El text teatral o text dramàtic és en les arts escèniques el conjunt de paraules i frases que poden aparèixer, directament en llenguatge verbal, en un espectacle. El text pot ser pla o en forma de diàleg, en poesia o prosa, pot ser dit en directe pels personatges que estan a escena, aparèixer en forma de veu en off, en un suport audiovisual o en forma escrita de diverses maneres, a l'escenografia, en subtítols, en fulletons o material de suport, etc.
Altres elements dramàtics, a més del text, són el gest, el
moviment, els desplaçaments, la música i altres efectes sonors,
els objectes, l'espai escènic, el vestuari, l'escenografia i la
il·luminació, per exemple.
En el teatre la història s’explica no és narra, ens arriba directament per mitjà dels personatges i els seus diàlegs. A més perquè l’obra pugui ser representada adequadament es necessita informació sobre com s’han de moure els personatges, com és l’escena ... I això ho diu el text acotat, les acotacions on es mencionen les entrades, sortides o algunes accions, en cursiva o entre parèntesis.Tot text teatral explica, a través de les intervencions del personatges, una història que passa en un temps i en un espai. Per tant, quan s’ha de comentar una obra de teatre s’han de tenir en compte aquest aspectes : on passa, quan passa, caracterització dels personatges (plans- rodons, principals- secundaris, ...) Els textos dramàtics clàssics s'escriuen usualment en forma de diàleg directe en primera persona, podent-se afegir acotacions. En la tradició occidental, el text s'ha considerat en èpoques passades la peça essencial del teatre, anomenat "l'art de la paraula", i s'han escrit algunes peces per a ser llegides, no presentades. No tot és diàleg en les obres teatrals, existeixen altres classes de textos teatrals:
• Col·loqui: diàleg entre diversos interlocutors, en què els discursos solen ser oposats.
• Monòleg: parla una sola persona. Des del punt de vista literari només hi ha una persona que pren la paraula. Des del punt de vista escènic, alguns corrents consideren que perquè sigui monòleg, en una representació, cal que la persona que parla sigui l’únic personatge a escena (tècnicament, una escena unipersonal), ja que la comunicació entre personatges va més enllà de la paraula pura, podent haver-hi personatges muts, malalts, silenciosos o que en aquell moment no parlin per qualsevol motiu. Una actuació d'un actor sol, sense paraules, pot dir-se un "monòleg mut".
• Soliloqui: monòleg on un personatge parla amb si mateix. A la comèdia dramàtica dels segles XVI i XVII era un recurs perquè un personatge pogués comunicar el seu pensament o sentiments al públic.
• Apart: petit monòleg que se sostreu convencionalment de la percepció dels altres personatges. Qui el pronuncia se sol dirigir al públic (tot i que no sempre és així) per expressar idees que no vol que altres personatges sentin.
• Comèdia: els personatges són complexos, comuns i corrents que encarnen els defectes i vicis dels éssers humans, el conflicte que es presenta és possible i probable en la vida real, si bé el seu contingut s'exagera o ridiculitza en l'intent per provocar el riure del receptor. El protagonista en aquest conflicte lluita amb el seu antagonista en un intent fallit per aconseguir els seus propòsits; fallit, perquè els seus intents els porten a diverses situacions, en les quals fracassa o és objecte de burla. El desenllaç presenta una solució alegre al conflicte amb la qual tots els problemes s'alegren i tots queden felíços. Generalment els autors a través del riure intenten que el receptor reflexioni sobre el que succeeix en l'obra i d'aquesta manera pugui extreure un ensenyament si es veu identificat amb algun dels personatges. Per això, alguns autors consideren que la comèdia és moralista. Tartuf o l'impostor de Molière és un exemple.
• Tragèdia: és el gènere teatral més antic. La força del destí empeny els protagonistes a la fatalitat. El final és tràgic perquè els éssers humans no poden fugir del destí marcat. La temàtica és seriosa i l'obra adopta un to greu i elevat. Els personatges són il·lustres, amb la finalitat de produir una crisi, és a dir, una purificació del receptor (lector o espectador) i que culmina en moltes ocasions amb la destrucció social o física del protagonista. Èdip rei de Sòfocles és un exemple d'aquest gènere.
• Drama: representa una situació de la vida real que resulta complexa i difícil però amb un final favorable o felíç, es caracteritza per tenir personatges comuns i complexos que s'enfronten a situacions límit de la seva vida i que acaben per reconèixer encara que això no necessàriament generi un canvi intern en el protagonista. 
catalán con un tamaño de 9,46 KB