Oratòria Romana, Mites Clàssics i Maria-Mercè Marçal

1. L’oratòria a Roma

L’oratòria era l’art de parlar bé en públic i tenia una importància enorme a la societat romana. A Grècia, l’eloqüència va néixer amb la democràcia, ja que era necessària per intervenir a les assemblees i tribunals. Aristòtil va classificar els discursos en tres tipus:

• Genus demonstrativum: elogis (funerals o honorífics).
• Genus deliberativum: discursos per convèncer una assemblea.
• Genus iudiciale: discursos per convèncer un tribunal.

Roma va heretar aquesta tradició i la va convertir en el centre de la cultura en prosa. Saber parlar en públic era essencial per fer carrera política, sobretot a la República tardana. Només s’han conservat pocs discursos romans, sobretot de Ciceró, que va esdevenir el model d’eloqüència.

2. L’oratòria abans de Ciceró

2.1 Oratòria arcaica

El primer gran orador llatí és Cató el Censor (segle II aC):

• Estil senzill, dur i poc ornamentat.
• Prioritza el contingut sobre la forma: “rem tene, uerba sequentur” (domina les idees i les paraules vindran soles).
• Defensava el model del uir bonus peritus dicendi (home bo que sap parlar).

Els germans Grac (Tiberi i Gai) van utilitzar dos estils (senat i poble) i van introduir vocabulari filosòfic grec al llatí.

2.2 Oratòria tardorepublicana

El segle I aC és l’època d’or de l’oratòria. Es desenvolupen tres estils retòrics:

• Àtic (Cèsar): sobri i simple.
• Asianista (Hortensi): ornamentat i exagerat.
• Rodi (Ciceró): estil equilibrat.

3. Ciceró

Ciceró (106-43 aC) va ser el principal creador de la prosa llatina clàssica i un referent intel·lectual. Entre les seves obres destaquen els discursos (Verrines, Catilinàries, Pro Milone, Filípiques) i tractats de retòrica com De oratore, on defineix les parts del discurs (exordium, narratio, confirmatio, peroratio) i els objectius (probare, mouere, delectare).

4. L’oratòria imperial

Amb l’Imperi, la pèrdua de la llibertat política provoca la decadència de l’oratòria, que sobreviu a les escoles com a tècnica artificial. Sorgeixen nous gèneres com els panegírics i les conferències filosòfiques.

Mites clàssics

Deucalió i Pirra

Després del diluvi universal, els únics supervivents, Deucalió i Pirra, repoblen la Terra llançant pedres (els "ossos de la gran mare") que es transformen en éssers humans.

Faetont

El fill del Sol, en intentar conduir el carro solar, provoca un desastre còsmic per la seva ambició, essent fulminat per Júpiter. El mite ensenya la importància de conèixer els propis límits.

Dafne

Perseguit per Apol·lo, Dafne es transforma en llorer per escapar del seu amor no correspost. El llorer esdevé el símbol sagrat d'Apol·lo.

Antígona

Tragèdia sobre el conflicte entre la llei dels homes (Creont) i la llei dels déus (el deure d'enterrar els morts). Antígona esdevé un símbol de la consciència moral.

Teatre llatí: La Mostelaria

Comèdia de Plaute que significa "la casa dels fantasmes". Tracta sobre un engany ordit per un esclau per amagar les disbauxes d'un jove al seu pare.

Maria-Mercè Marçal (1952-1998)

Poeta, narradora i traductora, figura clau de la literatura catalana contemporània. La seva obra està marcada pel feminisme i la defensa de la llengua catalana.

Bruixa de dol

Obra poètica que narra el procés de superació d'una ruptura amorosa, evolucionant cap a l'autoafirmació i la solidaritat entre dones. La seva divisa resumeix els seus eixos vitals: «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.»