Els orígens del catalanisme polític i el federalisme

Els inicis del catalanisme: Valentí Almirall

En el cas català, ja havíem vist la insurrecció contra Baldomero Espartero a causa de les mesures lliurecanvistes (1842) i la Jamància, una bullanga pujada de to que va tenir lloc a Barcelona l’any 1843 i que demostrava certa oposició a Catalunya contra els governs liberals. El darrer pas cap al catalanisme polític s’efectua en el darrer quart del segle XIX, quan el liberalisme espanyol fracassa en el seu intent d’integrar la burgesia catalana en un projecte comú i en la potenciació d’un nacionalisme català arrelat a la història i les tradicions.

Mentre que a la resta d’estats (França, Anglaterra, les noves Alemanya i Itàlia) el nacionalisme burgès pot liderar un projecte comú, a Espanya aquest paper l’ocuparan els nacionalismes perifèrics. Aquests els trobarem primer a les files carlines, que volen restaurar els furs d’origen medieval, així com a l’Església i, dins de tendències més liberals, en els republicans partidaris del federalisme.

D’altra banda, i sobretot després del desastre de 1898, la burgesia catalana s’implicarà cada cop més en el catalanisme polític.

El federalisme i Francesc Pi i Margall

Abdó Terrades, que havia estat alcalde de Figueres, va ser un dels primers teòrics del federalisme, però aquesta ideologia prendria forma el 1868 amb l’aparició del Partit Republicà Democràtic Federal, que seria molt fort a les ciutats catalanes entre la petita burgesia i el proletariat industrial. La seva principal figura seria Francesc Pi i Margall, que afirmava que l’Estat federal espanyol havia de ser la unió voluntària de les diferents regions que l’integren.

Francesc Pi i Margall va ser president de la Primera República, encara que només durant uns dies, i la idea del federalisme ja es va concretar en el projecte de la Constitució de 1873, que no es va poder aprovar mai. Aquest text donava a Catalunya unes corts sobiranes i un govern amb àmplies competències dins d’una Espanya federal. De fet, el federalisme no posa en qüestió l’existència d’Espanya, però creu que Catalunya en pot formar part com un estat federat.

Amb l’arribada d’Alfons XII i la Restauració, el federalisme, com la resta de tendències republicanes, perd molta influència dins la política. El mateix Pi i Margall va abandonar momentàniament la vida política, encara que tornaria a ser diputat anys més tard.