Panteó i Maison Carrée: Arquitectura Romana Imperial

El Panteó de Roma

Context Històric

Temple d'autor desconegut, s'atribueix la seva construcció a Apol·lodor de Damasc, autor també de la columna trajana. Va ser construït entre els anys 118 i 128 (segle II dC) i és d'estil romà imperial.

Al lloc on ara hi ha el Panteó hi havia hagut un temple construït el 27 aC (segle I aC) pel general, amic i gendre d'Octavi August, Agripa. Aquest temple, l'any 80 dC (segle I), va patir un incendi i va ser destruït. Va ser intentat ser reconstruït per Domicià, però, finalment, l'emperador Adrià va manar construir un nou temple conservant de l'anterior només la inscripció de la façana, on posava: "Agripa va ser qui va fer aquest temple".

Adrià va girar l'entrada d'accés 180º per construir davant del temple una plaça porticada.

Roma, en aquest període, va arribar al màxim esplendor de la seva glòria.

Descripció Arquitectònica

L'edifici consta de dues parts i un nexe que les uneix: un pòrtic, un cos prismàtic (nexe) i la cel·la cilíndrica (de planta circular).

El pòrtic és octàstil i d'ordre corinti i, com passa amb la Maison Carrée, també és profund. Aquest pòrtic presenta una doble filera de columnes darrere de la primera, tercera, sisena i vuitena que divideixen l'espai en tres parts (naus). La central, que és la més ampla, permet l'accés a la cel·la, mentre que les naus laterals acaben amb un nínxol que hi ha a la paret del cos prismàtic. En aquests nínxols hi havia originàriament una escultura en cadascun, probablement d'Octavi August i Juli Cèsar.

El mur interior de la cel·la circular no és continu, trobem 8 pilars sobre els quals es descarrega el pes de la cúpula a través d'arcs de càrrega.

A més a més, podem trobar els espais semicirculars (exedres) i trapezoidals (ediclets) que s'alternen, els quals són en total sis (de mida mitjana) i una exedra més gran davant la porta d'accés.

A la part davant dels nínxols hi ha dues columnes. Els exedres i edicles estan coronats per frontons, uns de forma triangular i altres per segments de cercle. Aquesta alternança crea un ritme que dona moviment.

Dintre d'aquestes obertures i sobre la paret dels nínxols hi havia estàtues de les divinitats. A cada costat del pilar hi ha una pilastra. Les columnes decoratives i els pilars són d'ordre corinti. A sobre de les columnes hi ha un entaulament continu també decoratiu que segueix els models grecs. Sobre aquest primer nivell hi ha una part que s'anomena àtic, el qual presenta una alternança de finestres, que eren tancades amb gelosies, i fragments de mur. A sobre d'aquest nivell, el tercer, hi ha la cúpula semiesfèrica formada per una estructura d'anells i nervis, els quals configuraven cassetons. Estava construïda de formigó (calç, aigua, argila puzzolana i fragments de pedra volcànica). Com hem mencionat abans, hi havia un sistema d'arcs que distribueixen el pes de la cúpula sobre els pilars. Aquesta cúpula era més gruixuda per sota que per dalt i estava decorada amb sis files de cassetons. Al centre d'aquesta s'obre un òcul, originàriament cobert per una cornisa de bronze que no es conserva.

Sembla ser que tot l'interior de la cúpula estava revestit de bronze, mentre que el paviment de la cel·la està revestit de marbre de colors. La decoració del qual alterna cercles i quadrats, a més està lleugerament inclinat perquè l'aigua de pluja pugui sortir cap a l'exterior.

A l'exterior ens trobem amb el pròstil octàstil d'ordre corinti. Les columnes són monolítiques (fust d'una sola peça) i el fust és de granit, mentre que les bases i els capitells són de marbre pantèlic.

El cos prismàtic i el mur de la cel·la estan construïts amb formigó i maons com els del frontó. El mur de la cel·la és molt gruixut, i està alleugerit per tres sèries superposades d'arcs de descàrrega.

A l'exterior, la cúpula queda mig amagada per les parets de la cel·la, la qual estava revestida d'estuc, que amagava els maons (el revestiment no es conserva).

La Maison Carrée de Nimes

Context Històric

Temple situat a Nimes (França), d'autor desconegut, d'estil romà imperial. La Maison Carrée va ser edificada l'any 16 aC, en temps de l'emperador Octavi August. És un dels temples més ben conservats de l'època imperial, resulta un exemple magnífic de la tècnica i la tipologia constructiva romanes. La seva presència en aquesta ciutat indica l'alt procés de romanització de tot el Mediterrani. L'urbanisme va ser un dels instruments més importants del qual es va servir Roma per crear el seu Imperi. L'expansió política de Roma no hagués estat possible sense una xarxa de centres de control polític i militar i d'activitat econòmica.

Les ciutats romanes segueixen el model d'organització dels campaments militars amb dos carrers principals (el cardo i el decumanus) a la cruïlla dels quals trobàvem el fòrum (centre polític, social i econòmic de la ciutat). Al seu costat s'aixecaven els temples, els edificis importants i els monuments commemoratius, com és el cas de la Maison Carrée.

L'origen de Nimes es troba en un poblat gal ocupat pels romans en el segle II aC. L'any 50 aC va esdevenir colònia romana i va prosperar molt durant l'època d'August com ho demostren els monuments que encara es conserven (l'amfiteatre i el temple d'August).

Estil General de l'Art Romà

El poble romà va rebre la influència cultural de la civilització etrusca i de la cultura grega. Des d'un punt de vista cultural i artístic no es pot parlar d'un art pròpiament romà fins al segle II aC. Tradicionalment, però, s'ha diferenciat l'art romà en dos períodes.

L'art romà és eclèctic sobretot pel que fa a l'arquitectura, que incorpora l'ús de l'arc de mig punt i la volta de canó o d'aresta (d'origen oriental). A més, fa servir els ordres grecs tradicionals (dòric, jònic i corinti), afegeix l'ordre toscà, d'origen etrusc, i es crea l'ordre compost (que barreja les volutes del capitell jònic i les fulles d'acant del corinti). L'arquitectura, juntament amb l'urbanisme, va ser un dels instruments de romanització més importants, ja que homogeneïtzaven els territoris conquerits i els comunicava mitjançant vies.

Distingim tres tipologies d'arquitectura romana:

• En l'àmbit públic: com l'arquitectura religiosa.
• En l'àmbit privat: insulae (edificis de veïns) o vil·les i palaus.
• De caràcter civil: edificis destinats a la diversió.
• Monuments administratius: com la basílica.
• Monuments commemoratius: columnes (rostral, que recreen la proa d'un vaixell, o historiada, com la columna trajana) i arcs de triomf.

Els materials més emprats en la construcció eren: el marbre, la pedra, el maó, la fusta i el formigó.

A l'escultura preval el gust pel realisme i una subordinació a l'arquitectura. A part del marbre, s'usa la pedra i el bronze. Els gèneres més populars van ser el retrat (tipologia: escultura exempta) i el relleu històric, caracteritzat per la recreació realista de les escenes, de paisatge i arquitectura i per l'alt grau narratiu que conté.

Les parets i el terra es decoraven amb mosaics i pintures. Les pintures es caracteritzen pel seu alt grau de realisme, l'ús de la perspectiva, el detall, la riquesa cromàtica i la força expressiva. Conservem mostres en un estat immillorable de pintures murals de les ciutats de Pompeia i Herculà degut a l'erupció del volcà Vesuvi. En la pintura mural es van establir quatre estils:

• Estil d'incrustació
• Estil arquitectònic
• Estil ornamental
• Estil il·lusionista

El mosaic, per altra banda, era un llegat hel·lenístic desenvolupat a l'època imperial. S'utilitzen tres tècniques diferents: l'opus sectile, l'opus tessellatum i l'opus vermiculatum.

Estil Concret de la Maison Carrée

Aquest temple és un exemple molt clar de l'assoliment de la perfecció dels tallers provincials a partir dels models de la capital que exalten la figura de l'emperador.

A la façana hi havia una inscripció perduda on deia a qui estava dedicada: a Gai i Luci Cèsar, nets de l'emperador, fills de la seva filla Júlia i del mateix Agripa.

És un temple pseudoperípter de planta rectangular construït en pedra calcària d'aparell isòdom que utilitza un sistema arquitravat. Està elevat sobre un podi d'influència etrusca. A la part de la façana hi ha una escalinata que dona accés a l'entrada. El temple és d'ordre corinti, caracteritzat per tenir unes columnes altes i esveltes amb base, fust de cantells plans, capitells decorats amb fulles d'acant, que s'aixequen sobre uns crepidoma i a sobre de les quals hi ha l'entaulament, conformat per un arquitrau amb tres platabandes, un fris amb la decoració perduda i la cornisa. A sobre hi ha un frontó sense ornamentació escultòrica. El sostre del temple era a dues aigües.

Aquest edifici està constituït per un pòrtic profund hexàstil amb quatre columnes exemptes a cada lateral, les quals completen el perímetre del vestíbul pseudoperípter, i una cel·la a l'interior voltada per columnes adossades, sense cap tipus d'obertura ni divisió interna. A la cel·la només es pot accedir per la part frontal de l'edifici (l'única façana).

Decoració: El fris lateral conserva una decoració floral, a diferència del fris frontal, que l'ha perduda. Inspiració: Ara Pacis.

Quan la Maison Carrée va ser construïda, ocupava un lloc important de l'antic fòrum romà. La priorització de la façana, amb l'escala i el pòrtic ampli, indica que els temples romans eren obres pensades per ser observades frontalment i amb la intenció que fossin un element important en el traçat urbà. Exemple: El temple de la Fortuna Viril d'època republicana.

Funció i Significat

El temple anomenat avui la Maison Carrée va ser construït per ordre del governador Agripa, encarregat d'organitzar la infraestructura pública de la Gàl·lia, en honor de l'emperador Octavi August i la seva família. No obstant això, estava dedicat als déus de Roma, és a dir, complia una funció religiosa, però també en complia una d'homogeneïtzadora en el llarg procés de romanització. Les províncies es van anar transformant en una comunitat que va incorporar la civilització romana pel que fa al seu ordre polític, artístic, social, cultural, econòmic, i els seus monuments.

Pels pobles del nord del Mediterrani, aquesta romanització seria decisiva en la seva història. L'art romà influeix en la formació de l'estètica occidental.

De fet, coneixem l'art grec gràcies a les còpies romanes. Per això, sempre que mirem a l'art clàssic ens inspirem en l'art romà.