El paisatge i la seva diversitat

15.1 Concepte de sistema

  El paisatge es com la percepció multisensorial d’un sistema de relacions ecològiques.

 -Fenosistema, conjunt de components del paisatge perceptible pels nostres sentits (formes, mesura, color, textura, línies, etcètera).

 -
Criptosistema, elements imperceptibles del paisatge (microorganismes, minerals, fluxos de matèria i energia) el coneixement dels quals, mitjançant mètodes d’observació o ús d’instruments de mesura, ens permet comprendre en el seu conjunt un paisatge, així com també el seu passat i la seva possible evolució futura.

B. La percepció del paisatge

 La percepció del paisatge és un procés en el qual l’observador rep informacions de dos tipus:

 -

Concretes

Elements que componen el paisatge.

-Abstractes

Signes i la seva disposició geomètrica.

Aquestes informacions el porten a forjar la seva pròpia concepció del mateix (model mental).

15.2 La composició del paisatge

A. Components del paisatge

Components abiòtics

-

Relleu

Constitueix la capa superficial de la Terra i és de naturalesa mineral.

-Litologia

Aquest component es refereix als tipus de roques.

-Clima o condicions atmosfèriques

És un element de gran influencia, tant en els components biòtics com l’acció humana.

-Aigua

Es tracta d’un element cridaner en el paisatge que provoca sensacions diverses amb el seu reflex, moviment, etc.

-Terra

actua com a interfase entre elements biòtics i abiòtics.

Components biòtics

-Vegetació

És un dels elements més destacats en constituir la coberta del sòl. Els aspectes objecte d’anàlisi són el tipus de vegetació existent.

-

Fauna

Aquest component no desenvolupa un paper destacat en l’estudi del paisatge, donada la seva mobilitat, encara que de vegades és l’element determinant, com en prats de pasturatge.

Components antròpics

-Explotació de recursos (mineries, pedreres, extracció d’àrids).

-Creació d’espais rurals i urbans (pobles, ciutats).

-activitats lúdiques i esportives (camps de futbol, jardins).

B. Elements visuals del paisatge

-Color

És la propietat de reflectir la llum amb una determinada intensitat i longitud d’ona.

-Forma

Anomenen així el volum o superfície d’un o més objectes que pareixen unificats en un terreny.

-Línia

És el camí real o imaginari que percep l’observador quan hi ha diferencies entre els elements del paisatge.

-textura

Es defineix com les variacions o irregularitats que es perceben sobre les superfícies continues dels components d’un paisatge. En analitzar la textura d’un paisatge s’han de considerar les següents característiques: gra, densitat, regularitat i contrast intern.

-Escala

És la relació existent entre la mida d’un objecte i l’entorn en el qual se situa.

-configuració espacial

Aquest element engloba el conjunt de qualitats del paisatge determinades per l’organització tridimensional dels objectes i els espais lliures o buits de l’escena. Així i el cel domina l’escena; tancats, que posseeixen línies paral·lels o objectes en línia que concentren la visió. Dominants, que representen algun element o figura dominant.

15.3 Classificació dels paisatges

 -Paisatge com a geosistema, tenint en compte els components abiòtics, biòtics i antròpics, així com també el grau de predomini d’uns sobre d’altres i de les relacions entre ells, que donaran lloc a paisatges com ara:

-Paisatges on predominen els components abiòtics sobre els biòtics.

-Paisatges amb presència gairebé exclusiva de components biòtics, en què dominen les espècies vegetals.

-Localització geogràfica

Segons aquest criteri, podem trobar paisatges polars, tundra.

-Funcionalitat o ús del paisatge

En considerar el paisatge com a medi ambient de l’esser humà.

-paisatges naturals, que pateixen poc l’activitat humana ateses les difícils condicions per a la vida en ells.

-paisatges rurals, transformats per l’esser humà per a realitzar les seves activitats agrícoles i forestals.

-paisatges urbans, que presenten el major grau d’humanització i, per tant, de transformació del components naturals.

-Estat actual del paisatge

-paisatge en equilibri, on l’erosió es mínima.

-paisatge en regressió, sotmesos a forts processos d’erosió, modificació climàtica o a impactes humans, que el fan cada vegada més inestable i canviant.

15.4 Impactes produïts en el paisatge

 L’impacte paisatgístic és una alteració estructural o funcional en un, diversos o tos els components naturals i elements visuals del paisatge coma conseqüència de les intervencions humanes, cosa que provoca una disminució de la seva qualitat ambiental i visual.

Les causes dels impactes poden ser:

-Ocupació del territori per a assentaments urbans, industrials o obres públiques

-Moviments de terres que alteren la vegetació i les formes naturals del relleu.

-Aparició de línies rectes que no lliguen amb les formes del relleu

-Activitat agrícoles, forestals i ramaderes que ocasionen alteracions en la vegetació

-Extracció de recursos que provoquen canvis en la morfologia del relleu, vegetació i alteracions cromàtiques

-Activitats agrícoles, industrials i urbanes que produeixen una emissió i una acumulació de residus

15.5 Anàlisi de l’impacte sobre el paisatge: qualitat i fragilitat visual

A. Qualitat visual del paisatge

 Es defineix la qualitat visual d’un paisatge com una qualitat intrínseca del mateix, que ens indica els seus valors estètics, és a dir, la seva bellesa.

B. Fragilitat visual del paisatge

 La fragilitat visual es defineix com la susceptibilitat d’un paisatge al canvi.

 La capacitat d’absorció visual, que es defineix com a concepte oposat a la fragilitat visual, és l’aptitud d’un paisatge per a “acollir” possibles modificacions o impactes sense produir una disminució greu de la seva qualitat visual.

C. Actuacions de correcció paisatgística

 Una vegada realitzada l’avaluació de l’impacte visual sobre el paisatge i classificades les possibles conseqüències, s’han d’introduir les mesures correctores que formen part de la restauració paisatgística i que són:

-Remodelació del terreny per a adequar-lo a la topografia local per mitjà de criteris.

-Establiment d’una coberta vegetal, que permeti millorar i condicionar el sol amb la finalitat de protegir-lo enfront dels processos d’erosió.

-Control de la pèrdua de la capa de sòl fèrtil.

15.6 La conservació del paisatge: els espais naturals protegits

 Els espais naturals protegits són àrees que contenen sistemes o elements singulars, fràgils, amenaçats o d’especial interès ecològic, paisatgístic, geològic o educatiu i que estan dedicats a la protecció de la diversitat biològica, de la geodiversitat i dels recursos naturals i culturals associats

A. La producció dels espais naturals a Espanya

 En l’actualitat està vigent la llei 42/2007, del patrimoni Natural i de la Biodiversitat, que regula els aspectes de la política de conservació del paisatge.
Els parcs són  àrees naturals que per la bellesa dels seus paisatges, la representativitat dels seus ecosistemes o al singularitat de al seva flora o fauna, la diversitat geològica i formacions geomorfològiques singulars. Dins dels parcs s’estableix la categoria de Parcs Nacionals. Actualment n’hi ha catorze

Les reserves Naturals són espais naturals la finalitat dels quals és la de protegir ecosistemes. S’hi permet l’explotació de recursos quan sigui compatible amb la conservació dels valors a protegir.

les Àrees Marines Protegides, creades per la protecció d’ecosistemes, comunitats o elements biològics del medi marí.

Els monuments Naturals són espais o elements de la natura constituïts per formacions de gran singularitat, raresa o bellesa. S’hi inclouen formacions geològiques i jaciments paleontològics.

Els paisatges Protegits són parts del territori que, pels seus valors naturals, estètics i culturals i d’acord amb el Conveni de Paisatge  del Consell d’Europa, mereixen una especial protecció.

B. Reserves de la Biosfera

 Aquesta designació és atorgada per l’Organització de les Nacions Unides per l’educació (UNESCO) a certs llocs del planeta d’especial interès.

Les reserves de la biosfera consten de tres zones.

-Zona de nucli

Lloc en el qual l’ecosistema roman pràcticament inalterat i és representatiu.

-Zona d’amortiment o tampó

Àrea que envolta l’anterior, en la qual és possible un ús dels recursos compatible amb la conservació.

-Zona de transició

Espai en el qual hi ha un major d’explotació, però amb criteris de sostenibilitat.