Orígens i Evolució del Moviment Obrer a Espanya
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Historia
Escrito el en catalán con un tamaño de 7,6 KB
El Moviment Obrer a Espanya
Per poder analitzar els textos que anem a treballar, els emmarcarem dintre del període històric anomenat la Restauració Monàrquica i el moment de la seua crisi. Aquesta part de la història d'Espanya comença l'any 1875 amb l'arribada a Espanya del nou rei Alfons XII. A partir de 1902 comença la crisi del Sistema Canovista que durarà, després de la Dictadura de Primo de Rivera, fins al 1931. Més concretament, els textos corresponen: el primer, al programa aprovat pel Partit Socialista Obrer Espanyol l'any 1888, en el seu primer congrés; i el segon al Congrés Fundacional de la CNT, l'any 1911. Aquest període històric el podem anomenar l'organització i consolidació del moviment obrer a Espanya.
Les fonts són les dues primàries, els dos textos són de caràcter historicopolític pel seu contingut i estan dirigits tots dos a la classe treballadora, que és la que pretenen defensar les dues organitzacions.
La idea principal del primer text és l'anàlisi de la societat capitalista i les seues injustícies: divisió en classes i domini de la burgesia respecte del proletariat. Com a idees secundàries tenim les transformacions que el PSOE planteja per a l'emancipació de la classe treballadora: propietat col·lectiva dels mitjans de producció i drets i llibertats de la ciutadania. L'autor d'aquest text és el col·lectiu format per la direcció d'aquest partit i correspon al seu programa de l'any 1888, aprovat en la celebració del primer congrés.
Al segon text la idea principal és la lluita necessària dels treballadors contra la burgesia capitalista, com a idea secundària l'organització dels treballadors en sindicats per a poder fer front a aquesta lluita. L'autor d'aquest text és A. Bueno, líder anarquista que es dirigeix al Congrés fundacional de la CNT.
El sistema polític de la Restauració està absolutament lligat a la figura d'Antoni Cánovas del Castillo. Antic ministre de la Unió Liberal, el seu pensament polític fou reaccionari i antidemocràtic, sempre fou contrari al sufragi universal. Però, fou un polític pragmàtic i realista que buscà el consens entre les forces liberals en les quals es va fonamentar el règim de la Restauració.
L'expansió de l'obrerisme
Per parlar de l'expansió de l'obrerisme al nostre país cal remuntar-se a la configuració de l'Estat Liberal, en concret al Bienni Progressista, 1854-56. Un govern més permissiu amb l'expressió de les idees feu possible que proliferaren les agitacions socials a moltes parts d'Espanya. El juliol del 55 es va produir la primera vaga general a Barcelona i el 57 a Alcoi. Però no serà fins al Sexenni Democràtic, 1868-74, amb major tolerància política, que va permetre eixir de la clandestinitat les forces obreres i poder iniciar processos d'organització.
El naixement de la secció espanyola de l'AIT es produirà durant el Sexenni gràcies a la labor de l'anarquista Fanelli i el marxista Lafargue. Després del colp de Pavía en 1874 els "internacionalistes", el moviment obrer, fou reprimit. A tota Europa i també a Espanya la ruptura entre Marx i Bakunin en el Congrés de la Haia en 1872 propicia la divisió de les forces obreres.
Anarquistes i Socialistes
Els anarquistes eren el grup majoritari a Espanya. Amb la llei d'associacions de 1881, aprovada pel govern liberal de Sagasta, es van llançar a una intensa activitat organitzativa i de lluites socials. En 1881 va nàixer la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, en la qual destaca Anselmo Lorenzo, un dels principals líders dels inicis del moviment anarquista. Des de molt prompte va haver-hi una divisió entre el grup més radical partidari de l'acció directa amb accions terroristes per a eliminar l'estat i els qui defensaven un treball orientat cap al sindicalisme llibertari per a aconseguir l'autoorganització de la classe treballadora.
A partir de 1901 diversos grups s'organitzaren entorn de la publicació "Solidaridad Obrera". Finalment, al congrés a Barcelona, va nàixer la Confederació Nacional del Treball, la CNT, el major sindicat espanyol amb gran força entre els obrers agrícoles andalusos i els obrers industrials catalans. Els anarquistes defensaren una ideologia col·lectivista, llibertària, apolítica, anticlerical i revolucionària. Per altra banda, els socialistes formaran una força més minoritària. De forma clandestina, a l'any 1879 naix a Madrid el Partit Socialista Obrer Espanyol, PSOE, amb Pablo Iglesias com a principal figura. En 1888, com podem veure al primer text, el PSOE celebrà el seu primer congrés i es va fundar la Unió General de Treballadors, la UGT, sindicat socialista. Oposats als anarquistes, els socialistes mantingueren una ideologia col·lectivista, anticlerical i antiburgesa, però més moderada que la de l'altra gran corrent del moviment obrer espanyol. Partidaris de la lluita política, Pablo Iglesias fou elegit diputat en 1910.
La Setmana Tràgica i la Segona República
La mobilització contra la guerra del Marroc i el rebuig a l'hegemonia social i cultural de l'Església catòlica possibilitarà l'inici de l'anomenada Setmana Tràgica de Barcelona l'any 1909. Va ser una demostració de la capacitat d'organització de la classe treballadora en favor del que consideraven els seus interessos que va comportar conseqüències importants i repressió des de l'estat. Aquests anys van ser molt convulsos amb moltes vagues i agitacions obreres. L'any 1911, com veiem al segon text, es va celebrar el congrés fundacional de la CNT, organització que va ser prohibida en múltiples ocasions com a conseqüència de la seua acció revolucionària.
Posteriorment, durant la Segona República, la que podem anomenar la primera experiència democràtica real a Espanya, serà quan amb el reconeixement efectiu dels partits polítics i els sindicats i de les seues funcions socials reconegudes en la constitució, aquestes agrupacions podran treballar d'una manera efectiva en favor dels seus interessos i no de manera aleatòria com en altres moments depenent de la voluntat del govern de torn.
Conclusió
Per concloure cal deixar clar que l'organització del moviment obrer a Espanya és un procés llarg, com solen ser les activitats socials complexes que tendeixen a canviar els modes de producció a les societats. Aquesta organització comença al Bienni Progressista i es consolida al final del segle XIX i principis del XX i sobretot durant la Segona República, encara que tot l'avanç social, polític i democràtic aconseguit entre els anys 1931 fins al 1939 es va frustrar amb el triomf de les tropes franquistes l'1 d'abril de 1939.
No podem deixar de considerar important l'esforç realitzat tant pels treballadors i treballadores de les incipients indústries en les zones perifèriques i la capital de l'estat com pels treballadors del camp proletaritzats que varen tindre què organitzar-se per a intentar millorar les seues condicions de vida i treball, per a aconseguir que s'aprovaren lleis que reconegueren els seus drets, que reduïren i regularen el temps de treball, les edats per a accedir-hi i tantes i tantes coses que encara avui reconeguem com a fonamentals.
No podríem entendre la situació actual regularitzada, amb una jornada laboral concreta, un salari mínim, dret d'associació sindical en defensa dels treballadors i treballadores, les condicions de seguretat i higiene, i tantes coses positives que hem anat acumulant, per suposat totes encara millorables, sense el treball i l'esforç desenrotllat per les dones i homes organitzats al voltant de partits i sindicats durant els dos darrers segles.