Quin paper tenia la noblesa en la nova societat? I la burgesia? Quina era la situació de les classes populars? Quines particularitats presentava la societat catalana?

Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia

Escrito el en catalán con un tamaño de 12,15 KB

 

1 DE LA SOCIETAT ESTAMENTAL A LA SOCIETAT DE CLASSES

1.1 La dissolució dels estaments privilegiats

Amb l’Estat liberal, es va imposar una igualtat jurídica a tots els ciutadans, tot i que durant molt temps el sufragi va ser restringit. A diferència de l’Antic Règim, les classes es determinaven pel nivell econòmic, i no pel cognom com en els estaments, i era possible passar d’una a una altra. La noblesa, per tant, va perdre els seus privilegis però va mantenir el seu poder econòmic i polític. I el clero, tot i perdre gran part de les seves propietats, va mantenir gran part del seu poder polític i social: l’alta jerarquia eclesiàstica estava integrada als òrgans polítics, i els ordes religiosos van tenir l’hegemonia en l’ensenyament.

1.2 Una nova organització dels grups socials

Al Segle XIX la societat es va organitzar en dos grans grups: la burgesia posseïdora de riquesa urbana, industrial o agrària procedent de les seves propietats, rendes o capital, i el proletariat que treballava a canvi d’un salari. La burgesia estava constituïda per una alta noblesa esdevinguda gran propietària agrícola, terratinents, industrials, comerciants, ..., i per una burgesia urbana formada per funcionaris i professionals liberals (professors, advocats, metges, ...). La classe treballadora estava constituïda per petits artesans, servei domèstic, obrers, pagesos pobres i jornalers. Les seves precàries condicions de vida i treball van generar una gran conflictivitat social envers els rics.

2 ELS NOUS GRUPS DIRIGENTS

2.1 La pervivència de la noblesa

Per una banda, l’alta noblesa espanyola no sols va mantenir el seu poder econòmic sinó que el va incrementar amb la compra de noves terres procedents de les desamortitzacions, mentre que per una altra, la petita noblesa privada dels privilegis i drets fiscals es va anar diluint com a propietaris agraris mitjans. Aquest va ser el cas de la noblesa catalana, molt castigada amb les reformes liberals, motiu pel qual va donar suport majoritari als carlins. La noblesa espanyola va mantenir un gran poder durant el regnat isabelí, i part de la burgesia volgué emparentar-s’hi per a aconseguir el prestigi que aportaven els títols. A finals de segle, era la noblesa faltada de diners qui volia emparentar-se amb la enriquida burgesia.

2.2 Els grups burgesos

La burgesia estava vinculada als negocis, al comerç, a la banca i al capital estranger. Es va enriquir gràcies a les concessions estatals, a la compra de deute públic i a l’especulació borsària. El seu centre va ser Madrid, la capital.

2.3. La burgesia industrial catalana


La burgesia catalana la conformaven comerciants mercantils, industrials del cotó i del ferro, especuladors immobiliaris urbans i els indians, colonitzadors retornats amb les fortunes fetes a les Amèriques. El grup més nombrós era l’industrial, que es va anar agrupant fins a fundar el 1886 la Cambra de Comerç i el 1889 Foment del Treball Nacional. Ara bé, els grans terratinents castellans, molt influents en la política estatal, van relegar a un segon terme aquesta burgesia de menor pes econòmic i perifèrica la qual va tenir com a principal objectiu aconseguir una política proteccionista per a mantenir la seva indústria.

2.4. Les classes mitjanes


Aquestes les constituïa una reduïda franja intermèdia formada per propietaris de terres mitjans, comerciants, petits fabricants, professionals liberals i funcionaris públics, el creixement de la qual va anar lligat a l’urbà. Aquestes classes compartien l’estil de vida dels grups poderosos per tal de mantenir un estatus social que les diferenciés de les classes populars, tot i que la seva capacitat econòmica era molt inferior. És per tot això que sempre es va mostrar temorosa de qualsevol canvi.

3 LES CLASSES POPULARS

3.1.

Artesans i grups urbans


Els artesans van continuar sent molt importants i força nombrosos, i formaven gran part de la manufactura, ja que la producció fabril era tot just incipient. La seva prosperitat estava basada en el treball i l’estalvi, i d’ells van sorgir les bases del republicanisme federal, crític amb el model liberal i capitalista d’aleshores. Les ciutats també van concentrar un gran nombre de treballadors dels serveis.

3.2. L’evolució de la pagesia


La reforma agrària liberal va concentrar la propietat de la terra en mans d’un nombre reduït de propietaris, deixant en la precarietat i la inestabilitat la massa pagesa, dependent de la mercè dels terratinents que havien acaparat fins i tot les antigues terres comunals. Així, els jornalers es van veure sotmesos a condicions de vida i feina encara més dures, rendes abusives i fam. Tot plegat va ser el focus de la conflictivitat agrària i l’emigració als centres urbans industrialitzats. Tanmateix, a Catalunya la situació va ser força diferent. Els antics arrendataris emfitèutics s’havien convertit en petits i mitjans propietaris, havien millorat la productivitat agrícola i augmentat el seu poder adquisitiu.

3.3. El sorgiment del proletariat

Els orígens de la classe obrera van anar lligats al procés d’industrialització català, que va concentrar la gran massa d’obrers assalariats provinents de la pagesia de les rodalies barcelonines i l’artesania urbana. La legislació laboral era inexistent, així que les condicions les fixava el patró, qui tenia tot el poder. Els obrers rebien un salari insuficient per a mantenir-se, desigual pel que fa a gèneres o edats i escàs en relació a les jornades laborals de dotze a catorze hores. No hi havia protecció en cas d’atur, accident, malaltia o mort, i només es pagava per dia treballat.


Les condicions higièniques laborals eren miserables, com les dels barris obrers sobrepoblats i marginals en què es concentraven, on els carres no estaven asfaltats, no hi havia clavegueram, ni enllumenat, ni aigua corrent. Així doncs, la mala alimentació i l’esgotament deixaven aquesta població molt vulnerable a epidèmies mortíferes.

5. LES PRIMERES ORGANITZACIONS OBRERES

5.1. El naixement dels sindicats obrers a Catalunya

Als anys vint del Segle XIX, el proletariat va atribuir a la mecanització industrial la pèrdua de llocs de treball i la reducció de sous, actuant violentament contra aquestes instal·lacions (incendi de la fàbrica Bonaplata, 1835). És el que es coneix com a ludisme. Aviat es van adonar de que l’origen de la seva situació era la inexistència d’una regulació de les condicions de treball. Així, van sorgir a la dècada dels quaranta les primeres societats de socors mutus que oferien ajuda i assistència en cas de malaltia, atur o mort. Van ser autoritzades l’any 1839. L’any següent va néixer la primera organització sindical d’Espanya, l’Associació de Teixidors de Barcelona, la qual s’encarregava de les reivindicacions laborals. No eren més que federacions gremials sustentades per una part del sou dels seus afiliats. Entre els anys 1840 i 1843 la vaga va esdevenir el principal mitjà de pressió obrera, fet que motivà la prohibició de totes les associacions amb l’arribada del moderats al poder el 1844.

5.2. La consolidació del sindicalisme


Amb l’arribada del Bienni Progressista (1854-1856) es van legalitzar les associacions de treballadors, i l’efervescència i radicalització del moviment, motivada per l’encariment dels aliments, va ser resposta amb una creixent repressió reivindicada per la indignada burgesia. Es van suspendre els contractes col·lectius i es va imposar el lliure acomiadament, que va propiciar la primera vaga general de l’Estat espanyol l’any 1855. Un decret del 1857 redactat de nou per un govern moderat va prohibir totes les associacions obreres.

5.3. Les revoltes agràries


Al camp, el jornalisme del sud d’Espanya va causar una gran misèria i fam en cas de males collites que van empènyer als jornalers a cremar collites i matar bestiar, una acció similar al ludisme.
Després d’una forta repressió de la guàrdia civil i de l’exèrcit el 1855, la protesta pagesa es va convertir al bandolerisme.

5.4. Socialisme utòpic i republicanisme


El socialisme utòpic va ser un corrent igualitari i col·lectivista que va connectar amb el descontentament de les classes baixes i va comptar amb importants figures com Francesc Pi i Margall o Sixto Cámara. D’altra banda, en la política, el fracàs del republicanisme federal, amb disputes internes i reformes insuficients, va allunyar el proletariat de la vida política donant peu al fort arrelament anarquista.

6 L'ARRIBADA DE L'INTERNACIONALISME (1868-1874) SEXENNI DEMOCRÀTIC

6.1. L’arribada de la Internacional a Espanya

El 1868 va arribar a Espanya l’anarquista italià Giusseppe Fanelli com a enviat de l’Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el qual va difondre com a propis de tota la organització els ideals anarquistes, que van arrelar fortament en el proletariat català i la pagesia andalusa. L’any 1870 va tenir lloc el primer congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE).

6.2. Crisi i escissió de la FRE


L’any 1871 va arribar a Madrid el marxista Paül Lafargue per tal de difondre l’altre corrent de l’AIT, però només va rebre certa atenció a Madrid. Aquest nou grup socialista no va encaixar amb l’anarquisme espanyol de la FRE i se’n va escindir creant la Nueva Federación Madrileña l’any 1872.
Tot i la il·legalització a Europa de l’AIT el 1871, fins la Primera República (1873) la FRE va viure un auge que va acabar amb la seva il·legalització l’any 1874, l’entrada de la Restauració. El moviment reivindicatiu va quedar relegat a la clandestinitat.

7 ANARQUISME I SOCIALISME (1874-1900)


7.1. Els corrents anarquistes

L’any 1881, el liberals van tornar el poder i amb ells una major permissivitat i una nova legalització de les associacions obreres. Així, la FRE es va convertir en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) per tal d’adaptar-se a la nova legislació. L’anarquisme espanyol, eminentment català i andalús, va evolucionar cap a l’acció directa i violenta motivada per la constant repressió. La violència es va fer més significativa entre els anys 1893 i 1897, amb greus atacs contra polítics, burgesos i clergues. L’espiral d’acció/repressió/acció va culminar amb els processos de Montjuïc el 1897. La divisió entre els partidaris de l’acció directa i els de l’acció de masses va donar lloc a la creació de Solidaritat Obrera (1907) i la Confederació Nacional del Treball (CNT, 1910).

7.2. El socialisme obrer


Pablo Iglesias va fundar el 1879 l’Agrupación Socialista Madrileña, procedent de la Nueva Federación Madrileña de 1872. D’aquesta nova agrupació va sorgir el Partido Socialista Obrero español (PSOE), que va celebrar el seu primer congrés a Barcelona l’any 1888. El mateix any es va fundar la Uníó General de Treballadors (UGT). Tanmateix, les zones dominades per l’anarcosindicalisme es van mostrar reticents a aquestes noves organitzacions que van traslladar les seves seus a Madrid, on van rebre més adeptes.

7.3. Reformisme i qüestió social


L’any 1878 es van aprovar les primeres lleis laborals i el 1883 es va crear la Comissió de Reformes Socials, però no va ser fins a les primeres dècades del Segle XX que es va aprovar la majoria de lleis reguladores de les condicions de treball.

Entradas relacionadas: