Ovidi, Plaute i Terenci: Els Grans Autors de la Literatura Llatina
Ovidi (Publi Ovidi Nasó)
Va néixer l'any 43 aC en una ciutat del centre d'Itàlia. A diferència dels altres dos grans poetes llatins, Virgili i Horaci, la seva poesia té un caràcter alegre, ja que va viure en una època de pau.
Va formar part del cercle de Messal·la, que, a diferència del de Mecenes, estava allunyat dels objectius polítics d'August.
L'Exili d'Ovidi
L'any 8 dC, August el va condemnar a l'exili a una ciutat situada a la riba del Mar Negre. No es coneixen veritablement els motius de l'exili, però ell mateix en deixa dues pistes. És probable que l'argument de l'Ars Amatoria molestés molt August. Els intents d'Ovidi de ser perdonat i tornar a Roma no van servir de res.
Obra d'Ovidi: Tres Èpoques
La seva obra es pot dividir en tres grans grups:
1a Època: Poesia Amorosa i Didàctica
- Heroides: Recull imaginari de cartes escrites en versos elegíacs per heroïnes mitològiques adreçades als seus amors i amants que estan absents.
- Amores: Conjunt d'elegies sobre les situacions més habituals que es donen en una relació amorosa: primeres aproximacions, regals, gelosia, etc.
- Ars Amatoria: Tractat didàctic distribuït en tres llibres escrits en versos elegíacs. Als dos primers explica com seduir i mantenir una dona, i al tercer dona consells de com agradar als homes.
- Receptes de Bellesa (Medicamina Faciei Femineae): Ofereix una llista de receptes de bellesa per a les dones.
2a Època: Obres Majors
- Metamorfosis: Composició de to èpic escrita en hexàmetres que explica en 15 llibres l'origen de la humanitat mitjançant una sèrie de transformacions d'homes en animals, plantes i minerals per la intervenció dels déus.
- Fastos: Poema inacabat, en versos elegíacs, que explica l'origen de les festes religioses del calendari romà.
3a Època: Poesia de l'Exili
- Tristes: Poemes elegíacs en què l'autor insinua les causes del seu exili. Redactats amb tristesa i enyorança, descriuen el seu comiat de Roma i es queixa del lloc on l'han enviat.
Tit Macci Plaute (Titus Maccius Plautus)
Es creu que va néixer a Sàrsina. Fou actor abans que autor i va viure la invasió d'Itàlia per part d'Anníbal.
Característiques de la Comèdia Plautina
Excepte l'Amfitrió, totes les altres obres seves tenen molts trets en comú. L'objectiu principal de Plaute és fer riure l'espectador, per això no es preocupava per donar coherència a l'acció.
La poesia de Plaute és molt rica en ritmes variats i combina perfectament:
- Les parts declamades (Diverbia).
- Les parts cantades amb música (Cantica).
És per l'ús que fa Plaute de la llengua que se'l considera un autor molt original. Va transmetre un model de llengua farcit de característiques pròpies del registre col·loquial.
Publi Terenci Àfer (Publius Terentius Afer)
Va ocupar el lloc de Plaute. Probablement va néixer a Cartago el 194 aC. Va arribar a Roma com a esclau, però posteriorment va ser alliberat. Aleshores va entrar a formar part del cercle d'intel·lectuals de Publi Corneli Escipió Emilià.
Es va convertir en un representant de les idees hel·lenístiques (gregues). Això va provocar que els seus col·legues dramaturgs intentessin desprestigiar-lo i el van acusar de no ser l'autor de les seves obres.
Va morir l'any 159 aC. Se n'han conservat 6 obres:
- La noia d'Andros (Andria)
- La sogra (Hecyra)
- El botxí de si mateix (Heauton Timorumenos)
- L'eunuc (Eunuchus)
- Formió (Phormio)
- Els germans (Adelphoe)
El Concepte d'Humanitas
Terenci va ser el portaveu de la vida dels intel·lectuals que girava al voltant de l'humanitas (la diferència entre els pobles civilitzats i els pobles bàrbars).
Estil i Recepció
Les obres de Terenci no tenen la força còmica que tenien les de Plaute, però estan més ben estructurades. Són comèdies més reflexives, qualificades de Fabulae statariae, és a dir, comèdies reposades.
L'acció es continua desenvolupant a Grècia. Els personatges continuen sent els mateixos, però ja no dibuixen una acció desenfrenada. El llatí de Terenci és més depurat que el de Plaute i evita el col·loquialisme groller que només té com a objectiu provocar rialles.
El públic, acostumat a Plaute i al seu teatre fàcil, no va saber valorar Terenci i el van castigar amb el fracàs. A l'Edat Mitjana, el públic va preferir Terenci pel seu missatge moralitzant, mentre que en el Renaixement es va recuperar Plaute.
Tant Terenci com Plaute són considerats els pares del teatre de l'època moderna.