull donar. D’això se’n diu italum acetum, és a dir, la gràcia itàlica.

Per últim Plaute, com t’agradaria que la gent et recordés?

Realment el fet que tothom recordi el meu nom no m’importa tant, prefereixo que les persones que de veritat valorin i els hi agradi el teatre gaudeixin de les meves obres i aleshores sí que aquelles persones em recordin com l’autor d’allò que tant els hi agrada. Per a mi riure i la felicitat són dues coses molt important en la vida i que han de ser complementàries, així que aconseguir que el meu nom quedi relacionat amb aquests sentiments positius seria genial. De fet, i no ho dic per presumir, hi ha gent que ja parla de mi com “l’honor de la llengua llatina”. Per a mi això és, com dir-ho, indescriptible, pot ser? Realment, el fet de ser lloat per la puresa del meu llenguatge i la finor del meu enginy, malgrat el caràcter còmic de les meves obres, és quelcom que mai hauria pogut imaginar.